El Culturista

Al final dels anys 1970 a Madrid i uns altres racons d’Espanya van començar a sorgir tot un seguit de bandes que, cercant inspiració en el que es feia a l’estranger, trencaven amb el to i l’estètica imperants. Se les va agrupar sota el paraigua de La Movida i alguns dels seus integrants es van fer tan famosos que van abandonar l’underground i van passar a ser cares habituals del panorama mediàtic dels lustres següents. El cas potser més clar d’això és el de María Olvido Gara, més coneguda com a Alaska. El 1979, amb només setze anys, va formar Alaska y los Pegamoides i, dos anys més tard, i com a cara B del single Otra dimensión, van editar una de les cançons més surrealistes i enganxoses de la història de la música espanyola: Quiero ser un bote de Colón. Colón, com ja deveu saber, és una marca de sabó de rentadora, ja aleshores bastant famosa, un nom habitual en anuncis de tota mena. Així, la cançó, curta i sobreexcitada, diu: “Quiero ser un bote de Colón / y salir anunciado por la televisión, / qué satisfacción ser un bote de Colón.” Unes quantes vegades, però res més. Un himne llampant, divertit i en falset que glorifica la fama, les marques comercials i la tele com a símbols de la modernitat a la qual aleshores entrava el país. Això darrer potser es pot discutir, però el que sembla més inqüestionable és l’originalitat de la cançó. I no sols per la lletra, sinó també per la instrumentació electrònica que la sacseja.