Vero Cendoya

Per: Marina Llompart

Bogumer (o fills de Lunacharski) és un espectacle de dansa que es va estrenar al gener al Teatre de la Llotja de Lleida. La Companyia Vero Cendoya, sota la direcció de la coreògrafa i intèrpret, compta amb la dramatúrgia d’Israel Solà, director de la Companyia la Calòrica (també val molt la pena que en seguiu la pista). L’espectacle, inclusiu i intergeneracional, compta amb la interpretació de Natalia d’Anunnzio, Linn Johanson, Laia Martí Santiago, Jem Prenafeta, Carlos Fernández, Hansel Nezza, Anna Barrachina i Vero Cendoya. Una història de rebel·lions que podrem veure al Mercat de les Flors de Barcelona del 16 al 18 d’abril. Amb música d’Adele Madau, espai sonor de David Solans, disseny d’il·luminació de Cube.bz i vestuari de Pau Aulí.

Qui són aquests fills de Lunatxarski?
L’obra comença a partir del judici a Déu que va realitzar Anatoli Lunatxarski, poc després de la revolució. En aquest judici, en comptes de l’acusat, com es podria esperar, hi van col·locar una Bíblia i es va jutjar Déu durant cinc hores pels seus crims contra la humanitat. Davant totes les evidències, l’advocat defensor només va poder al·legar alienació mental i van acabar declarant Déu culpable.
En què consisteix Bogumer?
És un recorregut per la història de l’URSS, des de la revolució fins a la irrupció del capitalisme actual. A partir del judici que comentava, inventem la història d’un grup que s’allibera del jou i que simbolitza les diferents fases per les quals va passant l’URSS, des del comunisme fins al capitalisme d’ara.
Ens carreguem el comunisme, ens carreguem el capitalisme… Parlem de la necessitat de carregar-se totes les coses preestablertes, de rebel·lar-se constantment, de plantejar-se què ens té fermats i anar a la contra.
Com sorgeix la idea de fer un espectacle basat en aquests fets?
És un text que vaig escriure el 2015, juntament amb La partida. Aquest últim va ser seleccionat per produir-se a la Fira de Tàrrega d’aquell any i Bogumer va quedar aparcat. La partida era un projecte molt diferent, però ja parlava de la necessitat de rebel·lió del poble. I quan me n’estava informant vaig trobar aquest relat del judici a Déu i em va semblar l’inici ideal per començar aquesta història. I a partir d’aquí hem intentat fer una obra gens reaccionària, que no condemni els fets pel que va passar després, sinó que tingui en compte la valentia en l’acte de rebel·lar-se.
És un espectacle inclusiu. Què significa?
Des de fa set anys treballo els meus espectacles amb persones amb diferents capacitats. Faig espectacles de caràcter social en què ens ajuntem amb set centres, i tots els actors i les actrius tenen alguna diversitat funcional. En aquests espectacles, que organitzo amb Ana Barrachina i Ramon Giné, a més de buscar la qualitat artística prioritzem la feina social de treballar amb ells i que s’expressin de manera artística. Em venia molt de gust barrejar aquesta experiència amb la meva companyia de dansa professional. La vertadera inclusió en les arts hauria de passar per això, no? Per agafar unes persones que formin part de la companyia amb tot el que això implica: cobrant el mateix sou i amb les mateixes condicions i les mateixes exigències. Perquè, al final, d’especificitats i limitacions, en tenim tots.
En la dansa i el teatre busco comunicar, i això és universal. Les persones amb diversitat funcional també es volen comunicar. No entenc per què la inclusió en el nostre terreny no està més a l’ordre del dia. I la inclusió no passa només per tenir un actor amb síndrome de Down i tractar el tema a l’espectacle, sinó per tenir aquell actor perquè faci la seva feina.
La companyia és intergeneracional. Què implica?
Doncs a la nostra companyia et pots trobar des d’un nen d’onze anys fins a una dona a la cinquantena. Així, tot l’elenc i els col·laboradors som de generacions diverses i això ens enriqueix moltíssim. L’art és això, no? A més del producte final, és poder viure l’experiència col·lectiva. I tots hi tenim dret, tinguem l’edat que tinguem i l’especificitat que tinguem.
Què diries a tota aquella gent a qui encara li fa por anar a veure un espectacle de dansa?
He lluitat moltíssim perquè la dansa sigui intel·ligible, perquè es pugui entendre. Admiro molt els espectacles que són més abstractes, ambigus, que l’imaginari de l’espectacle ho deixi tot en mans de l’espectador. Però el meu projecte va cap a un lloc diferent, precisament per acostar la dansa al públic, que és posar la dansa al servei d’una idea. A Bogumer he treballat amb Israel Solà, que és el director de la Calòrica i té una dramatúrgia teatral completament calculada, intel·ligible, narrativa… Si bé és veritat que a la dansa, encara que un personatge pugui parlar, no transmet per la via lingüística (o no tant) sinó amb el cos, proposem un espectacle que no és difícil de seguir per part del públic.
Hem intentat ajuntar la paraula amb el cos, amb la idea i també amb l’humor, que per nosaltres és molt important.
Per què l’humor?
Em surt, encara que intenti fer coses solemnes. Deu ser una cosa personal, familiar… L’humor sempre ha estat per mi una manera d’escapar-me. És una via plena d’emocions i molt real per mi. Fer una altra cosa quedaria fals. Fins i tot en els moments més tràgics sempre m’ha sortit la rialla. L’humor és una porta a una nova realitat, i precisament en aquests dies és més necessari que mai, dona una capa nova de significat a les coses.
Què en penses, dels espectacles familiars?
Seré mare aviat i m’estic plantejant en el futur fer algun espectacle familiar. De totes maneres, alguns dels meus espectacles, per la part visual, han atret els infants. Tinc clar que quan ho faci, no els vull infantilitzar i els vull tractar com a iguals. Encara no m’hi he posat.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!