Editorial nº 22:

El punk

Fa pocs dies un bon amic em va preguntar si mai havia rebut o escrit cap carta d’amor. En aquell moment, vaig tenir molt clar les que havia escrit jo, però no era conscient de les que havia rebut.

El moviment punk va començar a finals dels setanta i encara continua, ha anat evolucionant i s’han creat molts subgèneres i identitats diferents, però hi ha un punt de partida comú: el xoc, la revolta i el descontentament. Per al punk tota autoritat és corrupta i intolerable, qualsevol institució reprimeix l’esser humà.

Amb aquest plantejament, és fàcil arribar al paral·lelisme del xoc de l’infant amb l’adult, d’aquell esperit lliure, sense convencions preestablertes, i el pes i la voluntat de l’educació dels tutors i progenitors per castrar-lo (si fem servir termes freudians). És això el que fem? O és una reducció massa simplista?

Segons explica Heike Freire en un dels seus llibres, «l’ordre (directament o indirectament) que més acostumem a donar els adults als infants és: “Estigues quiet i atent!”. La necessitat infantil de moviment espontani, tan important per al seu desenvolupament, pot convertir-se en un obstacle per a la tranquil·litat dels grans». Llegint això, deduïm que el problema amb l’autoritat ve de lluny i el que defineix en part el pas progressiu cap a la vida adulta és el nostre posicionament enfront a aquesta autoritat que va estenent-se en tots els àmbits: casa, escola, feina… estat.

En aquest número parlem d’espais culturals i socials autogestionats, hem localitzat fanzines infantils, el Víctor García Tur ens parla d’una parella d’expunks i el seu fill adolescent, podreu apoderar-vos a la cuina, fer-vos xapes o descobrir l’artista Jamie Reid a la secció Mans a l’obra.

No som punks però ens agradaria ser-ho.