Víctor García Tur

Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador i escriptor. Entre altres novel·les, ha escrit Els romanents (Premi Just M. Casero, 2017), una novel·la curta que retrata la relació d’una parella d’expunks i el seu fill adolescent, que segueix els preceptes d’una peculiar tribu urbana que, per descomptat, els seus pares no comprenen. Però el Premi Just M. Casero no és l’únic premi que ha rebut Víctor García: el 2008 va guanyar el Documenta amb el recull de contes Twistanschauung, i el 2015, el Vayreda, amb la novel·la Els ocells, on també apareix un personatge punk.

A la novel·la s’explica la història d’uns pares que no entenen com el seu fill adolescent es rebel·la contra el món i entra en un tribu urbana amb uns hàbits molt peculiars (anar descalç, vestir de blanc, viure en silenci…). És inevitable aquesta confrontació entre generacions?

És un xoc que sembla inevitable. És molt habitual aquesta confrontació, però el que m’ha agradat mostrar a la novel·la és el cas d’uns pares més oberts, que han estat punks i molt transgressors, i que es pensaven que a ells no els passaria això. Però llavors es troben una situació inesperada: que el seu fill entra en una tribu totalment contrària al moviment del punk i per això els pares, expunks, no ho poden entendre. Tinc amics que els ha passat una cosa semblant: són molt progressistes, tenen una mentalitat molt trencadora, i llavors els surt un fill més conservador que ells. I això, a aquest tipus de pares, els sorprèn molt, perquè ells han anat en contra les normes, han volgut desmuntar moltes convencions, i llavors tenen un fill que és proconvencions.

 

Els pares de la novel·la, a més, cauen en contradiccions entre ells a l’hora d’encarar el fet que el seu fill hagi entrat en aquesta tribu urbana…

Sí, perquè la mare ho encara d’una manera i el pare d’una altra. La veu del pare ens arriba a través dels altres personatges. El pare sembla que ho està passant molt malament, però la mare també, tot i que no és capaç de verbalitzar-ho i fa veure que no passa res. Ella en el seu relat es veu com una mare molt liberal i molt oberta, però el que li preocupa és perdre el control del seu fill.

 

«Des del principi vam voler ser uns pares moderns (no pas modèlics) i regalar al nostre fill una experiència única com a nosaltres ja ens hauria agradat haver rebut dels nostres pares», admet la mare expunk.

Els pares estan convençuts que han fet una feina molt bona. És aquesta idea que tenen molts pares, que volen donar als seus fills tot el que ells no van poder tenir, però llavors el que succeeix és que els seus fills no volen el seu món, ells en volen un altre. Són pares que estan obsessionats a no repetir els errors dels seus pares. Si tu ets punk o aficionat a la música en general, vols que el teu fill vagi a concerts, que tingui una vida molt relacionada amb tot el que té a veure amb el món artístic. El problema és que els pares creiem que les nostres inquietuds són les bones i després els fills tenen les seves, que acostumen a ser diferents de les dels pares.

 

A la novel·la, a més d’una parella d’expunks, hi trobem un munt referències a aquest moviment. Què t’atrau del punk?

He mamat molt de punk. No era el punk prototípic, però m’he mogut en aquest ambient. Conceptualment, també crec que lliga. De fet, em baso en el llibre de Greil Marcus que cito als agraïments, que connecta el situacionisme, amb el punk i les heretgies medievals. Són moviments heterodoxos que van en contra de la norma del moment. I el punk tenia això: era un moviment juvenil, artístic i musical, que intentava capgirar i trencar amb totes les convencions, que és el mateix que passava en moltes de les heretgies medievals, que anaven contra l’ortodòxia cristiana. És a dir, que hi ha connexions entre heretgies medievals i certs moviments juvenils, que al cap i a la fi són revoltes contra el que està establert.

 

La novel·la l’has anat reescrivint des dels vint-i-un anys, quan vas decidir escriure-la. Per què aquest anar i venir?

Sí, és una novel·la a la qual hi vaig anar entrant i sortint. La vaig començar centrant-me en l’adolescent, que és un radical a la seva manera; al cap d’uns anys després vaig fer la prova que el pare entrés més en la història; i després hi vaig incorporar una part assatgística, que li dona un contrapunt estrany i de vegades humorístic, i que relaciona el punk amb les heretgies medievals.

 

Per tant, la teva perspectiva al llarg d’aquests anys també deu haver canviat?

Durant aquests anys jo he anat canviat i també ha canviat el que volia fer amb la novel·la. I al final, és curiós perquè em va preocupar més la mare que l’adolescent. Una novel·la que havia començat preocupada per la visió de l’adolescent, al final acaba incidint més en la mare, en la nostàlgia que la mare sent per la seva joventut. La mare acaba agafant molt de protagonisme i en perd l’adolescent, per tant sí que s’ha notat que han passat els anys, i que ara soc pare, tot i que la meva filla només té dos anys. Encara em queda molt…

 

T’atreviries a recomanar-nos algun disc o grup de punk per escoltar amb nens?

A casa, tenim una llista a l’Spotify per anar posant cançons que ens agradaven per escoltar en família. I entre altres cançons punks, vam incloure «Boredom» de Buzzcocks, que és una cançó molt divertida i amb la qual et venen ganes de saltar, perquè penso que si un nen petit ha d’escoltar alguna cosa de punk, ha de ser una cançó com aquesta, que vingui de gust ballar-la.

 

Amb la teva filla escoltes la música que t’agrada o música infantil?

Les cançons infantils estan bé, perquè són melodies senzilles. Per a ells les repeticions són importants perquè les poden cantar, però alhora és important que a casa escoltin també la música dels pares. Després acabes fent la teva tria musical amb els discos que has escoltat a casa, i et comences a definir musicalment. Recordo que als sis anys ja era capaç de dir quina música dels pares m’agradava i quina no.

 

També passarà que algun dia triaran una música que no agradi als pares…

El que va passar amb el punk és que de cop va haver-hi gent que no era capaç d’entendre que allò era música, o tot el que hi havia al voltant del punk, quant a moda i actitud. La generació prèvia no entenia que allò pogués ser bona música. Ara ens passa amb el trap, que xoca amb nosaltres, però ells ja pretenen això. Si nosaltres no ho entenem, per a ells és perfecte, perquè és el que busquen. És el que vol reflectir la novel·la: que cada generació intenta separar-se de l’anterior.

 

Quan eres petit, què volies ser de gran?

Estava convençut que faria una carrera científica, perquè m’agradava molt la química, la paleontologia, l’ornitologia, la biologia… però després m’he dedicat a les lletres i al disseny gràfic.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!