Senda. Centre d’acompanyament familiar i educació viva

Per: Laia López

 

Els primers anys de vida de l’infant són un temps de gran valor, perquè és l’etapa més sensible del seu desenvolupament, en què es construiran els pilars sobre els quals es recolzaran totes les seves vivències posteriors com a ésser humà. Són les primeres experiències de vida, les que defineixen com ens obrirem al món, les que ens deixen marcades les empremtes que nodriran el nostre impuls d’anar cap a l’exploració, cap al creixement, cap a la vida. Sota aquesta premissa, Verónica Antón obria el projecte Senda, que avui ja té dos centres a Barcelona. L’un, orientat a l’àrea terapèutica emocional i familiar, i l’altre vinculat a l’acompanyament de les dificultats d’aprenentatge i els trastorns de neurodesenvolupament. Hem conversat amb les directores dels dos espais: la mateixa Verónica Antón (àrea terapèutica) i la Natalia Mellado (àrea d’aprenentatge).

Visitem aquest centre que va néixer el 2014 amb la visió d’aportar una mirada professional a la cura de la infància. Una mirada orientada al desenvolupament integral i respectuós dels processos maduratius dels nens i nenes i adolescents.

 

 

Quan, com i per què vas fundar Senda, Verónica?

V: Senda neix com un projecte que reuneix i integra les meves experiències professionals prèvies, tant del món de l’educació com de la psicologia i la teràpia. El meu recorregut com a educadora i psicomotricista a La Caseta, una de les iniciatives pioneres d’educació lliure a Barcelona, treballant amb infants i famílies dins l’àmbit de la criança respectuosa, em va aportar una mirada de molta profunditat envers els processos de criança i d’acompanyament a la infància i el seu desenvolupament. Com a psicòloga, vaig treballar a l’Uruguai, en l’àmbit social comunitari, i una vegada a Barcelona, com a psicòloga i terapeuta psicomotriu en unes quantes institucions i iniciatives.

Arran d’aquestes experiències, vaig començar a dissenyar un projecte que pogués acollir la mirada psicològica des d’un punt de vista psicodinàmic, humanista, tot cercant complementar les mirades més centrades en l’enfocament cognitiu-conductual, que és el que preval en general a Espanya a diferència de l’Uruguai.

Vaig voler començar a articular aquests dos mons, que en general segueixen línies força separades, el de l’educació i el de la psicologia. Quan vaig arribar a viure aquí, fa vint anys hi havia la idea que, al psicòleg, s’hi va quan estàs molt malament o per un trastorn psicològic, però no per autocura o per creixement personal.

Però, d’un temps ençà, ha començat a haver-hi un canvi social de mirada cap a la figura del psicòleg com a professional que acompanya processos on pot haver-hi diversos graus de patiment, però sense la necessitat que hi hagi una simptomatologia greu o una patologia.

 

És com treballar des de la salutogènesi, no?

V: Exacte. A psicologia en diem prevenció o promoció de la salut. Treballar en la prevenció i en la promoció de la salut en l’àmbit de la infància i els processos de desenvolupament infantil és treballar en el vincle i la criança. Es tracta de treballar per generar espais de reflexió amb la família per veure què passa en les dinàmiques quotidianes o dins les institucions que tenen cura dels infants. Tot això, abans que un malestar pugui convertir-se en alguna cosa més rígida, que es consolidi com un funcionament que generi patiment o que desemboqui en una patologia. 

I com hi arriben les famílies, aleshores? És a dir, la cosa més normal és que anem a un centre com el vostre quan hi ha alguna cosa, algun símptoma. Noteu canvis en la manera com les famílies arriben al vostre centre per ser ateses sota aquesta mirada preventiva?

V: Quan es va obrir Senda el 2014, hi arribaven moltes famílies de l’entorn de la criança natural, de la pedagogia viva i activa… i, amb el temps, ara mateix, ens arriben famílies de molts perfils o de molts estils de criança diferents. Ens arriben derivats per mestres, pediatres o professionals de l’àmbit educatiu, social i de la salut.

N: A la darrera dècada s’ha anat produint un canvi de paradigma, un canvi de mirada cap a la infància que ha anat arrelant a poc a poc. Penso que hi havia una necessitat vital de mirar la infància des d’un altre lloc, un lloc des del qual nosaltres no vam ser criats. Penso que aquest impuls més intuïtiu ha empès moltes famílies a intentar aprendre (o desaprendre) noves maneres de fer més coherents i probablement més respectuoses amb la infància i amb la relació familiar.

 

Exacte, aquesta és la paraula clau, crec: intuïció familiar.
N: Sí, perquè sorgeix la pregunta: això com es fa? A la meva infància no ho van fer així amb mi. Aquesta recerca de les famílies, juntament amb el naixement de projectes que han optat per revisar l’educació, per revisar com és la relació entre l’educador i l’alumne, com és la relació de l’infant amb l’aprenentatge… ha fet que ara siguem on som. En el moment en què comencem a reflexionar sobre aquestes noves dinàmiques i reflexions pedagògiques, observem que hi ha quelcom molt més profund i que clarament no és només una qüestió de mètode o de treure els llibres i canviar-los per materials manipulatius. Hi ha una recerca de coherència de base en molts sentits.

V: Sí. Crec que tot aquest canvi de paradigma ha generat una sensibilitat més gran per detectar el patiment o el malestar dels infants. Quan nosaltres érem petites no es miraven les emocions. Ens deien: “Són coses de nens.” Les famílies portaven un infant al psicòleg quan el grau de patiment era altíssim, quan ja parlàvem d’un trastorn psicològic. Aquest canvi de mirada en relació amb la criança i l’educació fa que hi hagi prou sensibilitat per posar l’interior de l’infant en primer pla quan hi ha un malestar. Quan ens fa mal un queixal anem al dentista i si ens fa mal el cor o l’ànima buscarem un professional que s’hi dediqui, que pugui mirar què passa. Hem de poder incidir en el canvi dels referents educatius. Que els mestres també puguin oferir una mirada de l’acompanyament emocional, no només de l’aprenentatge cognitiu.

N: Els mestres, de fet, són cada vegada més presents en aquesta mirada.

 

 

No us sembla que encara avui el sistema educatiu no té gaire clar què és un infant i quins són els seus processos evolutius i que cal respectar?

V: Estem fent camí i hi ha molts professionals amb la inquietud i necessitat de formar-se des d’unes altres mirades, perspectives… Però encara queda molt camí per fer, per formar-nos, però no només els i les mestres, sinó totes i tots els professionals que treballem amb infància.
Claudio Naranjo, uns dels meus grans referents, sempre parlava del sistema educatiu com un dels col·lectius que més li havia costat moure. La societat canvia molt més de pressa que les institucions en general, però sobretot a la institució escolar els canvis són lents. La veia com una institució conservadora.

N: Jo trencaré una llança a favor dels i les mestres. Si no ets en una institució que faciliti una mirada flexible o una autoreflexió, de vegades es fa molt difícil generar canvis a la feina. Tot sols dins el sistema poden intervenir-hi fins a un cert punt. Si la institució no ho facilita, si no hi ha revisió, no hi ha possibilitat de canvi ni de reflexió. I això genera frustració i desgast individual.

V: Els mestres van fent moltes coses, però les institucions avancen més lentament que les persones. I també penso que tot això té a veure amb una qüestió històrica de l’escola, dels seus orígens.

 

És d’aquells casos en què el canvi es produeix des de baix.
V: Crec que sí, que el canvi l’han estat fent els i les mestres des de fa un temps a títol individual i ara ja són els equips o fins i tot la Generalitat els qui ofereixen propostes formatives molt diferents d’anys enrere. Nosaltres, a l’àrea formativa, la tercera pota de Senda, també hem vist un gran canvi aquests darrers anys. Abans venien els i les mestres pel seu compte, pagant-se les formacions de la seva butxaca, i ara, en canvi, és la mateixa escola que ens demana que Senda vagi a fer formació al claustre sencer. Ens demana una formació per a tot el claustre perquè aquesta mirada es pugui compartir i hi puguin reflexionar entre tot l’equip.

 

Aquest impuls de canviar, de revisar, hi és. Que bé.

N: També us dic que penso que no hi ha una escola única i ideal per a tothom. Depèn dels valors de les famílies. Que ara estiguem coincidint en una mirada no vol dir que aquesta mirada sigui l’única i això és molt important entendre-ho i respectar-ho. Els valors de cada família han de poder ser recollits a les institucions on són els seus fills.

V: Però, més enllà dels diferents estils de propostes educatives o d’abordatges terapèutics, professionalment estem obligats a tenir una mirada de cura i una perspectiva de drets humans cap a la infància. Això té a veure amb una ètica professional, no amb una moda.

N: Sí, a banda del mètode, hi ha d’haver un coneixement de quines són les necessitats evolutives de la infància. Aquest és el punt. No és tant com ho estic fent, sinó si el que estic fent és coherent amb el neurodesenvolupament, amb el desenvolupament emocional, etc.

V: I això no és una moda. Això és un aspecte que es pot veure des de la ciència, des de teories científiques. És tornar a les bases de la psicologia evolutiva, a les bases del desenvolupament psicològic. Sabem que, als infants, no els afavoriran estructures que els facin rígids, que només treballin sobre la repetició, la disciplina, l’obediència… L’educació centrada en el control, la por, basada en la necessitat de ser aprovat per l’altre…

 

Amb els anys que fa que acompanyeu famílies i formeu mestres, podeu començar a veure ja resultats diferents en els joves que han rebut aquest acompanyament respectuós i saludable? O encara és massa d’hora?

N: Encara falten generacions, però a poc a poc tot va deixant marca, la voluntat de canvi ja és un canvi de paradigma.

V: Penso que sí, que ja es comencen a visibilitzar resultats… El camí va cap a una sensibilitat més gran pel que fa a mirar la infància, a tenir cura del desenvolupament emocional i psicològic, a una mirada cada vegada més preventiva i de promoció de la salut emocional i afectiva. I això no era tan palès fa algunes dècades.

La mirada de Senda va cap aquí: cuidar que aquestes bases estiguin tan bé com sigui possible, emocionalment i cognitivament.

Treballem en tres àrees de desenvolupament: emocional, cognitiva, corporal. Intentem fixar-nos que aquestes bases es desenvolupin harmònicament.

 

 

Una família arriba a Senda amb una situació concreta. Expliqueu-nos què passa a partir de llavors?

V: Una família ens pot arribar per diferents fonts. A títol individual, perquè una altra família els ho ha recomanat, per exemple. O per recomanació professional d’una escola, d’un pediatre o d’un centre que, pel que sigui, no pot acompanyar aquesta situació.

A partir que la família ens contacta, tenim un primer acostament per intentar ampliar aquest títol de “per què venen?” I amb aquesta informació fem una primera derivació interna. Decidim si comencem el treball o l’acompanyament prioritzant o valorant l’àrea més cognitiva de l’aprenentatge o per l’àrea més emocional i familiar. Aquesta és una primera orientació. Després, dins l’equip de Senda-Teràpia o Senda-Aprenentatge, mirem quin professional podria tenir l’especificitat o l’experiència per treballar-ho que aquesta família porta. De vegades, ens trobem que venen per una cosa, però cal treballar-ne unes altres. Pot ser que hi sigui molt present una dificultat d’aprenentatge, per exemple, però també cal recollir aspectes emocionals, relacionals, afectius o familiars. Anem orientant la feina amb un diàleg i reflexió constant amb la família.

 

És un treball conjunt, és clar.

V: Sí, treballem en processos de construcció conjunta amb les famílies.

 

 

I quins són els referents, les bases de Senda?

V: En l’àrea de teràpies psicològiques, la base és molt psicodinàmica. Ens basem molt en la mirada sistèmica, en la teràpia psicomotriu de Bernard Aucouturier i en la teràpia Gestalt. Després, cada terapeuta ha fet les seves pròpies rutes: n’hi ha de més especialitzats en una etapa o en una altra (atenció primerenca, infància, adolescència, etc.). En general, tot l’equip té una mirada molt global, és a dir, als nostres treballs terapèutics busquem integrar les diferents àrees del desenvolupament i hi incloem molt els llenguatges expressius per arribar a l’infant o a l’adolescent. Intentem acostar-nos tant com sigui possible als llenguatges naturals dels infants per treballar-hi.

N: A Senda Aprenentatge, afegiria que hi ha una base neuropsicològica clarament, un coneixement clar del neurodesenvolupament. La mirada sistèmica també hi és: per poder recollir on és aquest infant o jove, necessitem acompanyar la família en el procés de comprensió del camí que fa el fill o filla perquè es pugui vincular amb les seves necessitats afectives, emocionals, neuropsicològiques o pedagògiques. Alhora, aquesta família també necessitarà ser recollida com a dipositària de neguits propis i naturals, com a adults que volen el millor per als fills o filles. Dins una intervenció, bevem de les pedagogies socioconstructivistes. Si l’infant està en un moment manipulatiu, haurem de tenir a disposició aquest llenguatge per ajudar-lo que pugui anar transitant cap a l’abstracció. Però finalment la mirada sempre estarà enfocada cap a la recerca d’autonomia i cura de l’autoconcepte de l’infant com a objectiu final.

 

Aleshores sempre hi ha una mirada global del desenvolupament.

V: Sí, no treballem només amb aquesta o aquella dificultat de l’infant, sinó que mirem què passa en el conjunt, encara que la punta de l’iceberg sigui una dificultat concreta, que en general està relacionada amb un símptoma o malestar que es manifesta en l’infant o en el seu entorn.

Senda sempre intenta no sols atendre la simptomatologia, sinó també posar-la en el context d’una mirada sistèmica, tant del sistema familiar com de l’escolar.

N: Les famílies venen buscant això. Volen que mirem el seu fill com l’ésser total que és i nosaltres procurem acostar-nos-hi tant com sigui possible amb els recursos que tenim.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!