El Culturista

Durant aquests dies de Nadal, en què les tardes són llargues i fredes, ve de gust compartir sofà en família i mirar una pel·lícula. L’Andreu Gabriel ens en recomana unes quantes d’ideals!

The Snowman

Dianne Jackson i Jimmy T. Murakami. Regne Unit, 1982

Aquesta adaptació animada del conte il·lustrat homònim de Raymond Briggs és una preciositat que embadalirà les criatures de la casa. Advertim, això sí, que qui sigui una mica sensible haurà de rebre una bona abraçada conhortadora quan l’hagi acabada de veure. Perquè, amb un final sense cap concessió, el film ens passeja durant vint-i-cinc minuts per un imaginari de verdadera màgia hivernal poques vegades vista en el cinema d’animació. No ens ho tingueu en compte: val la pena que ens posem així d’intensos i entusiastes, perquè és en peces senzilles com aquesta (la simplicitat temàtica, estètica i fins i tot tècnica són una meravella) on el públic es pot deixar anar i abraçar-se a la tendresa sense vergonya. Qui no es vol emocionar amb un ninot de neu que, de la mà d’un nen, descobreix, per exemple, l’interruptor del llum de la cuina?

Ernest i Celestine. Contes d’hivern

Ernest et Célestine en hiver. Jean-Christophe Roger. França, 2017

Filmin (pagament)

Ja n’hem parlat alguna vegada a El Culturista en uns altres contextos, però no ens podem estar de recomanar-la també aquí per la idoneïtat de la pel·lícula en uns dies com els de les festes de Nadal. Després de la primera versió animada dels populars contes de Gabrielle Vincent (pseudònim de Monique Martin), el 2017 es va compondre aquest film amb quatre històries més protagonitzades per l’os gros i tendrament geniüt que és feliç quan toca l’acordió, l’Ernest, i la rateta òrfena espavilada i inquieta que viu amb ell, la Célestine. Amb l’hivern al fons, els relats d’aquest film de només cinquanta minuts ens mostren moments domèstics que acaben sent una aventura gràcies, entre més aspectes, a la bellesa d’unes imatges plenes de civilització campestre, sentit de l’humor i una música que apareix només amb comptagotes, sempre en el moment just. En efecte, ideal per a una sessió doble amb The Snowman si els menuts no n’han tingut prou: completarà la tarda i, per què no dir-ho, deixondirà una mica qui hagi quedat tocat amb el final trist del migmetratge de Jackson.

Laberint

Labyrinth. Jim Henson, Estats Units, 1986

Atres Player, Apple Itunes i Rakuten TV, entre més plataformes (pagament)

Des d’El Culturista no sabem si sou d’aquelles persones a qui la recuperació dels anys vuitanta us comença a fer mandra. En tot cas, ens permetreu recomanar encara un dels èxits d’aquella dècada prodigiosa, almenys perquè en aquest cas, a banda d’èxit, també es tracta d’una raresa voluntàriament sobrecarregada d’imaginació que us anirà com un guant per a alguna tarda nadalenca en què decidiu fer una parada al sofà per pair en família. A veure… D’acord, ben mirat, potser els excessos onírics d’aquest conte fílmic ideat pel creador dels titelles de Barri Sèsam, The Muppet Show i Fraggle Rock no us desembafaran gaire, que diguéssim; però com a mínim serviran per educar la canalla neòfita per tal que prengui el gust pels contes a la manera de Lewis Carrol. (En aquesta línia, confessem que hem estat a punt de recomanar l’Alice de Jan Svankmajer, però encara no ens hi hem atrevit; ja ho farem l’any vinent!)

Harry Potter, sèrie de pel·lícules

Uns quants directors, Regne Unit, 2001-2011

Netflix i HBO (subscripció)

La sèrie cinematogràfica de Harry Potter, engegada el 2001, comença a ser un clàssic per al jovent que en va viure l’èxit en el seu moment. Però no és sols qüestió de nostàlgia: les pel·lícules de la sèrie estan envellint amb moltíssima elegància, fins al punt que, gràcies a tota una constel·lació d’icones visuals i sonores –John Williams torna a treure’s de la màniga un leitmotiv ja històric, com si fos tan fàcil–, també encomanen a les generacions posteriors la passió per la mitologia potteriana. Entre els vuit films principals hi ha aventures per a tots els gustos, però ens quedem amb el tercer lliurament, El presoner d’Azkaban. Dirigit per un Alfonso Cuarón que sap unir virtuosisme i naturalitat tot desinfantilitzant la sèrie (tal com també feia J. K. Rowling als llibres, cada cop més adults a mesura que els personatges –i els lectors– creixien), el film compta a més amb l’atractiu dels viatges en el temps, un mecanisme lúdic que en mans de bons cineastes com Cuarón només poden resultar guanyadors.

Conte de Nadal de l’Escurçó Negre

Blackadder’s Christmas Carol. Richard Boden. Regne Unit, 1988

En aquesta selecció, no hi podia faltar una versió del Christmas Carol de Charles Dickens. Enguany ens inclinem per aquesta gamberrada de Richard Boden, que es dedica a capgirar el missatge de Dickens sense manies: el nostre heroi Edmund Blackadder, amb els fantasmes nadalencs passats rondant-li la nit de Nadal, s’adona que potser això de ser una mica dolent no està… tan malament. No cal dir que aquest especial de la sèrie que va fer conèixer a casa nostra Rowan Atkinson abans de Mr. Bean es gaudirà plenament en una preadolescència (sempre que sigui ben portada, tampoc cal crear misantrops), així com tampoc cal que dissimulem: aquí, del que es tracta, és de fer una mica de proselitisme i encarar la joventut de la casa cap al visionat complet de tota la sèrie. Benvingudes siguin les novetats, però que els referents bàsics no es perdin mai!