Soledad Romero i Julio Antonio Blasco

Per: Marina Llompart

Soledad Romero va treballar de dissenyadora gràfica en publicitat durant molts anys, fins que ho va deixar per viure envoltada de llibres: els pensa, els edita, els dissenya i també els escriu. Julio Antonio Blasco, també conegut com a Sr. López, és il·lustrador i dissenyador gràfic, amant dels desafiaments i amb molts llibres infantils a l’esquena. Junts han format un tàndem molt atractiu amb el llibre Robatoris de llegenda, editat per Zahorí (2020). Un llibre de coneixements amb el ritme d’un llibre de misteri recomanat per a lectors a partir de 9 anys. I si ja heu tastat la proposta i us ha agradat, ens ha explicat un ocellet que en preparen una segona part amb fugides llegendàries.

 

La cosa que ens sorprèn més del llibre és l’originalitat de la temàtica: una obra sobre grans robatoris de llegenda. Com va sorgir la idea?

Soledad Romero: No tinc ni idea del moment exacte en què va sorgir el llibre [riu]. Des de petita tinc debilitat per les pel·lícules de robatoris, la literatura policíaca, Agatha Christie, Hitchcock… L’editora també ho va veure clar, ens semblava que era una proposta fresca i original que podia atreure els infants.

Julio Antonio Blasco: Quan l’editora m’ho va encarregar em va sorprendre gratament perquè no és la primera col·laboració que faig amb l’editorial. La temàtica em va semblar molt original i també el desenvolupament del llibre. A més, era la primera vegada que m’encarregaven un llibre per a nens tan grans. Habitualment faig llibres per als més petits i resultava tot un repte.

 

És molt interessant com el disseny del llibre s’acaba convertint en tot un homenatge a la premsa de l’època i en un element que fa molt atractiva i original la vostra proposta.

SR: Això ho vam tenir clar des del principi. Com que vinc del disseny gràfic no puc pensar un text sense pensar com anirà maquetat i com s’executarà la part visual. Ens funcionava conceptualment que fos premsa, perquè tot allò que s’hi explica era fàcilment noticiable. Al mateix temps ens permetia facilitar la lectura: els elements dels diaris ens permetien distribuir el text (que no n’hi ha poc!) de manera que fos molt còmode de llegir. Jo no era una bona lectora quan era petita i sempre que faig un llibre penso en nens com jo, als quals no els agrada llegir o no han trobat un contingut que connecti amb els seus interessos.

JAB: Crec que Robatoris de llegenda demanava un color per a cada capítol o robatori i una estètica de premsa per a tot el llibre, com els diaris sensacionalistes. I, per descomptat, com que cada robatori correspon a una època i un lloc diferent, calia adaptar l’estètica de cada diari a cadascun dels capítols. Aquest plantejament demanava al seu torn textures de trama de premsa i també una simplificació del color, com si es tractés d’il·lustració editorial. En fi, tota una aventura que va anar creixent al llarg de tres mesos, en ple confinament.

 

Com heu aconseguit fer una proposta tan ben quadrada? Com ha estat el procés de treballar junts?

SR: El mèrit és de l’editora, la Mireia Trius, que va fer de mediadora entre els textos i les il·lustracions. També s’ha de visibilitzar la feinada increïble de maquetació, a càrrec de la dissenyadora Joana Casals, decisiva per crear la sensació que llegim premsa de l’època. El contingut i la part visual han d’anar plegats i aspirar, tots dos, a la màxima qualitat. Ha estat una feina en equip com mai havia experimentat. L’estil del Julio Antonio m’encanta i crec que ha estat decisiu perquè el projecte llueixi tant.

JAB: Ha estat un treball coral. La Soledad desenvolupava els textos mentre jo anava realitzant les il·lustracions de cada un dels robatoris, i també decidint els colors, desenvolupant els fons, etc. Quan acabava enviava la meva feina a l’editora, la Mireia, la qual feia la feina de direcció d’art a més de la coordinació de tot el projecte, i després la dissenyadora, la Joana, amb els textos, les meves il·lustracions i les pautes que li donava la directora d’art anava construint i maquetant cadascuna de les pàgines del llibre, desenvolupant l’estètica de premsa i donant forma al món de les lletres. Tota aquesta feina aconsegueix la imatge impactant de cadascuna de les dobles pàgines.

 

El llibre es converteix en una successió de dades impressionant i uns textos molt ben construïts. Com ha estat la feina d’investigació per formar els capítols del llibre?

SR: Sí, hi ha molta feina d’investigació, però he de dir que avui amb internet tenim a l’abast una font inexhaurible d’informació. Vaig consultar molta premsa de l’època, reportatges sobre robatoris, documentals, entrevistes, llibres d’alguns lladres explicant les seves gestes… Així hem pogut fer un llibre molt complet, des del moment zero de la planificació, la biografia o orígens del lladre, fins al pas a pas de cada robatori. No m’esperava trobar informació tan divertida, sucosa i curiosa quan vaig començar a pensar el llibre. S’ha fet enorme a mesura que l’escrivia i anava estirant fils.

Una de les coses que crec que fa el llibre més interessant és que al final acaba essent un híbrid: és un llibre de coneixements que es llegeix amb el ritme d’un àlbum o un llibre de misteri.

SR: Sí, crec que hem trobat un punt molt interessant de narració que combina molt bé amb les imatges. A més, la disposició de la informació fa que la lectura sigui molt amable, molt còmoda. I és una tema tan emocionant!

JAB: Crec que és un llibre que té molt de ritme, és com una pel·lícula d’acció, i és alegre i positiu, com una pel·lícula d’aventures. L’estructura es va repetint en cada robatori, però incorpora variables estètiques, de paleta de color i de diferent plantejament de premsa, d’acord amb cadascuna de les èpoques que emmarquen cadascuna de les històries. Tot això hi dona agilitat i ritme, al mateix temps que genera la sensació d’estar llegint un diari. Crec que es juga molt amb la sorpresa i l’humor i, a més, “aquest llibre està basat en fets reals”.

 

Al llibre heu reconstruït nou grans robatoris de la història que tenen un element en comú: en destaqueu l’enginy i la creativitat que es necessita per dur-los a terme, i tots són robatoris sense violència ni odi. De fet, fins i tot ens cauen simpàtics els protagonistes…

SR: Quan vaig fer la selecció vaig intentar que no hi hagués violència, que se’n destaqués la creativitat i l’originalitat. La part prèvia, la planificació, era la cosa que més m’interessava. A més, amb el llibre t’adones que la part difícil no és el robatori, sinó escapar-se amb el botí i viure. Molts van ser capturats després del robatori. Pocs van poder viure tranquil·lament i amb un final feliç. No és una carrera recomanable [riu]. Crec que el llibre ens demostra que no paga la pena viure de robatoris, i no ho tractem des d’un punt de vista moralista. Tots els personatges que aconsegueixen escapar-se ho fan a costa de renunciar a tota la seva vida.

JAB: Sí, com t’he dit és com un llibre d’aventures. De fet, alguns dels robatoris han inspirat pel·lícules. Són casos curiosos, sorprenents fins i tot. Gairebé tots deixen un somriure a la cara i d’alguns se n’ha parlat molt, com el del Dioni a Espanya.

 

I un altre element que destaqueu és, per descomptat, intrínsec a la vida: l’atzar i la sort.

SR: Completament, la sort sempre intervé en la nostra vida inevitablement. La nostra missió és intentar obrir moltes finestres perquè la sort pugui entrar per una d’elles. En aquestes gestes la sort hi intervé, però tu com a lladre has d’intentar preveure totes les possibilitats perquè la cosa vagi bé. Si a la vida fem les coses en detall amb tot allò que podem controlar, segurament la sort jugarà a favor nostre.

 

Mirant el teu portafoli, Julio Antonio, veiem la capacitat que tens per dur el teu estil al terreny que necessita cada obra. Quins referents pictòrics tenies quan vas il·lustrar el llibre? Què t’ha resultat més complicat?

JAB: Acostumo a ser bastant versàtil a l’hora d’adaptar la meva feina al que m’encarrega el client. He treballat durant molts anys en disseny gràfic i expositiu, i per això he après a entendre i escoltar el client per intentar donar-li el que necessita dins l’arc estètic en què em trobo còmode.
En aquest cas vaig intentar adaptar el meu treball a una estètica més pròpia d’adult o juvenil. Quant a referents, sobretot van ser il·lustradors de premsa dels anys 60 i 70. La cosa més complicada va ser conjugar aquesta estètica amb l’economia de recursos i colors mantenint-me fidel a les imatges de referència, perquè gairebé totes les il·lustracions s’han fet a partir de les fotografies reals que van aparèixer a la premsa.
A més, és un llibre extens, que porta molta feina i que s’ha realitzat en moments difícils durant el confinament. Em va resultar complicat, però també he de reconèixer que em va mantenir ocupat. Al final el resultat ha estat molt satisfactori i sorprenent per a mi, i tot l’equip n’estem molt contents.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!