Pepa Plana

Per: Núria Puyuelo

Pepa Plana és actriu i pallassa. La seva trajectòria l’ha convertit en un referent internacional com a clown femenina, per la qualitat dels seus espectacles i perquè ha donat visibilitat a les pallasses. El 2012 va participar en l’espectacle Amaluna del Cirque du Soleil i l’any passat va rebre el Premi Nacional de Cultura. També ha estat directora del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, un referent dins el sector.

L’any passat li van donar el Premi Nacional de Cultura. Què va significar aquest guardó per a vostè?

Primer de tot és un premi que et fa sentir madura i considerada en la teva professió. Últimament viatjo moltíssim a l’estranger, perquè un 90% de la feina la tinc fora, i a vegades tinc la sensació que se’m valora més allà que aquí, i aquest premi em va fer veure que no era tan així. És un premi de molt prestigi i em va fer sentir molt contenta com a pallassa i dona.

Per què creu que hi ha tan poques pallasses?

Ara mateix estic segura que a moltíssima gent li costaria dir només tres noms de pallassos. Per tant, no és que hi hagi poques pallasses, sinó que en general hi ha pocs pallassos amb noms i cognoms. A Catalunya hi ha bons pallassos i pallasses, però se’n coneixen pocs. Per exemple només diries que hi ha en Tortell Poltrona. Això no només passa en el meu sector, sinó també en el món de la dansa, la  pintura o la direcció teatral. Sembla que només hi hagi lloc per a un. Som un país tan petit que sembla el dels barrufets, que només n’hi ha un de cada. De pallasses, n’hi ha moltes, però sí que és veritat que ens costa molt més accedir als festivals i circuits, i no ho entenc, perquè el públic s’entusiasma veient humor en clau femenina.

És potser una professió molt masculina o almenys hi ha aquesta sensació?

Per sort les coses estan canviant. La presència de les dones és molt important en tots els àmbits i, a vegades, en un festival a l’estranger, a Àustria per exemple, m’he adonat que som més pallasses que pallassos, però d’una manera natural i no perquè sigui un festival de gènere.

Abans parlava de l’humor femení. Té algun tret diferencial amb l’humor masculí?

L’humor és molt capritxós, és un codi que estableixes. Tu rius del que coneixes i reconeixes. Les dones fem servir els nostres codis i a ensenyem les nostres obsessions. Ens riem de la maternitat, de la neteja o d’estar guapes, però en un univers molt femení. Un univers que connecta ràpidament amb el públic femení i que el públic masculí també reconeix, però difícilment un home faria humor de la mateixa manera d’aquests codis femenins. Per tant, sí que hi ha una diferència entre els uns i els altres. Històricament l’humor ha estat masculí i encara ara, sense adonarnos-en, passa el mateix amb els guionistes i altres sectors, que fan un humor molt masculí. I les dones hem après a riure dels codis masculins, encara que alguns cops no ens facin gaire gràcia. En canvi, els homes a vegades es queden xocats quan els fas entrar en l’humor femení i no saben si han de riure o no. Als homes els falta aprendre a riure del nostre humor. Però no és culpa seva, no han tingut aquest referent.

Com definiria el públic català?

És un públic que no és fàcil. Històricament ha vist molt teatre i és expert i, d’entrada, es mostra expectant amb els pallassos i te l’has de guanyar. Però quan el sedueixes t’acompanyen fins a la fi del món i són molt agraïts. Curiosament el públic andalús, que és una població alegre, els costa molt més el teatre d’humor. Fa poc vaig estar a Hèlsinki i també va ser curiós: durant l’espectacle ningú reia i en canvi, quan es va acabar, el públic va aplaudir i es va posar dret, és un públic  que podríem dir que riu per dintre. El meu públic preferit, però, és l’argentí, que en sap molt i t’ho posa tot molt fàcil.

El 2012 va treballar amb el Cirque du Soleil. Com va viure aquesta experiència?

Poder fer tot el procés de creació d’un espectacle nou amb el gran Cirque du Soleil és una experiència que volia provar. Vam fer una gira de dos mesos, amb deu funcions per setmana i cada dia omplíem amb 2.000 espectadors. Però va arribar un moment en què ja no m’aportava res de nou, perquè tot era repetició, i vaig veure que ja tocava tornar a fer els meus espectacles. Però em va agradar molt haver-hi anat.

Què volia ser de petita?

Artista. De ben petita ja ho deia. Sempre em volia disfressar, posar música i ballar. Amb sis o set anys muntava festivals a casa meva i qui venia el convidava a berenar. Em van apuntar a ballet i després ja vaig entrar al grup de teatre del meu poble.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!