Les històries sense paraules poden ser ambigües. I aquesta és una de les seves virtuts. Ens permeten interpretar-les sense por d’equivocar-nos, perquè totes les interpretacions hi tenen cabuda. És com pujar una muntanya plena de camins que es creuen, però no importa quin trencall agafem, al final sempre arribarem al cim. I quan ens girem i contemplem el paisatge sota els nostres peus, potser ens semblarà que el paisatge ha canviat i que aquella muntanya no era com ens havíem pensat.
El llapis és una d’aquestes històries. A mesura que avancem per les pàgines, que en llegim els dibuixos, sembla descobrir-ne el sentit. Però un cop acabat el llibre no pots deixar de preguntar-te si era ben bé així, si en realitat la història no era una altra.
I tanques el llibre ple de dubtes. I el tornaràs a obrir per llegir-lo com si fos la primera vegada.
