El Culturista

Fa més de divuit anys l’Institut Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona i el Mercat de les Flors van posar en marxa el programa educatiu Tot Dansa, amb l’objectiu de donar a conèixer la dansa contemporània als joves de secundària i, de retruc, promoure i afavorir la cohesió, la integració i el treball en equip a través del llenguatge del moviment.

Enguany, de desembre a juny, 150 joves de secundària d’entre 11 i 16 anys de sis instituts públics han fet classes de dansa contemporània en horari escolar amb la coreògrafa Sònia Gómez i els seus professors, i el resultat final es podrà veure el 6 de juny al Mercat de les Flors en una gala final. Sobre aquesta proposta i el poder transformador de la dansa contemporània, en parlem amb el ballarí i educador social Pau Milla (Barcelona, 1982), un dels formadors del Tot Dansa.

Què és per tu la dansa?

No sé si et sabria dir què és la dansa perquè, entre d’altres coses, no et sabria dir què no és dansa. La dansa, entesa com a composició, se situa sempre del costat de qui la veu, de qui l’observa, de qui la balla, de qui la viu. La dansa no existeix sense que alguna persona no li doni un sentit, la signifiqui, i és per això mateix que la dansa pot ser a tot arreu. La dansa és la mirada que es té sobre els esdeveniments. Si hi dediques prou temps, podràs discernir la dansa que tenen les coses –i les persones–, independentment que en tinguin consciència o no. No sols no cal ser conscient que balles per ballar, sinó que la dansa s’escapa de la nostra voluntat a l’hora de fer acte de presència. La dansa apareix quan observem com es comporten i es componen les coses, les seves inèrcies i alteracions; i és la mirada la que les rescata de l’oblit, les arxiva, però tot i així cal recordar que la mirada no és la que les fa néixer, perquè ja hi eren.

Quan et vas implicar en el Tot Dansa i quin paper hi tens?

Des del Col·lectiu Perifèria al qual pertanyo, juntament amb la Núria Guiu, feia temps que investigàvem les possibilitats que el moviment i la corporalitat podien oferir als centres educatius. D’aquí va néixer el projecte Identitat i Diferència, del qual aquest any hem pogut fer algun pla pilot a la ciutat de Barcelona amb molt d’èxit. Gràcies a això, i sabent la feina que fèiem, la Sònia Gómez ens va demanar de participar aquest any en el Tot Dansa sota la seva direcció, com a assistents coreogràfics. El paper de l’assistent coreogràfic és fer de pont entre la direcció i el professorat, acompanyant aquest últim en la presentació a les persones que estudien dels exercicis proposats per la direcció.

Un dels objectius del Tot Dansa és superar estereotips, i per això el programa vol demostrar que la dansa va molt més enllà del fet artístic i pot ser una eina per a la cohesió i transformació social, la resolució de conflictes, la confluència… És la clau per entrar als instituts?

La dansa, en tant que relació amb el propi cos i amb l’espai que ocupen els altres, és una eina que a mi –com a educador social de formació i treballador en l’àmbit de la infància i l’adolescència maltractada– em sembla meravellosa. Amb aquesta, la dissociació jo-l’altre es dilueix, però l’aspecte més interessant de tots és que les individualitats no perden la seva identitat amalgamant-se al grup, sinó que és la descoberta de la seva particular diferenciació la que les solidaritza amb l’altre, igualment diferent. La majoria d’exercicis proposats permeten l’experiència d’habitar un nosaltres que, només amb la paraula, de vegades és difícil. Quan deia anteriorment que no hi ha un a fora de la dansa era justament per això: el marc o l’espai per a la dansa és un espai per a l’acceptació. Vingui el que vingui. No es tracta de fugir del conflicte sinó de gestionar-lo: de vegades amb les eines maldestres de què disposem, però quan en tant que grup les resolem (i d’una manera o d’una altra sempre es resolen), s’acaba enfortint el grup i les persones que s’hi inscriuen.

Projectes com Tot Dansa i Identitat i Diferència demostren que les eines d’expressió no verbal no són un més aquí o més enllà de la paraula, sinó que senzillament actuen en plans diferents. Es tracta de deixar de jerarquitzar-les perquè ambdues són igual d’importants per poder narrar l’experiència viscuda. Vivim des de fa massa anys sota l’imperi dels logos. Gràcies a les aportacions de corrents feministes decolonials –sobretot– i de l’antropologia social i els seus estudis de l’alteritat, ens hem adonat que no tot pot ser explicat mitjançant la paraula i no tenim per què entendre la diferència de l’altre, sinó acceptar-la.

Com reben el Tot Dansa el professorat i l’alumnat?

Crec que, d’entrada, sempre que parles de dansa contemporània se’t rep amb un cert escepticisme. La dansa contemporània és un calaix de sastre on es poden encabir moltes activitats diferents, així que fins que no comences a fer exercicis i et guanyes una mica la confiança no comencen a aparèixer els resultats. Tot i això, val a dir que tant les estudiants com el professorat han accedit molt ràpidament a les nostres propostes.

I què en treuen, del vostre pas cada any pels instituts? I vosaltres, què us n’emporteu?

No puc parlar per boca seva, només puc tenir-ne intuïcions. Ara, sí que puc dir que tal com està orientat el programa –que sigui el professorat qui realitza en carn pròpia els exercicis que després proposaran a la classe– es facilita que tant els professorat com les estudiants canviïn la seva manera de relacionar-se. El professorat, havent fet els exercicis, empatitza amb els estudiants, i això elles ho veuen i, segons el meu parer, facilita la creació d’un vincle més humà i més consistent. Per nosaltres és un regal veure com, de mica en mica, es van traient capes de protecció i es van trobant cada cop més còmodes sent elles mateixes. Són pinzellades, no és un contínuum, però saber que han tingut una aproximació a un llenguatge que no els jutja i amb què no jutjar-se és més que suficient.

Què et fascina més, de treballar amb la dansa en instituts i espais de joves?

El que més em fascina és el que puc aprendre amb les persones més joves, el seu qüestionament, que fa que jo em qüestioni dinàmiques que tinc normalitzades i ja incorporades; el seu mirall. La seva visió és habitualment fresca i, quan perden la por de ser jutjadess, t’adones que les eines que se’ls proposen les ajuden veritablement a resoldre o a encabir els seus malestars, desitjos, il·lusions i pors. Penso que l’educació formal dóna moltes respostes a preguntes que les joves no han formulat, i que això dificulta l’aprenentatge d’aquelles idees que les persones adultes pensen que són importants, però que en canvi –massa cops– no ho són per a les joves. Això comporta que aprenem per repetició, per mimesi o memorització i que –en darrera instància– aprenem a satisfer allò que identifiquem que l’adult vol escoltar, per tal que quan ens avaluï ens aprovi. Penso que en aquesta franja d’edat apareixen preguntes molt més profundes –de caràcter existencial, afectiu, etc.– que queden habitualment desateses per l’educació formal i que la dansa, tot i que no respon a totes les preguntes, pot ajudar-nos a viure sense tenir-ne totes les respostes. La dansa –sempre depèn de qui condueixi les propostes– pot oferir aquest espai complementari per acompanyar les joves a trobar les seves pròpies respostes, moltes de les quals no són universalitzables. Em fascina adonar-me que el meu pas per aquests centres aporta una eina com aquesta; una eina que a mi m’ha ajudat enormement.

Vas estudiar educació social i també il·lustració. Com vas anar a parar a la dansa?

Tot i que mai he estat un mal estudiant, mai no m’ha apassionat gaire anar a classe. Hi anava perquè era el que em tocava fer per edat, sense gaire qüestionament. Sempre he estat un nano bastant inquiet, amb dificultats per trobar el meu lloc al grup –potser degut al fet que he canviat força cops d’escola i sempre tenia la sensació de ser nouvingut–. Segur que ara, amb la moda que hi de patologitzar la majoria de conductes diferenciades, hauria estat diagnosticat i etiquetat amb algun tipus de trastorn de dèficit d’atenció; però el cas és que em vaig lliurar de la mirada psiquiàtrica. M’avorria molt a classe i me les passava dibuixant als marges de tots els meus apunts… que encara conservo. Quan alguns anys –i uns quants viatges– més tard vaig anar a parar a l’Escola Massana per estudiar il·lustració, el format del foli se’m va fer ràpidament petit. La sort i l’atzar van fer que em creués amb algunes bones professores al Centre Cívic de la Barceloneta i l’experiència em fes adonar que el que veritablement necessitava era pintar l’espai, implicar-hi el ritme, el moviment, el silenci, la cadència. Penso que l’avorriment ha estat l’eina que més m’ha ajudat a explorar els meus límits i ho haig d’agrair a tot el professorat incompetent amb qui m’he creuat, que ha estat la gran majoria: gràcies a la seva falta de passió per la professió han fet que m’hagi capficat des de fa uns quants anys en la manera de fer apassionant l’aprenentatge.