El Culturista

Donada la meva incultura en música clàssica, sempre he agraït les ocasions en què algú es preocupa d’acostar-me-la, fent allò tan senzill (pels entesos de qualsevol matèria) de donar-te una porta d’entrada a l’univers del creador. Així entenc jo l’exercici que hi ha darrere de Sonets de joguina.
S’ha de ser molt valent per agafar un repertori d’obres d’autors majoritàriament nascuts el segle XIX, pensat per als nens i per ser interpretat a piano, i adaptar-lo a instruments de joguina, guitarres, banjos, ukeleles, teclats Casio, etc. Valent perquè, per a mi, el piano és com el lleó dels instruments, no hi ha discussió en el fet que és el rei, al qual la resta de l’orquestra ret homenatge per haver demostrat dominar totes les situacions. I, a més, perquè l’ús d’instruments de joguina no es tradueix en una vulgarització per als nens, sinó tot el contrari, en un gest d’erudició que aconsegueix captivar els petits i que ens apropa noms coneguts com Bizet i Chopin, o absolutament desconeguts per a mi com Khatxaturian, Marie Jaëll i Heitor Villa-lobos.