Lliçó 23: Ponyo i Superagent 86

Per: Professor Catòdic

 

La Ponyo al penya-segat (2008)

No és casualitat ni una excentricitat del vostre professor que Hayao Miyazaki sigui un habitual d’aquesta secció. Ja hem elogiat amb escreix la seva feina al capdavant de l’Studio Ghibli, en sou experts. En la pel·lícula d’avui, un apropament al conte La Sireneta de Hans Christian Andersen que Disney ja va adaptar en una famosíssima versió l’any 1989, hi podreu rastrejar els temes habituals de l’animador japonès: la mirada aclaparada per la bellesa de la natura, l’ésser humà com a força destructora, la infantesa com a reducte on buscar la innocència. La Brunilda, un peixet amb poders màgics, coneix en Sōsuke, un nen de cinc anys. Junts protagonitzen un conte sobre l’amor a la diferència, que recordarà als pares que, malgrat tinguin una idea preconcebuda de com voldrien que fos la vida dels fills, al final no tindran més remei que acceptar que els plançons són propietaris del seu propi destí. I per què l’hem triat per a El Culturista dedicat al codi Morse? Doncs perquè Sōsuke i la seva mare Lisa, des del far on viuen, utilitzen aquest llenguatge per comunicar-se amb Kōichi, el pare i marit a qui la feina de mariner obliga a passar moltes nits lluny de casa. Quan es fa fosc, des d’un balcó davant del mar fins a un vaixell, unes llums que s’encenen i s’apaguen serveixen a la família separada per disculpar-se, insultar-se i dir-se que s’estimen, en una de les imatges més boniques que hauran passat per aquesta secció.

 

 

Superagent 86 (1965)

Puc assegurar que si en la generació anterior, cap allà a l’any 80, hi hagués hagut algú amb l’audàcia i la visió suficient per tirar endavant una empresa de l’ambició d’El Culturista, el Professor Catòdic de l’època ja hagués parlat d’aquesta sèrie. Vet aquí un cim de l’humor de la meitat del segle xx, i que ningú s’espanti però sí, el primer episodi estava rodat en blanc i negre. Amb perspectiva, no sorprèn que Mel Brooks formés part de l’equip creatiu: que es guanyaria una reputació satiritzant gèneres com el western a Blazing Saddles (1974), el terror a Young Frankenstein (1974) i la saga de Star Wars a Spaceballs (1987). Va ser el primer a passar el gènere d’espies pel sedàs de l’humor. Get Smart —aquest era el títol original de la sèrie— va arribar quan el context de Guerra Freda havia catapultat l’interès per les històries d’agents secrets, amb James Bond —al cinema des del 1962— com a principal referent recognoscible. L’agent Maxwell Smart era la Nèmesi del personatge de Fleming: maldestre, poca cosa i curt de gambals. Amb la molt més espavilada agent 99 i els seus telèfons-sabates s’enfrontaven a KAOS, l’Agència Internacional del Mal. L’àvia del vostre professor era una barcelonina nascuda l’any 1920 i es va fer uns farts de riure amb la incompetència de Smart. Ha estat emocionant comprovar com la qualitat de l’humor de Superagent 86 ha resistit el pas del temps i provoca noves rialles setanta anys després, unides per un fil invisible a les antigues. Us farà gràcia, catòdics?

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!