Si des de les pàgines d’El Culturista avui us recomanem agafar el metro i baixar a l’estació de Canyelles, en un dels extrems de la línia 3, no és solament perquè us embadaliu una estona amb l’original instal·lació de setze mapamundis mirats des de molts angles que ocupen un dels seus panys de paret. La recomanació, aquesta vegada, és sobretot perquè, a l’hora de sortir a l’exterior, descarteu la temptació de les llargues escales mecàniques i opteu per prémer el botó P de l’ascensor. No patiu, que no us portarà a cap pàrquing, sinó al parc!
Pocs segons després, les portes s’obren i ens deixen davant una immensa extensió de verd (4,26 hectàrees!) envoltada de grans blocs de pisos (cada dia més acolorits, això sí!) i rondes (ja pràcticament recobertes de vegetació!). Com un estratègic oasi enmig del polígon Canyelles, el Parc de Josep Maria Serra Martí va néixer el 1994 com un magnífic exemple d’urbanisme reparador d’un entorn durant molts anys castigat i de mica en mica revitalitzat. Perquè el parc, gràcies al carrer de vianants d’Antonio Machado —que el creua de banda a banda—, també és un passeig on s’instal·la cada dimarts el mercat setmanal a l’aire lliure del barri, i al voltant del seu perímetre s’aixequen equipaments tan concorreguts com el mercat de Canyelles, l’escola bressol El Vent i uns quants bars amb terrasseta.
Tot plegat fa que aquest parc dedicat a la memòria del regidor socialista Josep Maria Serra Martí (Barcelona, 1927-1991) s’ompli diàriament de vida, ja sigui amb gent gran o bé amb infants i els seus acompanyants, adaptat perfectament als seus gustos i necessitats: com a àrea de repòs i zona de lleure, com a jardí botànic, com a pista de patinatge, com a escenari d’espectacles i, fins i tot, amb una refrescant font màgica al cor mateix de l’espai, dedicada al compositor Manuel de Falla. Així doncs, si decidiu fer-hi una visita, ja cal que porteu pales i rasclets per als dos sorrals que hi ha; el quadernet naturalista, per descobrir la gran varietat d’arbres que hi creixen (Washingtonia filifera, Eucalyptus globulus, Tilia x europaea, Pinus pinea, Populus x canadensis, Celtis australis…), o el patinet, per practicar en la suau rampa que forma el carrer d’Antonio Machado.
I si plou o fa molt sol, cap problema: sempre ens podrem arrecerar a l’espaiosa i airejada pèrgola solar, amb plaques fotovoltaiques a sobre i un escenari preparat per acollir espectacles de tota mena a sota. Just allà mateix, per cert, ens deixa l’ascensor del metro, una estructura de vidre culminada amb un gran rellotge de busques que ens indicarà —juntament amb les campanes de la veïna parròquia de Sant Narcís— l’hora en què, segurament a desgrat nostre, haurem de deixar enrere el parc.
