‘Spaghetti western’ a la barcelonina

Per: Martí Crespo

El concepte de spaghetti western, petits culturistes, no té res a veure amb un deliciós plat de pasta, no. Si pregunteu als pares de què va, segur que se’ls dibuixarà un somriure a la cara. Sabeu per què? Perquè els haureu fet recordar els films ambientats al Far West americà que es feien –ben sovint amb mitjans escassos– en alguns racons de la Mediterrània, sobretot al centre d’Itàlia i al sud d’Espanya. Tot i que a Barcelona, exceptuant el jardí de cactus de Montjuïc, es fa difícil pensar en un lloc que ens transporti mentalment a les grans extensions àrides que apareixen en aquest gènere cinematogràfic, heu de saber, estimats lectors, que en algun moment del passat diguem-ne recent també es van cuinar a la nostra ciutat alguns spaghetti!

Sí, sí, no poseu aquesta cara! Situem-nos al 1961 a Horta, per exemple. Un grapat de socis dels Lluïsos, impressionats per pel·lícules d’indis i vaquers com Río Bravo, Duel de titans, Un home sense estrella i El Álamo, van tenir la idea d’emular a la seva manera i amb els recursos a l’abast els mítics John Wayne, Burt Lancaster, Kirk Douglas i Glenn Ford. Amb un reduït equip tècnic local i un centenar de voluntaris provinents del grup de teatre i de les seccions esportives de l’entitat, a més de parents, amics i el mateix rector del barri, el somni es va fer realitat al cap d’un any amb Rifles de maldad (Rifles of corruption, en versió original). Produïda per Àgora Films en 8 mm, es va rodar íntegrament a Horta: els interiors, a l’escenari del teatre dels Lluïsos; i els exteriors del poble de Laramie, on transcorria l’acció, a les casetes amb pou que encara ara hi ha al petit i bonic barri de la Clota, a més de fer-ho a les zones boscoses de Valldaura i de Montbau.

Contents i satisfets amb aquella experiència, el 1966 la repetirien amb El preu de la venjança, una segona producció amb una mica més de pressupost i de mitjans filmada ja al gran plató de l’Oest americà construït pels Estudis Cinematogràfics Balcázar a Esplugues de Llobregat. Conegut com a Esplugues City, es tractava d’un veritable poblat de gairebé 10.000 metres quadrats amb tres carrers i quaranta cases, entre les quals hi havia un saloon, el despatx del xèrif, una barberia, un magatzem, una ferreria, un banc i una església. Entre el 1963 i el 1972 s’hi van rodar una setantena de westerns de producció europea o nord-americana, com Pistoleros de Arizona i Una pistola para Ringo (1965), Crónica de un atraco (1968) i El más fabuloso golpe del Far West (1970).

L’última producció va ser Le llamaban Calamidad (1972), en què el poble va ser dinamitat i incendiat de debò per fer coincidir el final de ficció amb la fi real d’Esplugues City, en ple declivi dels westerns nostrats. I atenció: com que la filmació no es podria repetir, diuen que per precaució les escenes de destrucció es van rodar amb tres càmeres, per si alguna fallava. Després d’allò, el plató dels germans Balcázar va quedar reduït a pols i cendra i va caure en l’oblit. Però gràcies als films que s’hi van rodar, com el del grup d’aventurers i somniadors d’Horta, encara el podem fer reviure a les petites i grans pantalles.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!