El Culturista

Als discos dels nostres músics preferits sovint ens hi referim per la portada i no pel títol, sobretot si està en anglès o alguna altra llengua que no és la nostra. Així, els Pernice Brothers tenien el disc marró (el primer), el del falcó, el de les flors o el dels focs artificials, aquest que ens ocupa. L’escena, una fotografia en blanc i negre, una munió de caps gaudint d’un magnífic castell de focs en un vespre que s’intueix amb les dosis justes d’excitació i confort. I a partir d’aquí no és forçat pensar que aquests dos darrers termes escauen bé a la proposta musical. Mitjos temps, a voltes una mica d’accelerador i a voltes una mica de fre, tonades exquisides, veu propera gens enfarfegant i guitarres suaus que temperen el nervi interior de les cançons. Com un d’aquells personatges que en les sèries, pel·lícules o còmics apareixen només de tant en tant per dibuixar-te el somriure, Pernice Brothers és un d’aquells grups de segona fila on acudir de tant a tant a trobar melodies i calidesa. Per això potser no seran l’artista preferit de ningú, però sí un refugi per a una gamma molt àmplia de públics.