Teresa Pla (DeFang)

Per: Borja Barbesà

 

La Teresa Pla va aprendre a fer anar un torn de terrissaire d’adolescent. Després la vida la va dur per altres camins acadèmics i professionals, però amb els anys va anar tornant progressivament a aquella activitat artesana, filla de la paciència i la perseverança. Ara fa vuit anys que regenta un taller-botiga a Gràcia i a més imparteix tallers a petits i grans. Parlem amb ella perquè ens expliqui com s’arriba a dominar l’ofici i ens confirmi si hi ha un interès popular a l’alça per aquesta activitat.

Quin terme uses per referir-te a la teva professió? Ceramista? Terrissaire? Quines diferències hi hauria?
Jo em diria ceramista, però és cert que sembla que sigui més prestigiós. Terrissaire és com la feina de sempre, de fer càntirs, olles, objectes més tradicionals i amb menys interès per la decoració o el disseny. Per exemple, els càntirs moltes vegades no van ni esmaltats. Ceramistes i terrissaires treballen el mateix material, i pràcticament de la mateixa manera, però el terrissaire és el que veia de petita, en llocs relativament humils, i al terme ceramista s’ha incorporat un component més d’estudi, més artístic, més de provar. Passa però que jo faig objectes totalment utilitaris, m’agrada molt més la ceràmica que es fa servir que la decorativa, hi ha moltes coses decoratives precioses però n’hi ha de lletgíssimes també. M’agraden els bols, els plats, les tasses, els càntirs… objectes tradicionals malgrat hi busco trobar una decoració o alguna gràcia que les faci una mica diferents per, en certa manera, fer-ho una mica més actual.

 

Quan vas començar a interessar-te per aquest món?
Quan tenia uns 15 o 16 anys vaig tenir l’oportunitat de conèixer un terrissaire de Tamarit de Llitera, a la Franja de Ponent. Aquest home era el pare d’un amic de la família, en jubilar-se va anar a viure casa del seu fill i tenia un torn al garatge. No recordo com és que m’hi vaig decidir però vaig començar a aprendre a fer anar el torn amb aquest home. Hi vaig anar cada dissabte al matí durant un any i mig. Hi havia dies que em feia mandra però amb el pas del temps me n’he adonat que va ser un gran període. Vaig aprendre l’ofici, aquell senyor havia fet durant tota la vida la mateixa peça, com qui diu. Guardioles, els cossos dels càntirs… i això és el que em va ensenyar a mi. Cada dia fèiem el mateix: arribava, pastava el fang durant mitja hora, em posava al torn una horeta, ell m’explicava, feia el que seria la forma de les guardioles i al final tirava el fang modelat de nou a la pastera. Un dia li vaig dir si podíem fer una cosa una mica diferent i la vam fer: el mateix però més petitó, guardioles petites! (riu).

 

Aleshores et vas plantejar que allò podia ser una sortida professional?
En absolut. Va ser una activitat aïllada, com qui fa una extraescolar. Jo vaig créixer a L’Hospitalet de l’Infant i la meva mare ja havia fet un intent de fer terrissa, anaven amb un amic a classes a Miravet però tampoc va durar gaire, així que jo a casa tampoc feia res, no teníem torn, anava una estona amb aquell home i després me n’oblidava. I després els meus estudis van anar cap a una altra banda, vaig fer Psicologia Clínica.

 

Així, com vas tornar a la ceràmica anys després?
El meu cunyat es va trobar dos torns buidant un garatge i un me’l va donar. Jo aleshores ja estava a Barcelona. Treballava de nits i els caps de setmana a la Unitat del Son del Doctor Estivill, així que tenia força temps lliure. A l’Escola Industrial feien uns cursos de ceràmica de Formació Professional i vaig apuntar-m’hi. Aleshores, el que ara és el taller-botiga era casa dels meus avis, aquests baixos havien estat una perruqueria, no era tal com està ara. En qualsevol cas, vaig dur aquí el torn i venia a tornejar quan em venia de gust. Tampoc amb massa intensitat.
Després vaig estar cinc anys a Estats Units, i vaig deixar el torn a un amic. Però en tornar vam llogar un taller a mitges amb una amiga al Raval i hi anava els caps de setmana, però com a afició. No va ser fins fa uns deu anys que m’hi vaig posar més seriosament. M’havia quedat sense feina i em venia de gust una mica de canvi de vida. Havia tornat a l’Escola Industrial, una professora d’allà em va proposar unes pràctiques a Alemanya i me n’hi vaig anar. Vaig passar tota una tardor en una empresa familiar, m’estava gairebé tot el dia tornejant i una mica decorant les peces o esmaltant-les. En tornar em vaig treure un títol de ceràmica artística a l’Escola d’Art Pau Gargallo de Badalona i tot va anar encaminant-se a muntar alguna cosa aquí on estem ara. I aquest 2022 farà vuit anys que vaig obrir.

 

Estem en un boom de la ceràmica pel que fa a l’interès popular per fer l’activitat?
Jo crec que sí. Els tallers han acabat essent un filó. Gràcies a això vaig fent, perquè de ceràmica se’n ven poca. Al principi que vaig obrir oferia a la gent tallers encaminats a que fessin els seus regals de Nadal. Venien, aprenien una mica la tècnica i s’enduien uns objectes. Però ha anat molt a més.
Crec que en aquest boom també hi té a veure que fa uns anys, posem-ne vuit o deu, molts restaurants, diguem-ne amb voluntat d’autor, van començar a apostar per tenir plats fets a mà. Et trobaves un plat o un bol tort, o tallat per la meitat, coses originals. Després, ja just abans de la pandèmia van començar a sortir tallers de ceràmica com bolets i encara segueix, potser més fort. No sé si és perquè molta gent ha estat molt a casa, treballant online davant d’una pantalla, i ve molt de gust venir a tocar a terra i a empastifar-se una mica.


Fins i tot fas un casal d’estiu per a canalla.
Sí, són setmanals, tres hores al matí, sovint amb un descans al mig, i de fet l’estona passa molt de pressa. Aquí caben unes cinc persones a banda de mi. I anem fent. Primer venien els fills dels meus amics, però a mesura que et vas donant a conèixer va havent força més gent interessada. Hi ha la limitació de l’espai però els grups no molt grans afavoreixen la participació. Tinc dos torns, aviat espero aconseguir-ne un altre, així que mentre un parell estan als torns, dos o tres més estan a les taules i anem rotant i aprenent una mica les diferents tècniques. El torn és el que fa més gràcia, tant per ensenyar com a l’hora d’aprendre, tant a infants com a adults, però és quelcom que requereix pràctica, dedicació i repetició. Com gairebé tots els oficis, d’altra banda.
A la taula, però, es poden fer altres tècniques, més com de modelat, planxes, xurros o pessic, i en surten peces que són més immediates. Al torn, els primers dies et surten bunyols, malgrat hi ha gent que et ve i et diu al segon dia que vol fer un gerro.

 

Quina és una bona edat per iniciar-se?
Molt petits se n’acaben cansant, però a partir de sis o vuit ja sol funcionar. L’ideal acostuma a ser infants de 10 o 12 anys, encara són jovenets, però si estan motivats els surten peces molt interessants. Però va com va, l’any passat en vaig tenir algunes de 16 o 17 anys i les acabava barrejant amb més petits sense cap problema, cadascú fa la seva peça al seu ritme. A més, sovint és la primera vegada que ho fan, així que la diferència d’edat no sol ser gaire rellevant. També tinc experiència en alguna escola del barri, com a extraescolar, i fèiem un sol grup de primària, de 6 a 12 anys i tots junts. A qualsevol edat detectes caràcters de tot tipus. Hi ha qui és molt perfeccionista, i t’ho trobes també en infants ben petits, i qui va per feina i l’hi és més igual el resultat.

 

Quines aptituds ha de tenir una ceramista?
Primer de tot, n’ha de tenir ganes, li ha d’agradar fer-ho. Perquè requereix pràctica i temps. A mi m’han dit sempre que era perseverant. Cal estar disposada a anar fent a poc a poc i anar practicant, sense frustrar-te. Amb el fang a vegades passa que hi has dedicat moltes hores i arribes l’endemà i t’ho trobes una mica esquerdat. Pots intentar reparar-ho, però moltes vegades ho has d’acabar repetint. El primer dia, quan ensenyo el torn, sempre dic a tothom que no es frustri, perquè de primeres potser no pots ni centrar la peça. No defallir és el més important. I no tenir pressa, cosa que no és fàcil per tal com vivim que estem molt acostumats a la immediatesa. Però el procés d’acabar una peça és lent.

 

Vist des de fora sembla una activitat relaxant, apta per desconnectar. Però aquest component imagino que no és igual quan t’hi dediques professionalment.
És com tot. Quan et fan un encàrrec normalment el necessiten molt ràpid i és quelcom que vol temps sí o sí. Això fa que a vegades estiguis una mica més nerviosa, a banda que n’has de fer de més per si se’t trenquen a última hora o se t’esquerden al forn. Però normalment, quan em poso al torn a fer les peces que vull vendre, a mi em relaxa. Hi ha dies i dies, però quan no tinc molta pressa, és una activitat que m’agrada i la puc fer durant hores i hores, no me’n canso. Una noia que era professora de ioga em va dir: “tu medites cada vegada que et poses al torn”. I és cert perquè realment estàs tan centrada en el que estàs fent i en aquell instant, tan pendent de com has de posar les mans… que és una activitat molt zen.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!