Quan pensem en l’edat mitjana, sovint la imaginació se’ns en va cap a castells amb merlets i pobles emmurallats. Però l’època medieval, tal com es pot comprovar perfectament a Barcelona, també pot ser representada per esglésies com la de Santa Maria del Mar o la del Pi i monestirs com el de Pedralbes; per carrers amb palaus com el de Montcada o conjunts monumentals com la plaça del Rei; per sales fastuoses com el Saló de Cent de l’ajuntament o el de Contractacions de la Llotja de Mar, i per edificis singulars com la Seca, l’antiga fàbrica de moneda de la Corona d’Aragó ara reconvertida en la seu de la Fundació Joan Brossa, i especialment les Drassanes Reials, el conjunt d’edificis arran de mar dedicats a la construcció i reparació de galeres que actualment acull, com no podia ser d’una altra manera, el Museu Marítim de Barcelona.
Les Drassanes, efectivament, apareixen en totes les llistes d’edificacions medievals de la ciutat perquè es van començar a construir el segle XIII, en plena expansió catalanoaragonesa per la Mediterrània. Però, com s’ha anat descobrint cada vegada que s’hi han fet obres de rehabilitació o reformes, una bona part del complex tal com el veiem avui és d’època més moderna (segle XVI), tot i mantenir l’estil gòtic original. Una mica més clar sí que ha estat el seu ús des que el rei Pere el Gran va ordenar aixecar-les: el terme drassana prové de l’àrab hispànic dâr aṣ-ṣána, que significa ‘casa de construcció’. Cal precisar que durant uns quants segles, quan la fabricació de vaixells va anar de baixa, també es van fer servir de caserna militar. I el 1941, ja de propietat municipal, les autoritats van decidir que havien de passar a acollir el Museu Marítim barceloní, amb la idea de ser “un espai per a la interpretació i difusió de la cultura marítima catalana de forma innovadora, participativa i pròxima a la societat i al territori, mitjançant la recerca, conservació i salvaguarda del patrimoni”.
Aquest objectiu tan quilomètric, de fet, es pot escurçar ben fàcilment: un mar d’experiències per fer navegar la imaginació. Perquè, a més d’exposicions permanents, temporals i virtuals sobre tots els aspectes lligats a la vida marítima –amb la imponent recreació d’una galera reial a escala real al centre de la gran nau–, el museu s’esforça per oferir una variada programació d’activitats per al públic familiar i escolar: visites guiades i teatralitzades, tallers pràctics, immersions des de la butaca al fons del mar o a les constel·lacions del cel…
I encara podem trobar alguns tresors amagats més, no us penseu, a l’illa de pau que representa el seu jardí tancat: des d’una rèplica del submarí Ictineu I (creada per al rodatge de la pel·lícula de Francesc Bellmunt Monturiol, el senyor del mar, del 1993) fins a la petita bassa amb tortugues a la fresca, passant per l’agradable terrassa del Norai, el bar i restaurant més còmode, assequible i tranquil de la part baixa de la Rambla.
I per si no en teniu prou, de raons i racons per submergir-vos-hi, us hem de revelar un últim secret molt ben guardat: el primer i tercer diumenge de cada mes s’obre el portal de Santa Madrona i els desconeguts jardins del Baluard, situats fora de la vista damunt l’únic tram de la muralla medieval que no es va enderrocar just abans de la construcció de l’Eixample. Això sí: com passa amb tot l’edifici de les Drassanes, els fonaments del baluard són de l’edat mitjana, sí, però el que trepitgem ara data del segle XVIII. S’encarreguen de recordar-nos-ho els membres de l’Associació de Recreació Històrica de la Coronela de Barcelona, amb els seus vistosos i coloristes uniformes i estendards, que solen custodiar aquests espais els dies que s’obren al públic.
