Ramon Gener

Per: Núria Puyuelo

Ramon Gener és llicenciat en humanitats i ciències empresarials. Va començar la seva formació com a músic estudiant piano però després es va especialitzar en cant com a baríton. Al cap d’uns anys, va deixar el cant i es va dedicar a la divulgació musical. Com a divulgador, ha presentat els programes de televisió Òpera en texans i This is opera. També ha escrit els llibres Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres, 2014) i L’amor et farà immortal (Ara Llibres), que acaba de publicar aquest octubre.

 

Aquest número d’El Culturista està dedicat al ravioli. Gioachino Rossini, famós per les seves òperes i per la seva afició a la gastronomia, se li atribueix una variant de la recepta dels canelons feta amb foie. L’has tastat?

Sí, he tastat moltes receptes de Rossini i aquesta també. Ara bé, hi ha moltes varietats i al final, com que cadascú l’adapta a la seva manera, ja no saps com era realment la recepta de Rossini. Quan ell estava a París i estava retirat, feia setmanalment a casa seva una reunió i hi assistia el millor de París. Era un gran privilegi poder assistir al sopar que organitzava Rossini a casa seva, perquè ell cuinada i a més hi tocava, i també hi anaven cantants famosos i hi cantaven. L’interessant seria haver estat allà i saber exactament com feia el seu tournedo alla Rossini o els seus cannelloni alla Rossini.

 

Quin creus que hauria de ser el paper de les escoles pel que fa a l’ensenyament de la música clàssica?

No es tracta tant de què s’ha ensenyar sinó de com s’ha ensenyar. Però no només en la música, sinó en totes les assignatures. Per exemple, si a literatura catalana t’obliguen a llegir Ramon Llull i Ausiàs March probablement odiaràs Ramon Llull i Ausiàs March, perquè no entendràs res i en aquell moment de la vida necessites llegir altres coses. Probablement al cap de vint anys, hi tornaràs però haurà passat tot un període de la teva dia en què ho hauràs odiat tot allò. Si fas el mateix amb la música i obligues la gent a escoltar Beethoven, Händel i Bach, llavors odiaran Beethoven, Händel i Bach. I potser al cap de vint anys els agradarà, però creixeren pensant que allò era un rotllo. Per tant, no es tracta que hi hagi música a les escoles o que hi hagi matemàtiques a les escoles, es tracta de com s’ensenya.

 

Per tant és un tema molt més estructural…

El problema és que l’educació té una estructura del segle xix i està totalment desfasada, i els nois estan molt més avançats que els professors; és un decalatge total. No s’hauria de pensar què haurien de fer les escoles, sinó què s’ha de fer amb l’escola i com s’ha d’ensenyar al segle xix. El món ha canviat molt. La gent ha canviat molt, però l’escola no. I no es tracta de pensar què s’ha d’ensenyar a l’escola, sinó com ha de ser aquesta escola.

 

I com creus que hauria de ser?

Com s’hauria de fer no ho sé, però el que cal entendre és que l’educació és personal i intransferible, i aquí és on s’hauria de dirigir l’educació del segle xxi. No es pot seguir ensenyant el mateix a vint-i-cinc alumnes, com si tots els alumnes fossin iguals, cadascú és diferent i necessita unes coses diferents. Es tractaria de saber quines són les habilitats i els interessos de cada persona i potenciar-los, i després, igualment, cal fer tot un seguit de coses perquè tu necessites desenvolupar-te després en la vida. El professor hauria de ser una mena guia, que obri la porta que necessita cada alumne, quan aquest ho requereixi. No ha d’obrir una porta i fer passar tots els nens per la mateixa porta. A casa meva, som tres germans, dues germanes i jo, i els meus pares ens van educar els tres de la mateixa manera, i tots tres som totalment diferents. Les meves germanes van anar al Conservatori, hi van fer la carrera, però ara no saben tocar el piano; i jo em vaig revelar, em vaig donar de baixa del Conservatori, vaig fugir-ne, però en canvi ara em guanyo la vida amb la música. No existeix una educació, existeixen persones.

 

Per tant no podem forçar els nostres fills que els agradi la música clàssica?

El que hem d’entendre és que la música clàssica no ha d’agradar. Com la literatura: no és obligatori llegir Els miserables de Victor Hugo. Evidentment si l’has llegit, molt millor, perquè segurament és la millor novel·la que he llegit mai, però no cal que vagis a l’òpera si no vols. No hi ha cap obligació, no ets millor perquè t’agradi l’òpera o t’agradi Händel en comptes de Bruce Springsteen. Són opcions. I cadascú té la seva opció, cadascú té la seva vida. Jo l’únic que faig és obrir portes, després qui hi vulgui entrar que hi entri. No has de conèixer Händel, tot i que si el coneixes millor. Hi ha l’obsessió que la música ha d’arribar a tothom, que tothom hauria d’entendre i conèixer la música clàssica. No cal, el que hi estigui interessat ja hi arribarà.

 

A Barcelona, s’organitzen força propostes culturals per acostar la música clàssica als nens. Què et semblen?

Els usos culturals dels espanyols des del 1960 fins a l’any 2015 són els següents: la població que va a l’òpera és el 2%, i era el 2% l’any 1960, i el 2% el 2015, i el 2020 serà el 2%. Però això passa a tot arreu, també a Alemanya, el país de Schopenhauer, Wagner, Schubert, etc. És el camí personal i l’experiència de cadascú. A cada persona li arriba el que li ha d’arribar i l’educació l’únic que ha de fer és estar pendent de quin és el camí que tu vols recórrer i ajudar-te perquè ho puguis fer. Per tant, facis el que facis el 2% dels nens un dia aniran al Liceu i el 98% restant, facis el que facis, no hi anirà.

 

I com a pares, com podem educar en la música als nostres fills?

Es tracta de saber què necessita cada nen i aleshores intentar obrir les portes que necessita, i potser un necessita anar a veure La flauta màgica, i l’altre Wagner. L’educació és personal i intransferible, no col·lectiva. La teva obligació com a pare és conèixer el teu fill i saber què necessita. Evidentment, al principi li has de donar una mica de tot, per veure com respira… Al principi els pares volen que els seus fills coneguin de tot, naturalment, però després cal anar formant el teu fill amb el que ell vol. L’únic que ha de fer el pare és acompanyar-lo, el mateix que ha de fer el professor i el que hauria de fer l’escola.

 

Acabes de publicar el teu segon llibre. Què hi trobarem en “L’amor et farà immortal”?

És un llibre sobre la mort i l’amor. Està ple de mort però també de vida. Comença amb el dia que el meu pare es va morir als meus braços. El meu pare era malalt d’Alzheimer i va morir dues vegades: el dia que va deixar de coneixe’m i el dia que va morir, que va deixar de respirar. Després d’aquestes dues morts, jo tinc tota una sèrie de sentiments, que tothom té, i no sóc capaç d’ordenar-los. Llavors invoco les deesses del destí, les Moires gregues, que eren tres: Cloto, que quan naixies filava el fil de la teva vida; Làquesis, que tenia en una paret els regles de la vida, uns de més llargs i d’altres de més curts, i llavors mesurava el fil de Cloto i t’assignava un regle, i finalment hi havia Àtropos, que tallava el fil el dia que s’havia acabat la teva vida. Quan invoco les deesses del destí, em vénen a buscar i em porten de viatge per diferents segles i llocs de la història, per anar a veure personatges de la història que han patit el mateix que jo. Cadascun té un dels sentiments que jo tinc, i veient com cadascun d’aquests personatges, tots músics, resolen el seu sentiment, jo resolc el meu. És un llibre que parla molt de la mort, però també és una història d’amor, de com esdevenim immortals. L’única cosa que et fa immortal és l’amor.

 

Quan eres petit, què volies ser de gran?

Quan era petit no sabia què volia ser de gran, però sí que tenia clar que no volia ser músic, ni dedicar-me a res que tingués a veure amb la música. Als sis anys vaig començar a anar al Conservatori i l’únic que sabia és que no em volia dedicar a la música. Mai vaig saber què volia ser fins als divuit anys, quan vaig conèixer Victòria dels Àngels, i aquell dia vaig saber que volia ser cantant.

 

Fotografia: Marc Duran

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!