El Culturista

Papes zombies, aquí teniu el vostre llibre. Què us pensàveu, que éreu nous en això? Doncs no: allà pel segle XIX, i segurament des d’abans, des que els pares tenen fills concretament, hi havia dies que els senyors es trobaven sols davant el perill d’un nen hiperactiu i verborrèic a qui banyar, pentinar, alimentar i respondre totes les preguntes (o mirar almenys d’esquivar-les amb gràcia). Nathaniel Hawthorne, l’autor de La lletra escarlata, íntim amic i veí de Melville, el de Moby-Dick, va portar un exhaustiu diari de les tres setmanes que va passar a soles amb el seu fill Julian un cop que la seva dona va marxar de viatge amb les altres dues filles de la parella durant l’eternitat que llavors suposaven tres setmanes senceres sense escola i sense gaire ofertes d’oci infantil a la ciutat. El resultat és entranyable i desesperant a parts iguals: la història comença amb un pare frustrat després d’un primer intent d’aconseguir que el nen surti de casa amb els rínxols mitjanament presentables i evoluciona fins al dia que el pare s’adona que ha acabat en gran mesura mirant-se el món des dels ulls del seu petit inquisidor.