El Culturista

En el nom ben suggeridor d’aquesta banda, hi trobem pins i un turó, però també fantasmes, perquè el terme haints –cada dia s’aprenen coses noves– pot designar, en alguns indrets del sud dels Estats Units, criatures espectrals, esperits i unes altres menes d’ens anguniosos. Així que aquí els pins no se’ns evoquen assolellats i mediterranis, sinó recaragolats, foscos i retallats al contrallum d’una lluna grossa i estàtica. Aquest imaginari proper al gòtic del sud és el que han emprat The Pine Hill Haints per ambientar la seva música. De fet, ells mateixos s’han molestat a descriure-la: en diuen Alabama Ghost Music.

De vegades com relats lleugerament sinistres, de vegades com cançons de taverna, el repertori d’aquests xicots bé podria engalanar rondalles de fa cent anys, però encara estan en actiu i no són precisament una colla gaire veterana. Tot i això, en uns vint anys de trajectòria han publicat una dotzena d’àlbums, farcits de tonades i d’instruments curiosos actulament, però ben naturals a l’Amèrica rural de la Gran Depressió: banjo, fusta de rentar roba, serra, mandolines… En tot cas, van ben servits de cançons curtes que fan xalar i tenir els peus amunt i avall.