El Culturista

Mariana Grande és dissenyadora i gestora cultural. Actualment treballa com a coordinadora i assistent de direcció del Festival de Literatura i Arts Infantil i Juvenil (FLIC). Viu a Barcelona i durant el confinament va descobrir el que Thoreau en va dir l’art de caminar: caminar per pensar, endreçar les idees, trobar el silenci o converses impossibles de mantenir asseguts al voltant d’una taula.

Cada dijous a les sis del matí quedava per pujar a Collserola i esmorzar-hi amb un termo i la mascareta del revés. D’aquesta manera, a dos quarts de deu ja era a casa treballant. La ruta la feien en dues direccions: o pujaven amb ferrocarrils fins al baixador de Vallvidrera, travessaven el pantà, pujaven el turó de Can Corts, feien un tros de la carretera de les Aigües i baixaven per Sarrià fins a arribar a la Ronda de Dalt; o bé pujaven a peu fins al pantà i agafaven els FGC de baixada.

Parada obligatòria

Per la Mariana, la ruta tenia un punt culminant: l’arbre sanador. Un lloc entre el pantà de Vallvidrera i el camí de pujada cap al mirador del Turó d’en Corts. Li agrada perquè a partir d’allà baixes fins a la cota de la carretera de les Aigües i et pots allargar tant com vols en la baixada. Com diu ella, l’arbre sanador és una parada tecnicoespiritual que, malgrat no considerar-se una persona gens esotèrica, de vegades anava acompanyada d’una abraçada a l’arbre.

Segons el Tao, els arbres sanadors formen part de la teràpia amb arbres, un camp de les medicines alternatives que utilitza els arbres i els boscos com a font de guariment. Sosté que totes les vegetacions contenen grans quantitats de ions negatius i, per tant, quan s’hi entra en contacte el cos es neteja de toxines electromagnètiques i l’estat d’ànim millora.

Ruta recomanada per a tots els públics

Aquesta excursió per Collserola, el pulmó verd de Barcelona, és recomanable tant per a grans com per a petits. La Mariana la feia a l’hivern i de matinada, quan encara era fosc, però assegura que també l’ha fet amb els menuts a l’hora del vermut i que és una sortida amb molts al·licients. De fet, se’n fa creus, que ara surti a caminar a l’hora que abans arribava a casa…

Troba curiós que als infants no els agradi caminar sense objectiu i que sovint respondre a la pregunta d’on anem sigui un requeriment bàsic per a ells. En canvi, en aquestes caminades ha pogut gaudir del plaer de perdre’s una estona i de fer una mica de turista a la seva pròpia ciutat.

Lectures relacionades

Caminar per perdre’s o per trobar el camí… Ara mateix llegeix En el camino de Jack Kerouac, una altra escala de perdre’s, però diu que potser algun dia hi arribarà. A més, ens recomana unes altres lectures relacionades com La carretera de Cormac McCarthy, publicat per Edcions 62, i Walkscapes: El andar como práctica estética de Francesco Careri, publicat per GG.

Per fer-ne un tastet i picar-vos la curiositat… el llibre de Walkscapes explica que els aborígens australians anomenen walkabout el ritual de trànsit entre l’adolescència i l’edat adulta que comporta una vivència de sis mesos caminant pel desert i tenen com a “mapa de referència” un conjunt d’itineraris cantats que recorren els llocs i rituals relacionats entre ells. Cada recorregut va lligat a una cançó, i cada cançó està vinculada a una o més històries mitològiques ambientades en el territori: “A cada vía le corresponde su propio cántico, y el conjunto de las vías de los cánticos forma una red de recorridos errático-simbólicos que atraviesan y describen el espacio como si se tratase de una guía cantada.”

Finalment, sobre el fet de caminar en la literatura infantil i juvenil se li acudeixen títols de clàssics en què el recorregut i el camí són uns dels personatges secundaris sense els quals no hi hauria història. Ara, per saber-ne més ens dirigeix directament cap a la Roser Ros. Ens ho apuntem, Mariana. Quin deu ser el racó culturista de la Roser…?