Que no s’aturi la música 7

Per: Borja Barbesà

Aquesta és una sèrie d’articles que recullen propostes familiars relacionades amb la música. Recomanem tonades i discos per escoltar, bramar i ballar, però força més: peces audiovisuals que aborden el món de les cançons i el cantar i tocar, recursos que ofereixen institucions i projectes afins a la matèria i qui sap quines coses més. [Més capítols de la sèrie]

 

Avui venim, com ja és tradició, amb tres propostes més: provar sort amb el cinema musical clàssic, remenar l’arxiu Culturista a la recerca de llibres d’inspiració musical i gaudir de l’exuberància sonora de les pel·lícules de l’Studio Ghibli.

 

Cicle de cinema musical per a tots els públics

Segurament tots els nens i nenes estan ben avesats a veure pel·lícules i sèries de dibuixos animats farcides de cançons, però potser el gènere musical cinematogràfic, amb actors i actrius de carn i ossos, coreografies i moviments de càmera, no els és tan habitual. Un percentatge notable d’aquests films encaixen sense gaires problemes en allò que en podríem dir cinema familiar i uns altres potser estan pensats per al públic adult, però no inclouen contingut que no sigui apte per a gairebé totes les edats. De fet, almenys els del període clàssic, acostumen a ser històries plenes d’esclats lluminosos, optimistes, innocents en el millor dels sentits. Títols com El màgic d’Oz i Mary Poppins són potser els exemples més paradigmàtics de què parlem, però cal no oblidar les col·laboracions de Stanley Donen amb Gene Kelly a Un dia a Nova York, Sempre fa bon temps i Cantant sota la pluja. Unes altres pel·lícules que segurament també ens encaixen són Un americà a París –amb el segell de qualitat de Vincente Minnelli–, Un món de fantasia –Gene Wilder com a Willy Wonka– i Tom Thumb, una adaptació dels germans Grimm. Molts segurament ens resultaran avui una mica d’una altra època, però amb una bona predisposició s’hi troba encant. El desafiament és transmetre-ho al públic jove. Sort!

 

Bons llibres amb pretext melòman

Si fa uns quants lliuraments d’aquesta sèrie vam regirar l’arxiu Culturista a la recerca de manualitats musicals, avui ho fem tot cercant bons llibres amb ritme. El motiu és que les llibreries ja tornen a estar obertes i de segur que, després d’unes quantes setmanes espremint l’estoc editorial que tenim a casa, ve de gust adquirir algun títol nou. Si busquem quelcom que inclogui divulgació musical, podem aprendre l’alfabet a partir d’icones rock o acostar-nos a Beethoven o a Rossini en aquest cas amb il·lustracions de Miguel Gallardo. Si ja ens va bé el món de la música com a mer pretext literari, però exigim llibres poc menys que exquisits, heus aquí tres propostes: una de ben fantasiosa i de format diferent, una altra que és un deliciós conte il·lustrat per a primers lectors i una tercera amb molt més ball que paraules. I si, més enllà de la música, volem explorar el món del so en tota la seva amplitud i misteri, heus aquí un títol premiat a la Fira de Bologna del 2018 en la seva versió catalana. Com que segurament tenim ja més idees que pressupost, hem preferit ser selectius i ho deixem aquí, però us convidem a donar un cop d’ull vosaltres mateixos a l’historial de propostes, més enllà de temàtiques.

 

Les músiques dels films de l’Studio Ghibli

Ara que el confinament ha coincidit amb la inclusió al catàleg de Netflix de la immensa majoria de les pel·lícules de l’Studio Ghibli, moltes famílies hem aprofitat l’avinentesa per mirar o remirar un grapat de títols d’aquesta factoria japonesa d’animació, un dels noms clau de la història del gènere. El meu veí Totoro, La Ponyo al penya-segat, El castell ambulant… totes, a banda d’una rica potència visual i evocativa, compten amb músiques ben destacables. La colla de Spotify, que la saben molt llarga i han endevinat les nostres inclinacions gairebé abans que nosaltres mateixos, ens posen a disposició una playlist pròpia amb cinquanta cançons de les pel·lícules de Ghibli. Les partitures de Joe Hisaishi, el compositor habitual de la casa (també ho és de cineastes “per a adults” com Takeshi Kitano) són les protagonistes principals, però també hi ha cançons d’alguns altres artistes, ja existents abans de ser incloses als films com per exemple l’atractiva Rouge no Den’gon de Yumi Arai, que és el tema principal de Kiki, l’aprenent de bruixa. Tot plegat són músiques com les pel·lícules: gens simples, no sempre d’adhesió instantània, però ben riques, lluminoses i disposades a fer volar la imaginació. Amb l’afegitó de jugar a saber o endevinar a quina pel·lícula pertanyen, la seva escolta pot ser una activitat d’allò més gratificant per a tota la família.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!