Pep Puig

Per: Teresa Barceló

Pep Puig va guanyar el premi Sant Jordi amb ‘La vida sense la Sara Amat, que va ser portada al cinema sota la direcció de Laura Jou. L’autor terrassenc torna aquest 2020 amb una nova novel·la, ‘Caminant junts per la lluna, que publica L’Altra Editorial a la seva col·lecció de llibres per a joves, L’Altra Tribu. Una conversa sobre l’utilitarisme de l’etiqueta ‘literatura juvenil’, però també sobre aquesta novel·la d’estiu, de final d’una etapa, d’amics i molta cultura amb el segell anys 80.

 

Enhorabona per la publicació d’aquesta nova novel·la. T’havies imaginat mai que escriuries una novel·la per a joves?

Gràcies. Tinc poca imaginació, la veritat. Però t’he de confessar que de les poques coses que m’he imaginat a la vida, una era aquesta: que algun dia escriuria una novel·la per a joves. De fet, tinc la sensació que tot el que he escrit fins ara era per a joves. Mai no hi he comptat gaire, amb els adults. Només amb les iaies, i no totes.

 

En unes altres novel·les has explorat aquest moment d’impàs entre la infantesa i l’edat adulta, la descoberta del cos, de l’amor… Creus que és diferent ara que ho fas pensant en un altre receptor final, com és el públic jove, o l’exercici és el mateix?

El receptor final. Mmm… Això sí que és difícil d’imaginar. Un receptor final. Al principi, quan et poses a escriure, vas tan embalat i tens energia, el que t’imagines potser és un receptor inicial. El públic jove, per exemple. Tot el públic jove, sense excepció. Però a poc a poc vas abandonant tota esperança i t’adones que no escrius per a ningú. Això et dona molta llibertat. I aquesta llibertat és clau si vols que allò que escrius tingui algun valor.

 

A les teves novel·les, penso per exemple en La vida sense la Sara Amat, hi ha una mena de nostàlgia que també impregna aquesta última novel·la. Hi estàs d’acord?

No ho sé… Potser és la sensació que et queda un cop acabes el llibre. Perquè parla del final d’una etapa. Perquè saps que aquest món es quedarà allà i tu has de continuar. Però el llibre també és ple de vida viscuda i de situacions molt divertides. No hi ha res més nostàlgic que un final d’estiu, per exemple. Sobretot quan el vius de debò. Doncs amb aquesta novel·la espero que al lector li passi una cosa semblant.

 

Això t’anava a dir. A part de nostàlgia, el llibre també és ple d’humor.

M’agrada que m’ho diguis. L’humor (diria que també la literatura) és joc i contrapunt i he volgut escriure una història farcida de joc i contrapunt. La vida és massa terrible perquè en puguem dir res seriós. No hi ha per on agafar-la. Un drama. Això, per exemple, ho sabia molt bé en Chaplin. La seva mirada omplia la pantalla de gags que feien riure a grans i petits. I llavors hi havia el sentiment, la nostàlgia… Només cal veure el Chico o Llums de la ciutat. Increïble, com rius i com plores.

 

Ara obrirem un meló: què en penses, de l’etiqueta literatura juvenil. És operativa més enllà de l’etiquetatge comercial? Com ho has viscut, tu com a creador?

Odio aquesta etiqueta. Pot semblar exagerat, però no ho puc evitar. Se m’encén la sang! Trec foc pels ullals! Mataria, si algú em volgués encolomar aquesta etiqueta! Què vol dir literatura juvenil? Un llibre pot ser protagonitzat per joves, però dir que és juvenil em sembla que és anar molt enllà. O totes les novel·les són juvenils o no ho és cap. No és una etiqueta, en realitat, sinó una frontera. La frontera que posem davant els adolescents perquè no llegeixin mai literatura. Matar a un ruiseñor, El sur, Boyhood, tot això és cinema juvenil? És música juvenil els Beatles, Police, Serrat?

 

Per què vas decidir remuntar-te als anys vuitanta (als estius de la teva adolescència, m’imagino) i no traslladar aquestes aventures d’Altafulla al moment present?

Ara faré una broma. L’he ambientada als 80 perquè els 80 estan de moda. Perquè Strangers things està ambientada als 80 i s’han forrat. No, la veritat és que em remunto als 80 perquè la història que explico va passar als 80. Si hagués passat als 90, m’hauria remuntat als 90, però com que va passar als 80… A part, escrivint el llibre m’he adonat que el passat no existeix, que les coses que han passat de veritat passen un cop i un altre i només esperen que algú les expliqui.

 

Per tant, ens estàs revelant que la història que expliques a la novel·la està basada en fets reals, com s’acostuma a dir?

Absolutament. I, com diria Boris Vian, també al contrari, tot el que explico és veritat perquè tot m’ho he inventat.

 

Per què creus que hi ha aquesta constant en les teves obres de mirada cap a la infància i l’adolescència?

No soc jo que miro cap a l’adolescència, sinó ella, que no para de mirar-me. No me la trec de sobre. Però almenys, l’escriptura em permet una mica de distància. De cop l’observo, s’atura, s’hi posa bé… I llavors, quan es distreu, li trec totes les tares. Vaja, hi poso tares, vull dir, que en aquest cas vol dir el mateix que treure… És a dir, la desmitifico. Aquesta doble mirada és com un mirall deformat on sortim malparats tots dos.

 

Com a El vigilant en el camp de sègol, de Salinger (llibre que apareix a la novel·la), som testimonis a la novel·la d’aquesta pèrdua de la puresa, del despertar, del contacte complex i a estones fosc del món de la infància amb el món dels adults (el fet de començar a lligar, la descoberta de la vida privada dels pares, la complexitat dels sentiments…).

És molt dur fer-se gran. I aquest cop no hi vull posar gens d’ironia. De tots els viatges possibles, el més difícil és aquest, passar de la infància o la primera adolescència cap a un lloc que mai no saps ben bé què és. El món dels adults seria dramàtic si no fos tan còmic. Al Holden, el protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, li cau un floc de cabells blancs del front, de tant d’estrès que li causa imaginar que un dia potser ell també es farà gran. A l’Enzo, un dels nois protagonistes de Caminant junts per la lluna, li agrada molt tirar pedres, com quan era petit, i cada cop ho fa amb més ràbia i precisió, per una raó semblant; la Guida, la seva germana, tan romàntica, espontània i divertida, quan pensa en el futur no pot evitar que li sobrevingui una tristesa infinita.

 

Un altre element que he trobat molt interessant del llibre és precisament la gran quantitat de referències culturals que hi ha dins la novel·la. I no només això, sinó que al final del llibre també queden totes compilades i explicades. És una mena d’educació sentimental que vols compartir? És l’escriptura universal per construir ponts entre l’adolescent dels anys 80 i l’adolescent d’avui?

És exactament això que dius. Una educació sentimental i alhora un enllaç a una tradició de llibres, música i cinema que m’agradaria compartir amb els lectors. També és una declaració de principis. La metamorfosi de Kafka, per exemple. Per mi és el paradigma de novel·la juvenil. O Els 400 cops de Truffaut, el mateix en cinema. Per això he volgut que surtin. Literatura i cinema insuperables, però sense etiquetes, si us plau. Què llegeixen els joves actualment? Quin cinema miren? Les modes estan bé. Però passen. No ho sé… Si no han de llegir la novel·la, almenys que busquin les referències que hi ha al final del llibre i que facin el link. De fer el link, sí que en saben molt, els adolescents d’avui.

 

Si poguessis recomanar la novel·la a algú, què li diries?

L’enredaria, crec. Li diria que és un llibre ple de misteris i enigmes per resoldre. I un cop l’hagués comprat, li diria que no, que em sap greu, però que no és res d’això. I llavors, perquè no se sentís estafat del tot, li diria simplement que se’l llegís.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!