Que no s’aturi la música 11

Per: Borja Barbesà

Aquesta és una sèrie d’articles que recullen propostes familiars relacionades amb la música. Recomanem tonades i discos per escoltar, bramar i ballar, però força més: peces audiovisuals que aborden el món de les cançons i el cantar i tocar, recursos que ofereixen institucions i projectes afins a la matèria i qui sap quines coses més. [Més capítols de la sèrie]

Avui proposem la versió en format cançó d’un conte cèlebre a càrrec d’un emblemàtic músic anglès, us empenyem a participar en la represa dels concerts presencials a l’aire lliure i us convidem a remenar cada un dels ossos del vostre organisme amb el rocanrolet dels Modern Lovers, sense que se us esborri un somriure dels morros.

 

Billy Bragg surt a caçar un ós

El britànic és un dels músics que ha estat més actiu durant el confinament. Ha trobat motius per fer noves cançons, per enregistrar versions o per tocar-ne de velles que li ressonessin adequades amb l’actualitat. Però una de les coses que més ha trobat a faltar Billy Bragg aquestes llargues setmanes han estat els seus néts. Justament el dia que una néta feia quatre anys, al final de març, va aprofitar l’avinentesa per felicitar-la –i, de passada, alegrar-nos a tots– enviant-li una versió musicada del cèlebre conte infantil We’re going on a bear hunt, editat en català com Anem a caçar un ós i amb una adaptació fílmica acabada d’estrenar en unes quantes plataformes. La proposta de Bragg va tenir èxit i al cap d’algunes setmanes, sense necessitat de cap aniversari com a pretext, va compartir al seu canal de YouTube una adaptació musical d’un altre conte emblemàtic: The tiger that came to tea, de Judith Kerr. Fora de l’àmbit diguem-ne familiar, Bragg també va penjar, per exemple, una cançó inèdita en ocasió del Dia de la Mare i una versió de Taylor Swift, així que si connecteu mínimament amb el bo d’en Billy no dubteu a remenar l’arxiu de vídeos del seu compte.

 

La música en viu torna a la ciutat

És probable que, en algun moment d’aquests mesos raríssims en què ens hem hagut de privar de moltes activitats a l’aire lliure (de totes, durant algunes setmanes), hàgim pensat que quan recobrem una certa normalitat aprofitarem més el temps, farem més de tot. Una de les coses que potser hem pensat és gaudir més de la música en viu, quan sigui possible d’una manera en què l’experiència sigui agradable, és clar. Aquest estiu sembla que –creuem els dits– amb certes precaucions serà possible. El Festival Grec, anunciat fa ben pocs dies, en una edició ben especial i centrada en la proximitat, no deixa de banda la programació familiar: es podrà gaudir del Pot Petit, de la proposta Meravellós Mahler i de l’espectacle de dansa Roseland Musical. Per la seva banda, el Castell de Montjuïc es convertirà en una mena de sala municipal a l’aire lliure, on els diferents programadors de les sales petites de la ciutat duran un grapat de propostes variades, algunes d’elles creiem que aptes per a tots els públics o gairebé, com Da Souza, de qui vam recomanar fa algunes setmanes el seu darrer disc, o el combo Papa Topo + Evripidies and his Tragedies. Al fòrum, Primavera Sound impulsa un cicle d’un perfil semblant, i segur que en els propers dies i també en uns quants indrets del país sorgiran més iniciatives d’aquest estil i a les quals us empenyem a assistir. Un consell: no badeu amb la compra d’entrades que l’aforament és més limitat de l’habitual i els preus prou ajustats.


Rock‘n’Roll with The Modern Lovers

L’altre dia, escoltant el podcast de Minimúsica que us recomanàvem en l’últim lliurament, vam sentir una cançó de Jonathan Richman i ens van venir ganes de posar-nos-en un disc sencer o dos o tres. I és que sembla mentida que el bo d’en Jojo no hagués aparegut encara en aquesta sèrie. La seva discografia és plena de múltiples opcions, ningú com ell ha filtrat el rock’n’roll en una cosa desproveïda d’agressivitat i plena d’esperit lúdic, de sentit de l’humor, sense que això suposés una rebaixa en l’apartat artístic: senzill, però mai simple. A mitjan anys setanta el rock & roll estava perdent el roll, amenaçava de quedar-se només amb el rock, amb el vessant estrident i testosterònic de l’assumpte, i Richman i els seus Modern Lovers en van treure una bona capa de greix i el van tornar a un estat primigeni, el de vint anys enrere, quan era sinònim de ritme, festa i  moviment de malucs i peus. El seu Rock‘n’Roll with The Modern Lovers és un exponent claríssim de tot això i una invitació a passar la mitja horeta que dura sense avorrir-nos ni cinc segons: un disc ballaruc que ens fa la sensació de tenir una banda de músics amics (això darrer és important, la proximitat) a la sala de casa mentre saltem somrient i usem coixins, llibres, joguines o el que tinguem a l’abast per afegir-nos a la gatzara.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!