El Culturista

La llengua anglesa posseeix un concepte anomenat vocal hiccup per designar una peculiar tècnica de cant. Ho podríem traduir com ‘cantar singlotat’ i fa de mal definir en què consisteix més enllà del que ja suggereix el terme. Un so retallat, com un tartamudeig sense alè, utilitzat per emfasitzar certes paraules. Diversos artistes han emprat el vocal hiccup i l’han modelat una mica al seu gust, però un dels casos més recognoscibles és el de Buddy Holly. El posseïdor d’unes de les ulleres més icòniques de la història de la música popular ho va aplicar a unes quantes cançons i l’investigador cultural Edward P. Comentale ho ha comparat fins i tot amb l’scratching dels punxadiscos, allò de fer recular o avançar el disc amb els dits mentre gira al plat.
Ens podem quedar amb molt de gust amb l’exemple de Rave On, una de les tonades més cèlebres que va interpretar Buddy Holly, on el cantar singlotat apareix ja al primer segon. És una cançó del 1958 que encara avui és absolutament irresistible per a qualsevol organisme viu que tingui un mínim sentit del ritme. I una porta d’entrada immillorable al catàleg d’un artista que en només vint-i dos anys de vida en va tenir prou per esdevenir un referent clau en el rock and roll i el pop que van venir després.