El Culturista

Fem una visita a les instal·lacions de Tariqa Psicomotriu al carrer Malgrat de Barcelona. És una iniciativa que aplega un equip expert de professionals especialitzats en l’àmbit de l’educació i la salut amb la formació comuna en la teràpia psicomotriu seguint la línia del professor Bernard Aucouturier. Ajuden i acompanyen infants i adolescents en el procés de desenvolupament i de maduració psicològica, “assegurant la coherència necessària amb la família i l’entorn educatiu”. Un lema oficiós de la seva tasca podria ser cos, moviment i joc. Parlem amb la fundadora, Iolanda Vives, i al cap d’una estona s’afegeix a la conversa Josep Maria Ordóñez, un altre membre de l’equip.

La nostra societat encara sanciona potser en excés el moviment, sobretot en relació amb els infants? Allò de “Nen, estigues quiet!” La quietud com a signe d’allò també una mica antiquat de ‘bona educació’.
Iolanda Vives: Crec que ara els pares són més permissius, fins i tot diria que menys autoritaris. Abans et deien “estigues quiet” i t’estaves quiet, ara encara que diguin “estigues quiet” no sembla que tinguin gaire autoritat. Tenim altres prioritats, ara, tant en l’àmbit familiar com en l’escolar. Les famílies ara ho tenim més difícil perquè som més democràtiques. La dificultat és que s’ha passat del poc al molt i a vegades al massa, i els infants a vegades ens tiranitzen, potser perquè creuen que nosaltres, els adults, no tenim clar què volem. Ells ho tenen molt clar, els encanta tenir la raó i fer el que diuen, i si l’adult no dona gaires directrius, les donen ells.

Us definiu com un centre sanitari de referència de la pràctica psicomotriu. Psicomotricitat és un terme que molts tenim associat a l’educació infantil, a allò que després esdevé educació física. Però en realitat crec que en general no sabem ben bé què vol dir. La meva filla, que fa 3r de primària, reivindica que el que fa ella és educació física, no pas psicomotricitat, gairebé com una marca d’estatus.
I: Abans teníem rituals de pas, la majoria eren religiosos, però no els hem substituït. Aleshores els infants necessiten saber que el temps ha passat, que han crescut i que ja no és psicomotricitat sinó educació física.
Crec que se’n psicomotricitat per donar importància al terme psico. Sembla que educació física evoca entrenament, una funcionalitat del cos. En canvi, psicomotricitat fa referència al fet que tot el que passa al cos, passa a la ment i a la inversa. Sí que hi ha psicomotricitats que posen èmfasi en la psico, que seria la nostra opció, i d’altres que la posen en la motricitat. Almenys en el pla teòric sembla molt clar que cos i ment van junts, però a la vida quotidiana tendim a dividir els aspectes que són més importants físicament dels que són més importants psíquicament. Però, feliçment, funciona tot junt i tant la psicologia com la pedagogia han ajudat que les escoles ho tinguin clar i que els especialistes de la salut també.
D’altra banda, quan es parla de psicomotricitat es parla sobretot d’infants, perquè també és una etapa evolutiva, l’etapa psicomotriu que arriba justament fins a primària. Un infant que de manera espontània té un bon recorregut va fent; amb els que tenen dificultats o lentitud madurativa, has d’anar una mica més a les beceroles per consolidar tot allò que sembla que no està assentat i que és global.

Tot plegat, com es concreta a Tariqa? Com ho poseu en pràctica? Treballeu sempre aquí?
I: Nosaltres tenim aquí el centre de psicologia i fem teràpies, sempre centrades en el cos, el moviment i el joc, però les formacions habitualment van adreçades a professionals de l’educació, fisioterapeutes, logopedes… És a dir, especialistes que desitgen complementar el seu coneixement i bagatge amb alguna pràctica més global, i això els ho dona la psicomotricitat. Per exemple, un fisioterapeuta que treballa directament amb el cos es pot trobar amb infants que pateixen o han patit malalties o operacions, i aleshores veuen que ho poden abordar des de la psicomotricitat i després sumar-hi tot el que saben del seu àmbit específic. Així, el recorregut és més espontani, més natural, més plaent, perquè quan un infant té dolor és difícil, però quan la intervenció és més global i lúdica resulta més efectiva.

Amb quines edats treballeu?
I: Hi ha diversos serveis en l’àmbit de la psicomotricitat, hi ha els centres d’atenció primerenca, que atenen infants de 0 a 5 anys que requereixen una derivació mèdica. Per a molts d’aquests infants, l’atenció fins a aquests 5 anys no és suficient i aleshores segueixen en centres de psicologia i psicomotricitat com nosaltres. També ens poden arribar perquè l’evolució s’ha anat encallant, i això ho acostumen a detectar i a comunicar les escoles. Un aspecte que ens trobem i abans no ens trobàvem tant és que l’escola ens diu: “No acabo de veure’l feliç.” Quan una mestra ens diu això, a nosaltres ens aporta moltíssim perquè percebem que no sols l’aprenentatge és l’important a l’escola i ens reforça en el convenciment que tant l’educació com la psicologia com la medicina han de fer un mateix camí i no cada branca observar l’infant des d’un àmbit desconnectat dels altres.

Ara que esmenteu que les escoles detecten més infants ‘no feliços’. Tariqa neix el 1994: en aquests gairebé trenta anys s’observen canvis significatius i més o menys generalitzats en les necessitats dels infants amb qui treballeu?
I: Segurament sí, i altres companys també ho detecten. Sempre hi ha com uns cicles d’entre cinc i deu anys en què hi ha com un calaix de sastre imperant. En aquest moment, el calaix de sastre és infants amb trets autistes. I fa set anys, posem per cas, era la hiperactivitat l’aspecte que més dificultats comportava a famílies i escola. És com un pèndol.

És una mena de moda de diagnòstic o realment la realitat empeny a aquesta mena de situacions predominants?
I: Una mica ambdues coses. S’infla perquè s’estén, fins i tot a escala mediàtica apareix més el tema. Ens estem inventant certs títols i termes perquè així sigui, ho facilita tothom, també les famílies, que ara volen un diagnòstic i fa deu anys no tant… Abans de la hiperactivitat era la dislèxia i els lateralitzats creuats, i abans eren els peus plans… Sempre hi ha hagut alguna etiqueta, parlo de calaix de sastre perquè s’hi col·loca tot el que no té un diagnòstic diferencial, diríem. Però el títol, el terme d’aquesta presumpta diagnosi, s’acaba fent popular. Soc hiperactiu, t’ho diuen grans, petits i mitjans. El cas és que hi ha uns trets conductuals que estan facilitats per una manera d’entendre l’educació per part de famílies, escola i societat en general que és diferent. Però ens queixem que hi ha molts infants que no fan cas, que són impertinents, que són difícils… Sabem molt més ser pares i mares ara, però és molt més difícil ser-ne que fa vint-i-cinc o trenta anys.
Josep Maria Ordóñez: Sí, el marc social ha canviat força, abans hi havia una regla conjunta molt establerta. El que era correcte i el que no estava molt més definit. I actualment aquest marc és molt més elàstic i acompanyar la infància és molt més complex, perquè s’amplifiquen les mirades. Fins i tot els infants volen decidir sobre aquest marc, sense que ho puguin fer pel seu nivell maduratiu.

Però això és principalment positiu, no?
I: Som molt millors pares i mares que abans, però no es pot tenir tot.
JM: Jo diria que obre portes molt positives.
I: La comunicació ha millorat molt. Abans era només obeir i es valorava molt. Ara es valora intercanviar, que els infants expliquin, s’expressin. Abans parlàvem de moviment corporal, i aquí en tenim molta experiència, però els moviments són a tot arreu, el corporal és un reflex de tot el més general.

Us relacioneu constantment amb escoles. Observeu diferències entre pública, concertada, una escola més tradicional o de pedagogies més avançades?
I: Les coordinacions que fem amb les escoles normalment són molt positives perquè és ampliar un camí en comptes de tenir diversos camins separats. I normalment quan fem la coordinació amb l’escola també intervé l’EAP (equip d’atenció primària), el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) o el Centre de Detecció Precoç. És a dir, no és solament la tutora, sinó també totes les persones que d’alguna manera atenen aquell infant i aquella família. Sí que veiem diferències entre escoles, però quan parlem de l’infant agraïm molt poder traspassar-nos informació, cadascú amb la seva metodologia. Tant l’escola privada com la concertada i la pública han evolucionat molt i en aquest moment mestres, físios, nosaltres… els adults en general, també els pares, hem après d’una manera i estem ensenyant d’una altra, i això de vegades es fa complicat i pot generar certs conflictes.
JM: El matís diferenciador de les escoles és on posen el focus, què interessa a un centre o a un altre en relació amb els infants. En unes és l’aprenentatge, l’aspecte més cognitiu, en unes altres l’aspecte emocional… No és que les unes siguin millors que les altres, perquè enriqueix l’educació. A Catalunya, una altra cosa no, sempre hi ha hagut un ampli ventall de modalitats d’educació, tot i les etapes de més estancament.
I: A més, aquest èmfasi que posen les escoles no és només dels mestres, sinó que també marquen molt el pas les famílies, que són les que romanen des de P3 fins a 6è. Sovint cap on tiren, què exigeixen, és tant o més decisiu que si una escola és pública o concertada.
 

Arran de la dedicació de la darrera Marató de TV3 a la salut mental, Tariqa i moltes altres entitats vau publicar un comunicat una mica crític a La Directa.
I: Sí, ens va doldre perquè s’estaven deixant de banda just les bases. Un pacient que va al psiquiatre, el deriva el mestre, el psicòleg o el pediatre, no hi va directament. La Marató enfocava la salut mental quan aquesta ja està qüestionada. I la prevenció que cal per no arribar a aquest punt i evitar col·lapsar el sistema? Mancava que tota aquesta gent de base pogués oferir els seus punts de vista i les seves estratègies. Vam percebre un biaix massa mèdic i massa farmacològic. No és que hi estiguéssim en contra, però sí que volíem reivindicar que hi fóssim totes.
JM: Plantejava una mirada a quelcom necessari, l’accés a aquest darrer estadi quan ja han passat certs anys o no hi ha cap altra sortida que passar a una medicació, a una atenció psiquiàtrica directa. Però la part preventiva, aquesta atenció des del minut zero, és bàsica. Entendre l’infant com un ésser global amb múltiples aspectes, no un número més dins un conjunt. Perquè, si no, generem un tipus de respostes a les quals l’infant ha d’adequar-se i li limiten les capacitats de desenvolupament. L’adult estarà més situat, però l’infant es desenvoluparà en relació amb un patró de funcionament.