Als qui bona part de l’educació musical televisiva no ens va venir via Eufòria sinó a través de Sputnik, també a TV3, a finals del segle passat, ens va sorprendre un videoclip casolà d’un grup que, malgrat cantar en català, fins aleshores no coneixíem gens. Uri Gheller y los Cucharas, es deien i, de primeres, cançó i vídeo ens van desconcertar. Però al desconcert, de seguida va seguir la rialla i l’adhesió, perquè malgrat que érem joves –o precisament– vam saber apreciar la irreverència i l’originalitat. “A la muntanya” tenia la forma d’una cançó infantil, però hi havia quelcom inquietant en el to i despatxava improperis que no eren propis de les cançons infantils. Paròdia dels caus, dels esplais, dels grups excursionistes –un dels pals de paller de la catalanitat jove– i alhora del rock autòcton i subvencionat de la dècada que acomiadàvem, “A la muntanya” és un dels one hit wonders més simpàtics i saludables de què podem presumir i, ara, més de vint anys després, és un bon moment com qualsevol altre per reivindicar-lo.