Ravel amb família

Espai Patrocinat:

Per: Borja Barbesà

Malgrat que va néixer a França al final del segle XIX, el temps i l’espai no semblaven tenir límits per a Maurice Ravel. El gust per les coses exòtiques i fantàstiques, amb històries d’unes altres èpoques i mons, és ben present en moltes de les seves obres. De bracet amb aquesta idea de la seva creació com un entorn de ficció, ben diferent de la realitat, Ravel duia una vida ben senzilla i discreta. Tota la màgia era a les seves partitures i als textos als quals posava música.

Fem-hi una passejada, aleshores! Aquí teniu una breu panoràmica d’algunes de les seves peces més emblemàtiques i més agraïdes per a orelles de totes les edats.

 

 

Pavana per a una infanta difunta
Sembla que la mare de Ravel era d’origen basc i potser d’aquesta banda, de ben petit i arran de les cançons que sentia a casa, li venia el gust per temàtiques espanyoles que tant abunden en la seva obra. La Pavane… descriu una escena solemne a la cort espanyola, i és d’una majestuositat continguda, elegant i pausada. Fou escrita primer per a piano sol i estrenada, el 1902, pel pianista lleidatà Ricard Viñes. Al cap d’uns anys va ser orquestrada, en una versió que sol rondar els set minuts i que s’intueix més agraïda per a un públic jove.

 

La meva mare, l’Oca
Subtitulada “Cinc quadrets d’infants”, s’inspira en diversos personatges de contes clàssics com la Bella Dorment, el Patufet i la Bella i la Bèstia. A cada un dels personatges li dedica un moviment, fins a arribar als cinc del subtítol. L’original fou escrita per a piano a quatre mans, però va acabar essent un ballet prou popular. El títol ve donat pel fet que a França, almenys aleshores, s’anomenava mare oca la típica àvia que, tot feinejant, explicava rondalles als infants. Per tant, en certa manera és un bonic homenatge a l’art de contar històries.

 

Daphnis et Chloé
Com potser ja us deveu haver adonat, Ravel i la dansa van sovint de bracet. Una de les mostres més representatives és el ballet Daphnis et Chloé, per al qual va escriure la música. Ell, d’aquest tipus de treballs, en deia simfonia coreogràfica i la mostra que ens ocupa ha acabat essent una de les obres més cèlebres i valorades de l’autor, a banda de la més llarga. Consta de tres parts diferenciades i explica la història d’amor apassionada entre una pastora i un cavaller, una mostra més de com se sentia de còmode posant música a imaginaris fantasiosos.

 

Le tombeau de Couperin
A Ravel li va tocar viure la Primera Guerra Mundial, devastadora en els seus danys per al poble francès. Hi va perdre molts amics i per homenatjar-los va escriure la suite anomenada Le tombeau de Couperin (la tomba de Couperin). Malgrat la temàtica, la música no és especialment trista, sinó que hi arriben múltiples escletxes de llum, sobretot en la versió orquestral que va adaptar un any després. El preludi, per exemple, és un fragment de poc més de tres minuts on s’endevina esperança. Aquest to vivaç li va valer aleshores algunes crítiques, que l’acusaven de frívol. Però ell hi responia dient que, amb els morts, ja hi havia prou tristesa.

 

Bolero
En tota introducció a l’obra de Ravel, i també en qualsevol recull que es passegi per la clàssica del principi del segle XX, no hi pot faltar el Bolero. Si ha seduït tants oients, de generacions ben diverses, per alguna cosa deu ser. Potser per la manera com es combinen els elements en una peça que és idònia per explicar el concepte de crescendo. El Bolero de Ravel ja és una icona pop i, entre més coses, història del patinatge sobre gel: als Jocs Olímpics del 1984, els britànics Jayne Torvill i Christopher Dean van guanyar la medalla d’or amb un dels exercicis més famosos de sempre, al compàs de ja sabeu quina tonada.

 

A l’Auditori Digital podeu recuperar, des d’on vulgueu i quan vulgueu, l’espectacle L’OBC balla Ravel (3,90 euros).

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!