Potser quan heu anat al parc d’atraccions que domina Barcelona des de l’altura, l’heu sentida per megafonia. Potser no la coneixíeu ni gairebé us heu adonat que sonava, però segur que els peus se us movien gronxats pels seus vents i cors. “Tibidabo” és una cançó vinguda d’una altra època, d’un altre món que potser no existeix, però que és en aquest: el món de les pel·lícules antigues, en blanc i negre, fum, misteris, aventura. Si no pugeu a la muntanya més alta de Collserola, també la podeu escoltar, és clar, i aleshores caureu rendits a aquesta mena de samba borda del 1947, cantada en un castellà impossible que encara la fa més irresistible, amb accent portuguès i potser també català. Al cap de poca estona us sorprendreu taral·lejant-ne algun dels múltiples fragments memorables –és una cançó gens repetitiva, plena de girs melòdics i una estructura més dinàmica que la muntanya russa–. Després potser voldreu saber més d’aquest enigmàtic Pepe Denis que la cantava i descobrireu que era de Moçambic, quan el país africà encara formava part de l’imperi portuguès, però que va triomfar sobretot a casa nostra. I aleshores n’imaginareu la vida de pel·lícula i tornareu a posar “Tibidabo”.