Noemí Mercadé

Per: Marina Llompart

Aquest any la literatura infantil està de celebració. L’emblemàtica editorial Combel ja suma trenta anys creant experiències lectores. Durant aquests anys hem pogut veure com un segell que començava modestament va anar somiant alt i aconseguint allò que es proposava. Parlem amb la seva directora editorial, Noemí Mercadé, per fer una repassada de la trajectòria de Combel. Només hi podem afegir: moltes felicitats, gràcies per la feina feta i per molts anys més!

 

Estem de doble celebració aquest any! Per una banda, els trenta anys que compleix Combel i, per una altra, el recent Premi Llibreter per La cançó del cucut, de Frances Hardinge publicat a l’Editorial Bambú. Quina valoració feu del premi?

Estem molt contents perquè és la primera vegada que el guanyem amb Bambú, que va néixer l’any 2006 i és el segell més jove de la casa. Ens va fer moltíssima il·lusió perquè el Premi Llibreter s’ha convertit en un premi molt prestigiós i ajuda molt a la promoció del llibre. Estem molt satisfets de l’acollida que ha tingut sempre un segell com Bambú i sobretot que s’hagi premiat una autora com la Frances Hardinge, a qui apreciem molt. La seva obra és molt particular, un cant a l’esperança del sector perquè no és ni prim ni senzill.

 

L’editorial Combel queda adherida a l’Editorial Casals que compleix ni més ni menys que cent cinquanta anys. On es remunten els inicis de l’activitat?

Es publicarà un llibre sobre els orígens de l’editorial, però va començar com una impremta. Arribat un cert punt comencen a editar llibres però encara amb una estructura molt petita. El moment important arriba els anys 70 quan aposten per l’escola catalana i comencen a editar projectes d’educació infantil en català i també en euskera. Així, Casals queda reservada a la part educativa. Combel va néixer amb la clara vocació de ser un llibre infantil més de regal i Bambú el nostre segell de narrativa infantil i juvenil més recent.

 

Com sorgeix Combel fa trenta anys, quines inquietuds editorials la van fer néixer dins Casals?

Combel ja existia com a editorial, i portava el nom dels seus dos fundadors: Conrat i Isabel. Aquesta es centrava en materials de quiosc (encara conservem els troquelats històrics, però també hi havia molt material de pinta i acoloreix, retallables…). Arriba un moment que Ramon Casals fill compra Combel i la dirigeix, en un moment que la família Casals havia perdut l’editorial Casals. Una vegada ja recuperada vam començar a explotar Combel en la línia del que és ara. Vam començar amb dues peces: El conillet Tom, de Christophe Le Masne, i Nens i nenes del món, de Patricia Geis. Després de moltes converses amb llibreteres i mestres vam idear la col·lecció El Cavall Volador, que va ser un èxit total. Aquest serà el primer punt d’inflexió i el segon serà el 2004 amb la compra d’Un punt vermell, de David A. Carter, el primer pop-up. A partir del 2008 ens vam animar a començar a fer nosaltres mateixos els pop-ups en producció pròpia fins que ha nascut l’especialització en aquest sector i en el novelty.

 

Combel té ara mateix un dels catàlegs més envejables del sector. Com escolliu els títols que publiqueu? 

Un fenomen molt important que s’ha donat a Combel ha estat el creixement de la producció pròpia enfront de la compra de drets. Si abans compràvem un 80% i en fèiem un 20% a casa ara estem en un 70% i un 30% i això ens ha fet guanyar molt protagonisme internacional.

En la programació fem primer la tria de projectes de producció pròpia i quan els tenim tancats, que sol ser una mica abans d’anar a les fires, comprem allà els buits que han anat quedant. Combel, sobretot en els llibres que produïm aquí, no funciona tant per tendències com per necessitats pròpies. Busquem les persones que poden fer aquest projecte realitat i ens posem mans a l’obra. No sempre és fàcil perquè en aquest país no hi ha tradició de muntar projectes propis. Un exemple és la manca d’enginyers de paper que hi ha: amb els anys hem creat una xarxa però quan vam començar amb els pop-ups era un drama trobar qui els pogués fer. No hi ha escola d’això.

La nostra especialitat i el valor afegit és concebre la majoria de projectes amb el segell que caracteritza Combel: el novelty book, amb solapes, pop-up… A més de la forma, el concepte és molt important per a nosaltres, que el llibre sigui seriós, no banal, que tingui un plantejament pedagògic adequat. A Combel el nen no ens és aliè, el coneixem i els nostres llibres són pedagògics sense caure en didactismes. I això fa que els llibres funcionin.

 

Quin llibre t’ha agradat més editar?

La Odisea. Potser si em posés a analitzar mes títols, en sortirien d’altres, però és el que em ve al cap amb aquesta pregunta. Va ser un moment molt dolç de la meva vida com a editora: Combel va començar a rodar bé i em vaig poder permetre fer llibres que d’entrada sabia que eren “difícils”. També va ser una oportunitat de poder portar una passió meva personal i acostar-la al nostre segell. Una vegada vaig tenir el sí va ser l’oportunitat de tornar a agafar el llibre, de portar Carles Riba directament a la vena per fer-ne una adaptació magnífica i assegurar que el públic coneix una obra tan important de la literatura i una referència constant en la nostra cultura.

 

Quines creus que són les particularitats d’editar literatura infantil enfront de la literatura d’adults?

És molt més divertit. Editar per a un públic adult té mèrit i és interessant, però és una feina molt repetitiva i el públic és més aviat reduït. En infantil les capacitats creatives són infinites perquè l’editor gairebé és un creador. M’agrada molt plantejar temes difícils i pensar com ho podem fer per arribar al nen d’una manera que li sembli entenedora.

 

Teniu un públic al cap quan publiqueu o seguiu els vostres criteris personals?

Nosaltres ens belluguem i tenim contacte constant amb les escoles i les llibreries. A vegades els imputs no arriben en forma de petició, però sí que pots veure un cansament de certes tendències, que detectes per no repetir. Hi ha coses pròpies del nostre segell que en part ens “obliga” a fer certes coses: la nostra especialitat és el 0-3 i l’hem de mantenir viu, així com el 3-5. I, sobretot, Combel s’ha situat en una posició molt important en el mercat internacional, per la qual cosa la producció pròpia per a la venda de drets és crucial.

 

A partir de la crisi, quan es va veure que la literatura infantil i juvenil era la que menys patia, moltes editorials es van sumar al carro. Com veieu que ha canviat el panorama de la LIJ en aquests trenta anys?

Estem en un mercat molt concret, en un tipus de pare concret, no crec que hàgim arribat al punt que es vegi el llibre com a regal obligatori. Aquest cercle, no obstant això, és exigent i tot i estar subjecte a les tendències saben què volen. S’ha creat una indústria molt potent i molt sofisticada que obre tot un ventall de possibilitats. Els llibres infantils beuen més ràpidament de les noves tendències, de les noves possibilitats tecnològiques…

Crec que tot i l’augment de la competència no s’han notat gaire els impactes. En la franja d’edat en què nosaltres ens movem, en què la tria dels llibres la fan principalment les famílies, es preocupen per l’educació i això es transforma en més presència dels llibres.

 

Quin ha estat el projecte més arriscat que heu fet?

Els anomenats Odissea i Punt vermell van ser projectes arriscats, però l’autèntic risc va ser el primer pop-up de producció pròpia. Després de voltar per fires i veure les possibilitats que tenia el novelty book, vaig pensar que era una llàstima que nosaltres no ho féssim. Vam tenir la idea de fer llibres de tradició pròpia que són impossibles de trobar en el mercat internacional, com els Reis d’Orient o Sant Jordi. Així, aquests van ser els primers i vam tenir bastants contratemps a les impremtes. Va ser un autèntic repte.

 

I quin ha estat el gran projecte d’aquesta casa?

Diria que el que més repercussió ha tingut ha estat la sèrie d’Agus i els monstres, que és la sèrie més venuda a Catalunya i ja està disponible en divuit idiomes (i sumant!). Crec que el secret ha estat que els autors tenen molt clar com són els nens i hi ha aquest punt de comprensió que, revestit amb humor, és la millor manera d’introduir-se a la seva vida. Vull intentar sistematitzar aquest discurs per a la taula rodona que es farà el dia 10 de setembre a la Setmana del Llibre en Català parlant precisament de la sèrie. Els personatges tenen una espècie de bondat no nyonya que crea empatia, la sèrie fa una picada d’ullet a tot el món cultural que convenç els adults, és un llibre directe.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!