Fa gairebé seixanta anys va arribar a la gran pantalla un film que va causar sensació en molts sentits. La Pantera Rosa (1963), dirigit per Blake Edwards, seguia les aventures –o més aviat desventures– del sapastre inspector Clouseau (esplèndidament protagonitzat pel comediant anglès Peter Sellers) per impedir el robatori de la Pantera Rosa, un diamant d’incalculable valor, a mans del Fantasma (interpretat per David Niven). La glamurosa ambientació del film, l’extraordinària música original del compositor Henry Mancini (molt recomanable!) i els exquisits dibuixos animats dels crèdits inicials, encarregats expressament per Blake Edwards a l’animador Friz Freleng (i convertits posteriorment en una sèrie animada amb vida pròpia), la converteixen en una petita joia del cinema, un gènere que ha recorregut sovint als robatoris espectaculars d’obres d’art i de peces valuoses com a argument central.
Però aquesta mena de robatoris no són sols material de ficció, ni molt menys. La Gioconda de Leonardo da Vinci, El crit d’Edvard Munch, Flors de rosella de Vincent van Gogh i Le pigeon aux petits pois de Pablo Picasso són quadres que formen part de la història de la pintura, sí, però també tenen un altre denominador comú que els fa encara més únics i singulars: han estat robats alguna vegada dels museus on s’exposaven. En els dos primers casos, els investigadors els van poder recuperar i es van tornar a exposar: en els dos últims, encara els continuen buscant… La llista de grans desaparicions de pintures, amb tot, és encapçalada per l’anomenat políptic de Gant, obra dels germans Van Eyck, que ja sigui per persecucions religioses, invasions estrangeres, guerres mundials o l’acció de simples pispes ha desaparegut parcialment o totalment fins a quatre vegades des del segle XVI!.
La nostra ciutat, amb uns quants museus de referència mundial com el Picasso, la Fundació Joan Miró i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, ha aconseguit esquivar fins ara grans robatoris com els esmentats, tot i que el 1988 hi va haver un cas ben sonat. El 5 d’abril d’aquell any uns lladres realment afortunats van aprofitar tot un seguit de circumstàncies favorables a la Fundació Miró (poca vigilància nocturna, sensors d’alarma desconnectats a causa d’unes obres a l’edifici, la gossa encarregada de vigilar el recinte lligada amb cadena al costat dels seus cadells acabats de néixer…) per endur-se de la sala Joan Prats dotze quadres valorats a l’època en 12 milions d’euros. Per sort, es van poder recuperar al cap de tan sols dos mesos, però el cas va generar un gran debat sobre la seguretat als museus barcelonins, que va augmentar considerablement.
Així, tot i que no hi hagi hagut més episodis com aquell, en aquest número dedicat als lladregots us proposem de muntar-nos la nostra pròpia pel·lícula de lladres i serenos amb la muntanya de Montjuïc com a escenari principal. La mateixa Fundació Miró pot ser l’objectiu de la nostra missió! Hi ha molts camins tranquils i poc concorreguts que ens hi porten, com el del Teatre Grec, el del bonic barri de la Satalia, l’anomenat camí del botxí o el dels jardins de Laribal, una de les perles verdes de la ciutat amb molta història al darrere i encara més flora al davant! Quan siguem a prop del museu ens podem emboscar i amagar sigil·losament pel jardí dels Xiprers, on la natura s’integra perfectament a l’edifici, i un cop a l’entrada recordeu sobretot de dissimular i fer veure que sou uns simples visitants, eh! Ja a dins, es tracta de fixar-se bé en totes les obres i peces exposades que hi trobarem, per decidir en família o cada membre separadament quina ens agradaria molt d’endur-nos a casa. No la pisparem, és clar, però sí que podem fer-ne una bona fotografia que, un cop ben ampliada i impresa, pot presidir la sala de casa, el capçal del llit a l’habitació o el racó que vulguem!
