Segur que alguna vegada t’has assegut a la vora del mar i has passat una estona buscant bonics tresors; petxines, caragols, pedretes o petits vidres de colors que el mar ha anat polint amb el temps fins a deixar-los ben rodons i suaus. Doncs, just amb aquestes petites pedretes de vidre pots fer el teu propi calidoscopi i podràs recordar les estones a la platja.

2 tubs de cartó paper higiènic
Paper regal, dibuix o cintes adhesives per decorar
Regla, llapis i tisores
Silicona calenta
Cartró (aprox.12,6 x 9,7cm) plegat en 3 parts iguals de (4,2cm)
Cartolina negra
Acetat transparent
3 tires (aprox. 3,6x9,7cm) de xapa mirall o bé amb paper alumini
Tresors de platja (pedretes i vidres de colors)

«El saber no ocupa lugar», que deia aquell. I quatre nocions bàsiques de Morse segur que no mos farien mal a cap de nosaltres. Però això de sobreviure mitjançant puntets i ratlletes, a aquestes alçades de la vida, m’agafa a contrapeu. Amb el bàsic SOS ja intentaria comunicar-me en un apuro (si acabàs d’entendre a través de quin mitjà!). Seré sincera: el codi Morse és un bon recurs a la segona temporada de Stranger Things quan en Will l’empra per comunicar-se amb la seva família sense que el bitxo se n’adoni, però la veritat és que no li sé veure els avantatges avui dia, tenint un mòbil amb sistema d’emergència, localitzador i seguiment minut a minut de la nostra vida.

A ca nostra, perquè els nins no es trobin minvats de coneixement i capacitats de supervivència, els hem apuntat al cau. No sabem del cert si aprendran les bondats del codi Morse, però sí que —un cop superat el primer any de castors i llúdrigues— estan demostrant altes capacitats en l’aprenentatge d’habilitats diverses, com ara vestir-se desconjuntadament de miniinfluencers alternatius, aprendre’s el cançoner de Txarango com si fos una Bíblia vital i desenvolupar un meravellós sentit de l’orientació (i no, no estic fent broma amb això darrer!).

Per incrementar els seus índexs de supervivència sumant-li un punt de bellesa, aquí teniu tres objectes bàsics per a la vida outdoors fets amb bon gust i sentit de la utilitat.

 

1.- 

Si pensam en paraules com sobreviure, explorador i aventura, inevitablement visualitzam una navalla. Un estri que pot servir per tallar una branca, untar mantega o obrir un bagul amb un tresor amagat. Un estri que et protegeix i et fa sentir segur. La mítica casa francesa Opinel té una línia pensada per a infants a partir de set anys, amb fulla arrodonida i el mític anell de seguretat Virobloc. Un petit ganivet inventat a finals del segle xix pel fundador de la nissaga que es pot dur a la butxaca i que s’ha convertit en una icona del disseny arreu del món. En produeixen al voltant de quatre milions l’any!

Un regal perfecte per a scouts, navegants, petits inventors i amants de la natura en general. No se sap mai quan haurem de construir una cabana o tallar una corda que ha atrapat un animaló!

opinel.com

 

 

2.-

Un altre objecte imprescindible per a la supervivència: un llum. Ens falta il·luminació per sortir del bosc, del laberint, de la foscor. I hem trobat l’objecte que, a part de fer aquest servei, també vos enamorarà, sobretot pel seu estil tradicional i per la seva consistència: el llum Beacon.

Perfecte per a un pícnic nocturn, un concert estiuenc o una nit a la platja. Aquest és un d’aquells objectes que neix a partir de la barreja perfecta de disseny, utilitat i nostàlgia. D’una part, s’inspira en els típics llums de barca de pescador que servien de referent a tota la tripulació, fins i tot durant les tempestes més dures. I, de l’altra, recorda els típics llums de les mines, penjats als infinits passadissos de les mines de carbó i que també servien de guia per als treballadors subterranis.

La marca nord-americana Barebones, centrada en productes que inspiren la connexió amb la natura i la vida exterior, remata tot això col·laborant en projectes humanitaris vinculats a la sostenibilitat. Com diria el senyor del cafè en càpsules: «Whatelse?».

barebonesliving.com

 

 

3.-

Després de tanta aventura i supervivència obligada, jo el que voldria és trobar un refugi segur i còmode. Un lloc on ser jo i només jo, relaxada i en silenci… i que no fos al lavabo de casa tancada amb una balda! Got it. I rep el nom de Cacoon, un joc de paraules divertit i poètic.

El matrimoni que es va inventar el Cacoon són especialistes en veles per a vaixells, però van rebre un encàrrec ben especial d’un hotel spa de luxe que necessitava una hamaca per als seus tractaments de relaxació. I la inspiració els va venir durant una caminada per la selva mexicana, on es van enamorar dels nius penjants que fa l’ocell teixidor, on s’amaga i protegeix els seus pollets. Aquesta mena de niu balancí va néixer d’aquestes felices casualitats i ara està disponible per a tots els mortals. Es pot penjar on vulgueu i és ideal per amagar-se, embolcallar-se i refugiar-se del món. O, desgraciadament, l’estic visualitzant conquerida pels nostres fills i convertida en el centre de diversió infantil per excel·lència de ca nostra!

cacoonworld.com/es/

 

La Ponyo al penya-segat (2008)

No és casualitat ni una excentricitat del vostre professor que Hayao Miyazaki sigui un habitual d’aquesta secció. Ja hem elogiat amb escreix la seva feina al capdavant de l’Studio Ghibli, en sou experts. En la pel·lícula d’avui, un apropament al conte La Sireneta de Hans Christian Andersen que Disney ja va adaptar en una famosíssima versió l’any 1989, hi podreu rastrejar els temes habituals de l’animador japonès: la mirada aclaparada per la bellesa de la natura, l’ésser humà com a força destructora, la infantesa com a reducte on buscar la innocència. La Brunilda, un peixet amb poders màgics, coneix en Sōsuke, un nen de cinc anys. Junts protagonitzen un conte sobre l’amor a la diferència, que recordarà als pares que, malgrat tinguin una idea preconcebuda de com voldrien que fos la vida dels fills, al final no tindran més remei que acceptar que els plançons són propietaris del seu propi destí. I per què l’hem triat per a El Culturista dedicat al codi Morse? Doncs perquè Sōsuke i la seva mare Lisa, des del far on viuen, utilitzen aquest llenguatge per comunicar-se amb Kōichi, el pare i marit a qui la feina de mariner obliga a passar moltes nits lluny de casa. Quan es fa fosc, des d’un balcó davant del mar fins a un vaixell, unes llums que s’encenen i s’apaguen serveixen a la família separada per disculpar-se, insultar-se i dir-se que s’estimen, en una de les imatges més boniques que hauran passat per aquesta secció.

 

 

Superagent 86 (1965)

Puc assegurar que si en la generació anterior, cap allà a l’any 80, hi hagués hagut algú amb l’audàcia i la visió suficient per tirar endavant una empresa de l’ambició d’El Culturista, el Professor Catòdic de l’època ja hagués parlat d’aquesta sèrie. Vet aquí un cim de l’humor de la meitat del segle xx, i que ningú s’espanti però sí, el primer episodi estava rodat en blanc i negre. Amb perspectiva, no sorprèn que Mel Brooks formés part de l’equip creatiu: que es guanyaria una reputació satiritzant gèneres com el western a Blazing Saddles (1974), el terror a Young Frankenstein (1974) i la saga de Star Wars a Spaceballs (1987). Va ser el primer a passar el gènere d’espies pel sedàs de l’humor. Get Smart —aquest era el títol original de la sèrie— va arribar quan el context de Guerra Freda havia catapultat l’interès per les històries d’agents secrets, amb James Bond —al cinema des del 1962— com a principal referent recognoscible. L’agent Maxwell Smart era la Nèmesi del personatge de Fleming: maldestre, poca cosa i curt de gambals. Amb la molt més espavilada agent 99 i els seus telèfons-sabates s’enfrontaven a KAOS, l’Agència Internacional del Mal. L’àvia del vostre professor era una barcelonina nascuda l’any 1920 i es va fer uns farts de riure amb la incompetència de Smart. Ha estat emocionant comprovar com la qualitat de l’humor de Superagent 86 ha resistit el pas del temps i provoca noves rialles setanta anys després, unides per un fil invisible a les antigues. Us farà gràcia, catòdics?

La dibuixant, dissenyadora tèxtil i serigrafista Julia Pelletier ha ideat un taller familiar per aquests dies de Nadal on crearem una gran instal·lació inspirada per les fruites, verdures, animals i objectes que omplen les natures mortes del museu.

La dibuixant, dissenyadora tèxtil i serigrafista Julia Pelletier ha ideat un taller familiar per aquests dies de Nadal on crearem una gran instal·lació inspirada per les fruites, verdures, animals i objectes que omplen les natures mortes del museu.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!