Tinta Invisible

Per: Núria Parera

A Tinta Invisible hi conviuen gravats fets amb el tradicional tòrcul i les estampes digitals d’última generació. En Martí Guinovart, en Ricard Ibernon i la Sesé Rubio en són els mestres gravadors, i els responsables d’una de les col·leccions de gravat més interessats del país. Pel seu acollidor taller del Raval han passat els millors artistes contemporanis del moment. En Martí ens ho explica.

 

Com funciona Tinta Invisible?

Oferim els serveis del taller a qualsevol persona que vulgui fer un gravat, una estampa digital, una edició personalitzada, etc. Un altre tema són les nostres edicions d’autor, la col·lecció que oferim als nostres subscriptors. En aquest cas seguim una línia concreta i som nosaltres qui triem els artistes que desitgem que hi participin. Hem treballat amb Perejaume, Alfredo Jaar, Eulàlia Valldosera, Jaume Plensa, Antoni Llena, Carlos Pazos, Evru, Josep de Ca l’Estrany, i molts altres. I sobretot vam fer molta obra amb en Josep Guinovart.

 

Per ser subscriptor què cal fer?

Pagar una quota de 50 euros al mes. Amb aquests diners vas comprant les obres a terminis. Per exemple, la carpeta La singularitat és subversiva -en la que hi participen cinc artistes contemporanis- és del subscriptor al cap de tres anys. Surt molt econòmic perquè els autors que hi participen són molt coneguts; només una de les obres ja valdria al mercat una quantitat molt més elevada. Com passava amb la carpeta La Intempèrie -que vam fer fa uns anys-, únicament la peça del Jaume Plensa ja costaria el preu que demanem per tota la carpeta sencera. Els artistes s’hi avenen perquè entenen que és una mena d’aventura de la que en surt una peça cuidada al màxim. La quota és assumible pel subscriptor, i al cap del temps té a casa una col·lecció d’art contemporani de nassos.

 

El gravat tradicional, amb el tòrcul, és una tècnica molt antiga.

Sí, té els seus orígens a la Xina. Fins i tot abans, els sumeris ja practicaven una mena de gravat. No feien servir planxes metàl·liques, sinó uns rotllets de pedra. Gravaven aquests rotllets i els passaven per una base tova, com fang per exemple, on quedava imprès el que havien gravat a la pedra. Aquesta és la primera petjada de gravat, tal com l’entenem. A partir d’allà, va evolucionant fins arribar a la impremta de Guttenberg. Durant el Renaixement, amb la vocació de democratitzar l’obra gràfica, i que arribi a més gent el gravat agafa volada.

 

El tòrcul segueix sent la peça reina del vostre taller, però també heu sabut adaptar-vos a l’arribada de les noves tecnologies.

Sí, fa uns ays un artista ens va proposar fer una obra amb tecnologia digital. Nosaltres no en teníem ni idea d’aquest món. Ens vam informar i vam descobrir les màquines d’estampa digital, d’una qualitat extraordinària, i vam decidir llençar-nos-hi. Aquesta nova tècnica ens ha obert un nou camí, a nosaltres i als artistes.

 

Sou els únics que l’oferiu a Barcelona?

Com a taller de gravat, sí. Ens vam assegurar que podríem combinar el gravat tradicional amb el digital en una mateixa estampa, i quan vam veure que sí, vam tirar-ho endavant.

 

Què us ha aportat aquesta nova eina?

Amb el digital es poden fer coses que no es poden fer amb tòrcul, com una reproducció facsímil gairebé idéntica de l’obra, per exemple; ja que l’arxiu digital fa la funció de “planxa”. I és una “planxa” que no es fa malbé amb el pas del temps. També és veritat que es perden detalls, com la petjada de la planxa en el gravat. Aquesta màgia artesanal no la té.

 

Com manipula l’artista aquesta “planxa” digital?

L’artista té clar el que vol crear i nosaltres l’assessorem tècnicament. La Sesé Rubio és qui es dedica a l’estampa digital. L’artista se li asseu al costat i li va dient què vol exactament. Es proven coses noves, es rectifiquen, es torna enrere, etc. És un procés lent. La Sesé és la mà de l’artista, d’alguna manera, perquè la majoria no dominen la tècnica. Alguns sí, com l’Evru (abans conegut com a Zush). Ell ens porta directament l’obra ja feta en un pendrive i nosaltres la passem a alta definició. El primer amb qui vam provar l’estampa digital va ser amb en Guinovart; en algunes de les seves obres ja va combinar les dues tècniques, la tradicional i la digital.

 

El tècnic gravador és una peça fonamental del procés, doncs, i incideix en l’obra final.

D’alguna manera sí, ho porta el propi procés, però sempre amb molt respecte a la idea original de l’artista. De vegades fem suggerències, que l’artista accepta. És la part maca de la feina, la part creativa. És fantàstic el moment en que l’autor et diu: “perfecte, aquí és on volia arribar!”. Dóna una gran satisfacció haver-lo ajudat en el camí. Estem orgullosos de la feina que fem a Tinta Invisible. Treballem amb artistes que, en molts casos, jo admirava quan tenia 20 anys. No ens imaginàvem que acabaríem treballant amb noms que per nosaltres són com estrelles de Hollywood.

 

Creus que el públic valora tota la feinada que hi ha darrera un gravat?

Molta gent no. Veuen una imatge que els agrada, o no, i ja està. Hi ha molta desconeixença sobre com es fa un gravat. Per qui vulgui fer-hi una ullada, al nostre web hi ha una sèrie de vídeos en que es veu com es va crear la carpeta La Intempèrie. Vam fer un seguiment del treball de cadascun dels artistes. És interessant saber què hi ha darrera de cada obra. Es valora més una peça si en saps el treball i el concepte que s’hi amaga. En Perejaume, per exemple, va col·laborar amb nanos amb dificultats motrius per aconseguir un bosc peculiar. Alguns dels nois no dominaven el seu traç, el feien massa fort, o pel contrari, imperceptible. I tot això es veu en el seu gravat.

 

En quin projecte treballeu actualment?

Estem amb el projecte de La singularitat és subversiva que he comentat abans. És un marc-carpeta amb obra de cinc autors. Els artistes són: Hannah Collins, fotògrafa anglesa que viu a Almeria; Jana Sterbak, l’autora canadenca de més projecció ara mateix; Pedro G. Romero, autor conceptual andalús; en Fontcoberta i en Perejaume. El comissari i qui n’ha escrit el pròleg és en Manuel Guerrero, amb ell hem fet la tria dels artistes, de manera que el conjunt tingui un sentit. Als autors els deixem via lliure total. Com a pauta només tenen el títol de la col·lecció i la mida de l’obra. Cadascú fa el que li rota, la técnica que vol, etc. La peça d’en Pedro G. Romero, per exemple, és una pedra, un pissarra de forma quadrada.

 

I com s’encabeix la pedra dins el marc-carpeta?

Cada un dels subscriptors tindrà una pedra original, una foto de l’obra i un text explicatiu. El Pedro planteja que cada pedra, tot i ser pissarra i tenir la mateixa mida, és diferent, única. Mostra que cada objecte és singular.

 

A Tinta Invisible feu tallers de gravat per adults, us heu plantejat fer-ne per canalla?

De moment no, però hem fet alguna cosa puntual amb nanos. La Sesé va portar els nens i nenes de la seva colla castellera i vam fer un taller. S’ho van passar la mar de bé, ja que el gravat és molt tàctil: toques els materials, t’embrutes, marques amb el punxó, fas girar el tòrcul, flipes amb el resultat… Pot semblar que és una técnica només per adults però no, és una bona experiència a qualsevol edat.

 

Tu t’hi vas introduir de petit.

Ho tenia a casa. Sóc nebot del Josep Guinovart, el meu pare és el seu germà i treballava amb ell. Jo de petit jugava entre els seus quadres amb la meva cosina. Recordo molt bé el seu taller, l’olor a pintura… Quan vaig començar a tenir ús de raó vaig fer els meus propis gravats i pintures. Però en un moment determinat t’has de plantejar quin camí vols agafar. Has de decidir si vols triar viure de la teva pròpia obra, opció que em sembla molt valenta, o tirar més per la via tècnica, la de l’ofici, que és el que vaig fer jo. Mantinc una vessant creativa però d’una altra manera.

 

Quan eres petit, somiaves que series…

Pilot d’avions. Estar als núvols, vaja!

 

Núria Parera (Barcelona, 1972) és guionista de sèries de televisió, periodista i escriptora de contes. Li encanta escoltar, aprendre i compartir tot allò que troba interessant.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!