Les ciutats, com els humans, necessiten aigua per viure. La Bàrcino romana va abastir-se’n a través d’un aqüeducte que, provenint de la zona de Montcada i Reixac, entrava a la ciutat pel costat de la catedral, on encara ara podem trobar restes originals d’aquesta infraestructura de més de tretze quilòmetres (i no ens referim pas als vistosos arcs que hi ha a l’entrada del carrer del Bisbe, una recreació del 1958, sinó a les arcades encastades a la paret d’un edifici de la pròxima plaça del Vuit de Març). I, abans de la Barcelona actual, que es proveeix d’aigües tant del riu Llobregat com del més llunyà Ter, la ciutat medieval va disposar de l’anomenat Rec Comtal, una sèquia amb més de mil anys d’història que va regar fins no fa gaire els fèrtils camps i horts que s’estenien per tot l’antic pla de Barcelona (al voltant dels aleshores poblets agrícoles de Sant Martí de Provençals, Santa Coloma de Gramenet, Sant Andreu del Palomar…). Al centre de la ciutat, en trobem traces actualment amb carrers anomenats del Rec Comtal, de la Sèquia o del Rec, i també a les restes del Born Centre de Cultura i Memòria se’n pot veure un ramal del principi del segle XVIII.
Més enllà d’alguns noms de carrers i quatre pedres, semblaria que el creixement i la urbanització de la ciutat van aconseguir esborrar del mapa el segle passat un Rec Comtal que havia quedat cada vegada més en desús i contaminat. Però ens equivoquem, perquè gairebé al mateix lloc on naixia l’aqüeducte romà i posteriorment la Sèquia Comtal, al límit de Montcada i Reixac amb el desconegut i aïllat barri barceloní de Vallbona, encara n’hi ha un tram de poc més de dos quilòmetres amb aigües clares i abundoses.
Només cal agafar la jove línia 11 del metro i baixar a la parada de Torre Baró/Vallbona. Us sorprendrà, segur, descobrir de sobte l’últim reducte d’horts que queda al nord de la ciutat, regats pel Besòs i per un llarg tram del Rec Comtal al descobert! Un espai que a poc a poc s’ha anat recuperant i que ens permet des de fer agradables passejades al costat del curs de l’aigua fins a remullar-hi els peus quan fa calor, a més de creuar ponts de pedra medievals i contemplar els peixos que hi neden i els ànecs (sí, ànecs!) que hi suquen la cua i les potes.
A una sola parada de metro de la mateixa línia 11, hi ha el complex modernista format per la Casa de l’Aigua de Trinitat Vella i la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova, construït entre el 1915 i el 1919 per millorar les condicions higièniques del subministrament a la ciutat després d’una greu epidèmia de tifus el 1914. La infraestructura va deixar de prestar servei el 1989 i fa pocs anys s’ha reconvertit en un centre de referència ambiental de l’Ajuntament envoltat de jardins de gran bellesa i un hort de la xarxa municipal.
