Vora Arquitectes

Per: Marina Llompart

 

L’estudi d’arquitectes Vora ha estat l’encarregat de la transformació de l’espai públic de la Rambla del Raval i el seu entorn. Al Culturista hem volgut parlar amb Pere Buil i Toni Riba per comentar el projecte i sobretot la intervenció sobre l’espai de joc infantil. Les famoses “muntanyetes” que ara presideixen l’espai ens permeten parlar del joc lliure i de la manera de construir una ciutat més amable i integradora.

 

Com va sorgir la idea?

Va ser un encàrrec que ens van fer dins el projecte de pla de barris, una iniciativa social que vol tenir un impacte sobre l’ús social dels espais públics. En aquest encàrrec hi havia la intervenció sobre l’espai de joc infantil.

En aquest espai, concretament, els veïns demanaven, en un procés participatiu, més seguretat, a causa de l’entorn on es troba. Volien tanques més altes i tancades amb clau a la nit i durant la conversa els vam acabar convencent (nosaltres i alguns altres veïns) que era millor, fins i tot en termes de seguretat, que el parc no tingués tanques ni espais ocults. Va haver-hi, de fet, un vot de confiança per part seva i confiem molt que funcioni.

 

Quin concepte apliqueu a les muntanyetes? Com va sorgir la idea?

Ens interessava crear un “petit món”, recollit i al mateix temps obert, que incités a jugar. També ens interessava que les muntanyetes formessin part de la plaça, que no fos un espai segregat. I això es tradueix en unes quantes coses: el paviment de sauló és el mateix que la plaça, no canvia a la zona de joc, les muntanyetes agafen els colors dels edificis que l’envolten, hi vam afegir algun arbre més perquè també fossin a l’ombra… I, a més, vam decidir no posar-hi tanca.

La idea va sorgir del rebuig que tenim per l’arquetip de parc infantil, tan estereotipat i sobretot tan tancat, com si fos la gàbia d’un zoo, per més que els nens s’ho passin bé. Ve de l’experiència com a pares i d’una certa rebel·lia. Ens agrada defugir les etiquetes.

 

Quin tipus de joc inciteu amb aquesta modalitat d’espai?

Incitem un joc obert, no excessivament predeterminat. És a dir, que els infants facin el joc ells mateixos. En el cas del Raval, igualment hi ha un tobogan integrat i alguns altres petits elements de joc reconeixibles, però la combinació de tots en el conjunt genera apropiacions que van més enllà de l’element de joc en si. Els nens i les nenes corren de muntanya a muntanya, salten, es persegueixen… Sense haver-hi pensat abans, veiem que afavoreix també molt el joc entre infants, la interacció entre si. També propicia més interacció dels adults, atès que l’espai és obert i es percep que no és exclusiu dels infants.

 

 

Què aconseguiu o què voleu aconseguir quan elimineu les barreres als espais de joc infantils?

Per una banda, eliminar l’especialització de l’espai. Hi ha moltes hores al dia en què no hi ha nens jugant. Aquest espai el poden fer servir adults, si no el fan malbé.

Per una altra banda, per fugir de la sensació de “cangur” de mares i pares, allò de mirar-se des de fora com els nens juguen, o pitjor, des de dins sentint-se com dins una mena de gàbia.

Som conscients que la presència de les tanques té a veure amb qüestions de seguretat i sobretot de responsabilitat civil davant els accidents, té a veure amb una societat molt poruga i que necessita poder responsabilitzar algú de tot…

 

Té alguna particularitat aquest projecte del Raval respecte de les muntanyetes que vau fer al Born?

Tenen coses semblants i també moltes diferències. Les muntanyetes del Raval són més reconeixibles, una mena “d’illes” que floten en un mar de sauló. Aquestes muntanyetes es reconeixen de lluny, es fan veure. L’ambient de la plaça i el fet que el paviment sigui de sauló fan que l’ambient sigui molt amable, com un petit oasi.

En canvi, les muntanyetes del Born són, de fet, una deformació del paviment del carrer. En aquest cas, les muntanyetes tenen molt més de sorpresa, apareixen quan les tens al davant, no te les esperes. També tenen una geometria més “orgànica”, més sensual. De fet, són fins i tot més “obertes” que les del Raval, quant a la predeterminació del joc. Els adults hi juguen molt i de moltes maneres.

 

Com veieu des de l’arquitectura els parcs infantils? És un camp de possibilitats infinites per posar-se creatius. Ho estem explotant en aquest país o tot és força estàndard?

S’està trencant una mica l’estandardització. Hi ha gent que hi posa força imaginació, ja sigui des de la “tematització” (penso en el pop del Parc de la Pegaso, per exemple) com des de la versatilitat més oberta.

Hi ha una barreja de factors com els costums, els estereotips del que s’espera que hi hagi en un parc infantil, una mica de conformisme… També, com ja hem dit abans, el tema de la seguretat. És un esforç titànic “inventar” cada vegada que fas un element de joc nou, i és lògic que no es faci per a cada nou parc. Per això nosaltres en aquests casos hem preferit fugir una mica d’elements de joc, i treballar més des de la topografia.

 

 

Pensem prou com hauria de ser l’espai de joc dels més petits?

És com tot, hi ha qui hi pensa més i qui menys, hi ha qui és més acomodatici amb el que es troba i qui és més exigent. Ara mateix, la veritat és que hi ha més sensibilitat en tot això, també als equips municipals.

 

Urbanísticament i arquitectònicament, expulsem els nens de la ciutat? Pensem en llocs exclusivament per a ells (per a ells com a agents, però també escoltant les seves necessitats, lluny del que és més útil pels adults)?

La ciutat no és pensada per als nens i la prova més evident són els parcs infantils tancats. L’espai dels nens ha estat reduït a l’àmbit escolar i als recintes infantils. Però actualment comença a haver-hi una consciència social que la ciutat també ha d’acollir els nens, que l’espai públic ha de ser integrador. Des d’aquesta mirada s’han engegat iniciatives a Barcelona com la pacificació d’espais públics davant les escoles i els equipaments. També el concepte de ciutat jugable, on l’espai dels nens ja no s’afegeix com una instal·lació (parc tancat) sinó que forma part intrínseca de la concepció i disseny de l’espai públic.

 

Com podríem fer una ciutat més child friendly?

La reducció del vehicle privat és directament proporcional a la qualitat de l’espai públic. El cotxe és el principal element d’inseguretat per als nens i el que justifica els recintes de parcs infantils, a més dels problemes de contaminació i soroll. Per tant, la principal batalla és expulsar el cotxe de la ciutat.

Més enllà de la ciutat dels nens hi ha la ciutat per a tothom. El concepte d’Easy City ens porta a entendre que tenim la responsabilitat de dissenyar ciutats integradores per a les persones amb problemes de mobilitat, de percepció, de visió… I aquesta ciutat sempre serà positiva per als nens.

 

N’hi ha prou amb el pla de joc 2020-2030?

El pla de joc a l’espai públic de l’Ajuntament de Barcelona és profundament transformador. I creiem que està força ben orientat. Només cal imaginar fa cinc anys que es prohibissin els cartells de ‘prohibit jugar a pilota’.

La qüestió és conscienciar el conjunt de la ciutadania, i això sempre és un procés lent. És un primer pas i s’està portant a terme amb determinació. L’èxit dels nous espais jugables, que és força evident, permetrà una generalització de les actuacions recollides dins el pla actual a la resta de ciutat.

 

 

Com a arquitectes, i em consta que com a pares –juguem a imaginar–, quines coses es poden fer per portar encara més lluny tots aquests objectius?

Crec que el que seria verdaderament estimulant seria que les coses fossin menys estereotipades. Que trobéssim sorpreses, accidents, coses inesperades, a l’espai públic de la ciutat. Potser, i ara estic pensant sobre la marxa, que hi hagi poques coses “fixes”, que les coses que ens trobem als carrers es puguin manipular, canviar-les de lloc, girar-les, etc. Qui no recorda els jocs que un ha fet de nen amb branques agafades de terra, les pastetes fetes de sorra i aigua, etc.?

I sense voler entrar en contradicció amb el que ja hem dit, creiem que la imaginació està en un mateix, som capaços d’estimular-la nosaltres mateixos, i més els nens, fins i tot en entorns avorrits.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!