De bandes com Ween, n’hi ha ben poques o més aviat una i prou. Formats els anys vuitanta, quan els seus membres encara eren adolescents, són de les fabuladores, d’aquelles a qui els agrada usar noms ficticis: Gene i Dean Ween no són germans, sinó que es diuen Aaron Freeman i Mickey Melchiondo. I és que són una banda de dibuixos animats –en el sentit metafòric de l’expressió–, un brollador d’idees –algunes de salvatges–, però totes amb un somriure als llavis gens presumptuós. Prova d’això és The Mollusk, un treball de temàtica marina amb una portada amb una criatura impossible, feta amb parts de peix abissal, de cranc, de pop i d’aneu a saber què més.

Si escolteu el disc sencer, una influència confessa pels creadors de Bob Esponja, veureu que Ween tenen moltes cares, les cançons prenen moltes aparences. Són com un pop, exacte, el mestre del camuflatge marí, que canvia de tonalitat, es contrau i s’estira i ocupa els espais més insospitats, però sempre continua essent un pop. És una molt bona analogia per a Ween, sí senyor.