Algunes de les grans ciutats més visitades del planeta deuen una part del seu poder d’atracció als mitjans de transport públic. Penseu, si no, en l’extensa xarxa del Tube de Londres i els seus característics autobusos vermells de dos pisos. O en les monumentals parades del metro de Moscou. O en les eficients i atapeïdes línies de metro de Tòquio, la megàpoli japonesa… D’exemples de mitjans de transport urbans que apareixen per mèrits propis (o cinematogràfics!) al top 10 de reclams turístics de grans capitals del món n’hi ha moltíssims. I, en alguns casos, adopten la forma d’un predecessor del metro i l’autobús: el tramvia.
Només anomenant-vos Lisboa i San Francisco segur que ja ho veieu clar: en la imatge típica que tots tenim d’aquestes dues destinacions turístiques de primer ordre mundial hi apareixen, de manera ben destacada, els tramvies històrics que recorren una part del seu entramat urbà. A la capital portuguesa fa més d’un segle que els petits eléctricosgrocs xerriquen pels estrets i costeruts carrers de la ciutat. Actualment, la xarxa de tramvies lisboetes és formada per cinc línies, les més conegudes i concorregudes de les quals són la 15 i sobretot la28, tota una atracció turística en si mateixa perquè recorre els barris més cèntrics d’Alfama, Bairro Alto i Chiado, passant per alguns dels miradors més característics de la ciutat. A San Francisco, on els tramvies van començar a funcionar el 1873 per facilitar la mobilitat dels ciutadans pels nombrosos turons que s’aixequen a la ciutat californiana, els pocs Cable Carsque queden ara mateix són considerats un monument històric en moviment, fins al punt que la majoria dels set milions de passatgers que hi pugen anualment són turistes. És difícil de visitar la ciutat i no endur-se’n una rèplica de joguina o samarretes de record amb la seva imatge per a tota la família!
La turistització d’algunes línies també és ben palpable a l’altre extrem del continent americà, a Rio de Janeiro: per a tothom qui vulgui prendre el pols de la ciutat carioca, és quasi indispensable d’agafar el bondinho de Santa Teresa, un petit tramvia que des del 1872 connecta aquest tradicional barri amb el centre. Una altra ciutat amb tramvies destacables és l’atrafegada Hong Kong. I no sols perquè amb 120 estacions repartides en 6 línies ens podem moure amb facilitat d’una banda a l’altra d’aquesta futurista urbs de gratacels asiàtica, sinó també perquè els seus combois són, com els famosos autobusos londinencs, de dos pisos! Ara, més que en Londres, potser els enginyers britànics que van començar a construir la xarxa el 1904 es van inspirar en els tramvies de doble altura que recorren l’única línia que hi ha a la petita ciutat de Blackpool, al nord-oest d’Anglaterra, coneguda també perquè va ser la primera localitat del país a tenir tramvia elèctric (1885) en comptes de tracció animal.
En la volta al món a la recerca de tramvies, a l’Àfrica podem fer parada a la moderníssima xarxa construïda des del 2012 a la ciutat marroquina de Casablanca, amb dues línies que enllacen d’est a oest la seva àrea metropolitana al voltant del port. I, a la vella Europa, on la recuperació d’aquest antic mitjà de transport augmenta en paral·lel a la lluita contra el soroll, la contaminació i la pol·lució, l’escalfament del planeta i les congestions de trànsit, ens hem d’aturar en Viena. Per què? Doncs perquè els seus veterans i simbòlics vagons blancs i vermells (des del 1865 estirats per cavalls, després amb vapor i des del 1922 amb electricitat) van constituir fins no fa gaires anys la segona xarxa tramviaire més extensa del món, amb gairebé 180 quilòmetres d’extensió i més d’un miler d’estacions. I la primera quina és, us deveu preguntar? Al capdamunt del rànquing mundial hi ha Melbourne, a l’últim continent que ens faltava per visitar: Oceania. Des que es va inaugurar amb cavalls el 1884, la xarxa ha crescut imparablement fins a abastar 250 quilòmetres i 1.781 parades! En aquest creixement, per cert, hi va tenir força a veure un català: Esteve Morell (1869-1944), fill de pares de Vila-seca (Tarragonès), va passar a dirigir el 1901 la companyia Melbourne Tramway Trust, i del 1926 al 1928 es va convertir –més conegut com a Sir Stephen Joseph Morell– en l’alcalde de la populosa i industriosa capital de l’estat de Victòria, just en el moment en què els tramvies de la ciutat van passar a ser definitivament elèctrics.
A la terra dels pares de Morell, Catalunya, també hi podem trobar tramvies centenaris. El més famós és el Tramvia Blau de l’avinguda del Tibidabo de Barcelona, convertit en una de les atraccions infantils més destacades de la ciutat. Inaugurat el 1901, va estar en servei ininterrompudament (i amb més o menys ramals i recorregut al llarg de les dècades) fins al 28 de gener de 2018, quan va deixar de circular temporalment per manca de seguretat. Per alleujar l’enyorança mentre durin les reformes, els petits i grans barcelonins podem continuar viatjant amb tramvia per la ciutat gràcies als nous i moderns trams que connecten des del 2004 els dos caps de la Diagonal amb l’àrea del Besòs i del Baix Llobregat. I, fins i tot, podem continuar veient una unitat del Tramvia Blau… al jardí de la torre que el col·leccionista jubilat Josep Maria Mas té a Bellaterra!
Quan es va començar a teoritzar sobre el concepte de creativitat, al segle XIX, es tendia a considerar-la una qüestió hereditària que manifestaven únicament les persones amb dots o trets genials. Aquesta idea no es va replantejar fins al principi del segle XX, quan es va començar a concebre ja com un atribut que poden tenir totes les persones, amb més grau o menys segons les possibilitats de treballar-la o d’expressar-la… Ho demostren clarament, de fet, els infants mateix, amb un altíssim potencial creatiu, si se’ls estimula a casa, a l’escola…
Ja en ple segle XXI, en un món en evolució accelerada com el nostre, la creativitat s’ha convertit en una de les eines clau no sols per desenvolupar noves idees, sinó sobretot per ajudar-nos a encarar situacions, problemes i dificultats sorgits arran dels canvis constants que tenen lloc en tots els àmbits de la societat. La creativitat, doncs, ens facilita trobar respostes útils al nostre entorn canviant. I per això mateix és indispensable generar espais en què infants i adults trobin recursos per desenvolupar tota la seva expressió creativa, unes vies amb què alhora poden expressar emocions i sensacions, sovint des de l’inconscient.
Recordem com furgaven sistemàticament en aquest inconscient els pintors surrealistes per crear la seva obra? Però no cal anar fins als extrems onírics de Salvador Dalí i Joan Miró, dos exemples del surrealisme ben nostrats, per cercar la creativitat, atès que la inspiració creativa també es pot generar a l’aula de l’escola –amb un bon ambient i activitats ben enfocades–, a casa –amb un simple mural de paper a la paret– o en el paisatge que ens envolta!
El pintor francès Paul Gauguin (1848-1903) es va embarcar el 1891 cap a Tahití amb l’esperança de deixar enrere la civilització europea, en general, i la ruïna econòmica, en particular. Tot i que en comptes d’un paradís exòtic i primitiu va topar amb la mediocre realitat colonial, en l’ambient tropical i l’amenaçada cultura polinèsia va trobar la font d’inspiració artística que necessitava i que li va donar, al capdavall, la seva singularitat pictòrica a milers de quilòmetres de casa.
Però de vegades no cal anar-se’n tan lluny per connectar amb la pròpia creativitat. L’expressionista noruec Edvard Munch (1863-1944), passejant un dia de tardor amb els ulls ben oberts pel barri d’Ekeberg d’Oslo, va visualitzar clarament el que acabaria essent la seva obra més “cridanera” i universal (1893): “Caminava per la carretera amb dos amics quan el sol es va pondre a l’horitzó. De sobte, el cel es va tornar vermell carmesí. Em vaig aturar i em vaig repenjar en una tanca que hi havia, extenuat fins a la mort. Damunt del fiord i de la ciutat planaven negres blavencs, la sang s’estenia en llengües de foc. Els meus amics anaven davant meu i em vaig quedar immers en una enorme i inquietant angoixa. Vaig sentir aleshores que es tractava d’un terrible crit infinit que rugia a través de la natura.”
Una influència igual de decisiva pel paisatge, la va experimentar el pintor postimpressionista neerlandès Vincent van Gogh (1853-1890) a Sant Romieg de Provença, un petit poblet occità on es va traslladar el 1889 per ingressar voluntàriament a l’hospital mental que hi havia als afores. Des de la finestra de la seva petita habitació, amb la solitud com a única companyia, Van Gogh es va deixar endur per l’extasiant llum –diürna i nocturna– de l’indret, i ho va plasmar pintant en tan sols un any una sèrie de gairebé cent cinquanta quadres que s’ha convertit en un dels referents de la pintura mundial de tots els temps.
I molt més a prop nostre tenim l’exemple del cofundador del cubisme, Pablo Ruiz Picasso (1881-1973), seduït gràcies a dues estades a Horta de Sant Joan (Terra Alta) per les condicions idònies de llum, color i formes del paisatge de l’imponent massís dels Ports. La influència d’aquest entorn no es va notar en la primera visita del 1898, amb una producció de dibuixos i pintures que encara bevia del llenguatge pictòric tradicional, però sí que va esclatar del tot en la segona, al cap de deu anys, un moment de trànsit entre els seus períodes rosa i blau i l’avanç indeturable cap al cubisme. Aquell 1909, tot i que només es va estar a Horta quatre mesos, el vincle de Picasso amb el poble va ser tan profund que va arribar a afirmar: “Tot el que sé, ho he après a Horta.”
Sense deixar Catalunya, uns altres grans genis de l’art i la música deuen una bona part de la seva inspiració als seus paisatges vitals: parlem de l’arquitecte Antoni Gaudí i el seu vincle amb la ciutat de Reus; del reconegut músic Pau Casals amb el seu Vendrell natal, i del pintor Joan Miró amb Mont-roig del Camp, on va concebre i crear el seu univers i on va pintar les obres que el van projectar internacionalment com un dels artistes més universals del moment.
Qui pot dir que no a una guerra de coixins? Petits i grans hauríem de saber que aquesta divertida experiència val la pena practicar-la de tant en tant, riure, saltar, desestressar-se i alliberar endorfines, i això fa que et sentis més feliç. Doncs vinga som-hi! Us proposem una guerra de coixins sorpresa perquè aquest moment tan especial ompli la casa de colors!
Coixineres buides
Globus grans i petits de dos o tres colors
Paper de seda de dos o tres colors
Tisores
Cinta adhesiva doble cara
La dibuixant, dissenyadora tèxtil i serigrafista Julia Pelletier ha ideat un taller familiar per aquests dies de Nadal on crearem una gran instal·lació inspirada per les fruites, verdures, animals i objectes que omplen les natures mortes del museu.
La dibuixant, dissenyadora tèxtil i serigrafista Julia Pelletier ha ideat un taller familiar per aquests dies de Nadal on crearem una gran instal·lació inspirada per les fruites, verdures, animals i objectes que omplen les natures mortes del museu.