El Culturista

Podria dir moltes coses, de Toni Cotet i Masià, però les paraules escriptor i professor li escauen millor que a ningú. Autor de les novel·les I després de l’ESO, què?, La pujada, Expropiació indeguda, Bressol del basquetbol, El Pont de la Llum, Projecte Túning, Somnis i carrers, Fugir i morir i Joc de nit, i professor de l’ESO a l’Escola Salesians de Badalona, ell mateix assegura que totes dues professions es retroalimenten perquè li agrada molt fer de professor i estar envoltat dels seus joves estudiants, que són els seus principals lectors i la seva font d’inspiració. I com a escriptor no es queda curt: pensa i escriu històries potents per intentar acostar-los a la lectura, és a dir, convertir-los en lectors assidus.

Com vas començar a escriure i per què vas escollir dirigir-te al públic juvenil?

Doncs mira, no vaig començar a escriure de petit. Jo de petit anava amb els amics i jugava molt a bàsquet, però també feia una cosa molt important: llegia molts còmics i novel·les de la meva època, com Los Cinco, Los Hollister i Los Siete Secretos. Eren coses així d’aquella època o que havia heretat de la meva germana, que és més gran que jo. I bé, va arribar un moment que potser em va venir de gust –no sé per què, potser de tan llegir– de crear les meves pròpies històries. Això està molt bé, m’ho passo bomba llegint, soc molt lector, però per què no ho podria fer jo, això d’escriure em ve molt de gust, em sembla que tinc moltes coses a explicar i m’agradaria intentar-ho. I així va ser com vaig començar a escriure, una mica a partir d’haver llegit molt i que m’anaven sortint idees del cap.

I per què als joves? Molt senzill: soc molt mandrós i els escriptors tenim molta feina: la feina de documentar-te, la feina de saber coses. Si fas una novel·la històrica, t’ha d’agradar molt la història i has de llegir molts llibres d’història i has de documentar-te moltíssim. Ho deia de broma, que soc mandrós, en l’aspecte que treballo cada dia en una escola i treballant-hi cada dia estic en contacte diàriament amb gent jove. I estar en contacte directe amb gent jove m’aporta molta informació. M’ho passo molt bé fent classe, però també m’aporta molt: observo com la gent jove es mou, amb qui es relacionen, i parlo molt amb els joves i m’expliquen coses, les seves inquietuds, les seves aficions, les seves preocupacions, etc. I tot és com un caldo de cultiu i tinc molt material per a les meves novel·les. Per això, vaig pensar que la novel·la que escriuria seria adreçada als joves, primer perquè m’hi sento molt a gust i segon perquè m’aporten molt i per tant conec moltes coses seves. Vaig intentar-ho i des de llavors ja no ho he deixat de fer, perquè m’agrada molt escriure per a gent jove.

No sé si hi haurà una pregunta d’aquest tipus, però a mi no m’agraden les etiquetes, la novel·la juvenil és una novel·la que es pot llegir jo diria a partir dels onze anys. Jo, si faig una llista com a lector de totes les novel·les que llegeixo al cap d’un any, potser n’acabo llegint 40 o 50 i podríem dir que la meitat són de novel·la juvenil. Soc molt consumidor de novel·la juvenil i m’agrada molt llegir-ne. I tinc cinquanta anys i no vol dir que una persona de la meva edat no pugui llegir novel·la juvenil. La novel·la juvenil per mi és la novel·la que es pot llegir a partir dels dotze anys fins als noranta-nou. La pot llegir qualsevol.

Com sol ser el procés de creació d’una de les teves novel·les?

És allò que diuen en castellà “Cada maestrillo tiene su librillo.” O sigui, que cada escriptor ho fa a partir de la seva experiència. La meva experiència segueix les fases següents: primer una idea, o pensar tot un seguit d’idees sobre què vull escriure. Per exemple, ara que has esmentat El Pont de la Llum, vull fer una història que estigui ambientada en un institut i amb un lloc emblemàtic que és el Pont del Petroli. Això com a primera visió de la novel·la. Un cop ja tinc la idea o idees sobre les quals vull escriure, el segon pas és convertir-les en una trama, és a dir, el nucli de la novel·la, allò que passa a la història. I per això necessito dos elements molt importants: primer, els personatges, que són els guien i acompanyen la novel·la i han de fer-se al davant de tot, la potència dels personatges és la que fa que una novel·la pugui tirar endavant o no. I un cop tinc els personatges i la idea, començo a elaborar un guió. Soc un escriptor de mapa.

Hi ha dos tipus d’escriptors, els de mapa i els de brúixola. Els de brúixola, els admiro molt, però en soc incapaç. De brúixola és que tens una idea i a partir d’aquella idea vas escrivint, les idees van sortint i vas escrivint. L’escriptor de mapa és aquell que, un cop té les idees i els personatges, crea un guió, un mapa. Per exemple: al capítol primer passarà això i allò… al capítol segon passarà això, allò i allò altre… Una mica, vas fent un guió de deu línies, potser mitja pàgina, explicant allò que passa des del principi fins al final de la novel·la. I quan tinc això, que potser m’ha ocupat 15 o 20 pàgines, llavors ja puc dir que tinc la novel·la condensada. Llavors, què haig de fer? Doncs posar-me a escriure i desenvolupar aquests capítols, però sempre amb la llibertat de dir: si al capítol 4 (m’ho invento) deia que aquest personatge faria una cosa, però en canvi em ve de gust que el mateix personatge faci una cosa diferent de la que he pensat en un primer moment, doncs es modifica i llestos. O, per exemple, al capítol 9 aquest personatge s’ha de morir i, en canvi, sembla que no, que l’haig de mantenir més o al final no es morirà, doncs també es canvia. O si resulta que tenia pensat un final, però m’agrada més un altre. Però, tot i això, tinc un guió (un mapa), que em va marcant tot el que passa a la novel·la. Per tant, no haig de començar a pensar: “Què escriuré ara?” No, ja ho tinc pautat. Aquest és el meu mètode. Un cop vas escrivint, llegeixes, reescrius, veus allò que està malament, ho treus si has de posar-hi coses. I sempre és aquest mètode. Escriure, llegir, reescriure, anar-ho fent d’aquesta manera, fins que allò veus que està bé. I és quan ho envies. 

Quin consell o consells donaries a algú que vol escriure una història?

Llegir molt és el principal consell. Més que no pas escriure molt. Alguns grans escriptors diuen: “Com més escriguis, més en sabràs.” Sí, però si escrius malament, per més que escriguis, escriuràs malament. Pots tenir 200 pàgines escrites malament o 10.000 pàgines. Per què? Perquè has escrit molt, però no ho has revisat, per exemple. S’ha de llegir molt i intentar veure-hi amb ulls d’escriptor i no pas de lector. I això costa una mica: has de veure com escriu un escriptor, quines tècniques fa servir, has de veure quins recursos fa servir, quins girs dona a la novel·la i, un cop fas això, i has llegit molt de molts escriptors diferents, agafa el millor de cada escriptor que t’ha agradat, però no el copiïs, adapta-ho perquè, si no, estaries copiant i sempre et sortiria malament. Per tant, tinc una sèrie d’escriptors que m’agraden molt i el que faig és llegir-los i un cop els he llegit, intento adaptar la manera com ells escriuen a com escric jo.

Després de llegir molt, un altre consell seria començar a escriure peces curtes i a poc a poc anar-les fent més llargues. No et posis a escriure de cop una novel·la de 500 pàgines, fes un conte de 5 o 6 pàgines. Vaig començar així, escrivint contes curts, i vaig tenir la sort que els vaig enviar a premis i en vaig guanyar uns deu o dotze. I llavors va ser quan em vaig adonar que ja podia fer una cosa més llarga. Però comença a poc a poc. A més, no has de desanimar-te mai. Encara que sembli mentida, la paciència és molt important, és a dir, no corris, no cal.

Per quina de les teves novel·les tens més estimació i per què?

La primera, I després de l’ESO, què?, perquè va ser la primera i em va obrir portes. No és la meva millor novel·la segurament, però estic content amb el resultat. Després n’han vingut moltes. Però, gràcies a la primera, se’m van obrir les portes del món editorial. No és el mateix anar a una editorial i dir “no tinc res” que dir “mira, vaig publicar això a Edebé, què és una editorial molt potent”. Per tant, estic molt agraït a I després de l’ESO, què? Crec que és una novel·la que encara aguanta i em va agradar molt, i gràcies a ella després vaig poder publicar La pujada. Quan vaig anar a l’editorial Baula, la primera cosa que em va preguntar l’editor va ser: “Així que vas publicar amb l’editorial Edebé l’any passat…” Això, sembla que no, però és un plus. Per tot plegat, a la primera li tinc més estimació, però no per tema estilístic o per si és millor o pitjor. 

Tu, que ets professor, com incentives l’afició per la lectura als alumnes?

És difícil eh! I en els temps que corren encara més, perquè tenen molts inputs: xarxes socials, videoconsoles, coses que jo a la meva època no tenia. A la meva època, o feies un esport o anaves amb els amics o anaves amb l’esplai o llegies. Avui tenen tantes coses, tantes, amb els dispositius mòbils i les tauletes… Com incentivo la lectura? Mira, primer intento buscar lectures que siguin atractives per als meus alumnes. Les lectures, les treballo a classe. No soc d’aquells professors que venen un dia i diuen: “Us heu de llegir aquest llibre i d’aquí a un mes us faré un examen o un treball.” Cada setmana tinc l’estona de lectura, en què intento fer com un club de lectura on amb els alumnes parlem de la novel·la, en llegim els fragments més significatius, de vegades fins i tot en teatralitzem els diàlegs. Això pel que fa a les classes normals i corrents. Després també, sobretot als grans, els recomano llibres, novel·les juvenils i per a adults. Els parlo d’un llibre, els explico una mica l’argument i els l’escric a la pissarra. I en una pàgina de la llibreta de català tenen una secció anomenada lectures recomanades, cada setmana o quinze dies s’anoten un títol nou a la llista i els explico una mica de què va per si algun dia el volen llegir. I també amb l’exemple, que els meus alumnes em vegin carregats de llibres o llegint. Ara, per exemple, a l’escola, des de fa un parell d’anys fem l’estona de lectura, és a dir, dos dies la setmana, dilluns i dimecres, dediquem vint minuts després del pati a llegir en silenci un llibre que ha portat el mateix alumne. Aquest llibre pot ser en català, castellà, anglès, pot ser revista, etc. I ens estem aquells vint minuts en silenci llegint. Això també és una manera d’incentivar la lectura, això ja no és una lectura obligatòria. Les lectures obligatòries són difícils perquè has d’intentar trobar-ne una que encaixi no a tots els alumnes, sinó a la majoria, i que siguin capítols curts, i això costa molt.

És difícil trobar una editorial per publicar una novel·la? 

Sí, molt. És així. És difícil perquè hi ha poques editorials: et parlo de literatura juvenil. I hi ha editorials grans, mitjanes i petites. I, primer, intentes publicar amb una editorial gran, jo és el que vaig fer els primers anys, però les editorials grans arriba un moment que no et tracten gaire bé, perquè no ets conegut. De fet, les últimes novel·les les he publicat en una editorial petita en la qual estic molt a gust i que és Llibres del Delicte. L’editorial és petita, però mima molt els autors. Per què és difícil trobar editorial? Perquè n’hi ha poques i perquè hi ha molta gent que escriu, i això vol dir que constantment reben originals. A mi, tot i haver publicat deu llibres, no m’ha vingut cap editorial i m’ha dit: “Toni, escriu-nos un llibre.” No, és al revés, jo escric un llibre i què faig? El porto a l’editorial. I que hagi publicat en una editorial no és sinònim que me’n tornin a publicar més. Amb l’editorial Baula, per exemple, vaig publicar al 2007 La Pujada, al 2010 El Pont de la Llum i al 2012 Projecte Túning. I des de llavors no he publicat cap novel·la més amb ells. I això que els n’he portat, però no els han acabat de quadrar. És difícil. Sempre, quan acabes una novel·la, és una mica una aventura, no saps mai què passarà.

Els títols de les novel·les, com els tries? 

Sempre al final. Quan escric una novel·la poso a l’arxiu de Word la idea. Per exemple, en Projecte Túning recordo que l’arxiu era: “Alumne inadaptat de 4rt d’ESO., un alumne que no vol estudiar i vol treballar.” I arriba un momentet que agafes sis o set títols i te’ls apuntes i, a partir d’aquí, veus quin pot quedar millor. Moltes vegades també ho consulto a la meva dona o amb qui sigui. O, si no, als editors. Moltes vegades, als editors o editores els proposes set o vuit títols i ells t’ajuden a triar-lo. Perquè l’editor és una persona que t’ajuda a millorar el teu llibre, i si t’ajuda amb el text, també amb el títol.

I què és més difícil d’escriure en una novel·la, un personatge bo o dolent? 

Un de bo. Els dolents són molt dolents, són molt plans. El que és difícil és escriure personatges rodons, no bo o dolent, sinó que fluctuïn, que ara et sembla que sigui bo, però que després és dolent, que entri en contradicció. I això és difícil. Hi ha pocs autors que ho sàpiguen fer bé.

Com veus la situació de la novel·la juvenil a casa nostra? 

Bé, la veig amb optimisme. Per això deia que hi ha moltes editorials i s’estan fent coses molt xules, s’estan editant llibres molt bons. També hi ha llibres que no són tan bons, òbviament, com a tot a arreu, però crec que des de la pandèmia, o amb la pandèmia, per a molta gent jove la lectura és un refugi. Des de la pandèmia s’està llegint més. Crec que té bona salut, però, és clar, cal anar picant pedra, has d’anar guanyant lectors dia a dia. I, això costa molt.

Creus que es tradueix massa novel·la juvenil de fora o es necessiten més autores i autors especialitzats d’aquí? 

Soc un defensor de la novel·la juvenil de km 0, de la novel·la d’aquí. Fins i tot a l’hora de llegir, jo poca cosa llegeixo de fora. Per què haig de llegir cosa de fora si aquí ja n’hi ha, de novel·les bones? I, de vegades, sembla que si no llegeixes tal autor que és americà o que és del Senegal, resulta que… Sí que hi ha autors molt importants a l’estranger, però aquí també n’hi ha molts de bons i no se’ls valora. Crec que sobretot a la novel·la juvenil hi ha molta traducció, per això una editorial com Llibres del Delicte m’agrada molt perquè tot el que publiquen és en català, però d’autors d’aquí. O sigui, Llibres del Delicte no et comprarà els drets d’autor d’un autor francès i te’l traduirà al català, no. És només original en llengua catalana. Hi ha moltes editorials, les grans, que tenen un percentatge molt elevat de traduccions. Ells s’ho faran, és el seu negoci. Des de novel·les infantils com per exemple Geronimo Stilton o Harry Potter, semblava que només hi havia el Harry Potter. Harry Potter era una novel·la molt bona o tot un seguit de novel·les molt bones. I això vol dir que el que es feia aquí no valia gens? És clar que era bo, però de vegades s’han traduït coses de fora que no valen res i te les venen com si fossin molt bons llibres.