Noemí Batllori

Per: Marina Llompart

 

En un petit local del carrer Virtut de Gràcia hi ha El Taller de les Maquetes i les mans de Noemí Batllori. Fa alguns anys també s’hi arreglen records d’infància amb l’Hospital de Joguines i ara també se’n creen. Visitem el seu taller per conèixer més a fons aquests projectes i perquè ens presenti el seu nou producte: unes casetes fetes de fusta per als amants del joc lliure, les coses fetes a mà i amb calma i que volen donar suport al comerç de proximitat.

 

El teu projecte inicial era el Taller de Maquetes. En quin moment va néixer l’Hospital de Joguines?

Fa tres anys, quan la meva filla era petita, em vaig apuntar la idea de muntar un hospital de joguines. Experimentava el drama de la meva filla perquè una joguina s’espatllés i em va passar pel cap buscar una manera de reconduir aquest disgust. Un Nadal era al taller amb la ràdio engegada i vaig escoltar un anunci de recollida de joguines noves. I vaig pensar: i què passa amb les trencades? Jo tenia eines i les instal·lacions per arreglar aquesta mena de coses i donar-los una segona vida.

Així vaig poder lligar la meva professió com a maquetista i els encàrrecs professionals que em feien amb un projecte més sentimental, més creatiu i relacionat amb la infància.

 

L’Hospital de Joguines, tant en la tasca de reparació com en els tallers que feu per ensenyar als nens a arreglar-les, es converteix en una mena de resistència en una societat consumista, del malbaratament, d’un sol ús…

És una mica la idea. Rere el mateix projecte van implícits els valors d’arreglar una cosa tan important en la vida dels nens com les joguines. Es tracta que vegin que dedicant-hi unes hores i les pròpies mans aquella joguina que tant els agrada pot tornar a funcionar. Els fa entendre que amb temps i esforç tot es pot arreglar i té solució. A més, dones molt més valor a aquell objecte.

 

Tens restriccions de joguines? Quines coses no arregleu a l’hospital?

No arreglem peces de plàstic (perquè no tinc impressores 3D per fer-ho i a més es perd el caràcter artesanal del projecte), moltes peces electròniques que no s’arreglen soldant o canviant bateries i joguines bèl·liques. Arreglem bàsicament joguines de fusta, drap, nines antigues, materials nobles. A més d’una qüestió pràctica, també va lligat als nostres valors i és una manera de difondre les joguines de fusta o de materials duradors.

 

Com conviuen totes les iniciatives?

Ha anat tot d’una manera natural. El taller de maquetes era la meva professió i arran de tenir la meva filla em vaig connectar més amb la infància i vaig començar a tenir nens per aquí. Vaig començar a fer tallers i casals creatius sobre construcció. Hem fet també el Museu més Petit del Món, que és una porteta que tenim a la façana on anem exposant coses. Totes les iniciatives tenen en comú que són creatives, que són manuals i que estan relacionades amb la infància. Fins i tot les maquetes van sorgir d’un projecte de recerca sobre què m’agradava fer i era allò: des de petita havia estat construint coses.

 

La teva filla ha estat la detonant de tots els projectes, també el més recent de tots. Si no m’ho han explicat malament, fa alguns anys vas fer una caseta a la teva filla, els amics et van començar a preguntar coses i…

Sí, i ara ja les comercialitzem. La que vaig fer a la Gala era una mica un experiment així com em va semblar. Els nostres amics ens en van començar a demanar i amb el meu company, que és dissenyador gràfic, vam decidir estandarditzar-ho. Seguint les mides de la fusta hem creat tres models de caseta que són modulars.

 

Qui són Das, Bor i Ger.

Doncs són les nostres tres casetes: Das és la petita, Bor és la mitjana (com dues petites) i Ger és la gran (com tres de petites). Els noms són petits pobles de la Cerdanya, en un dels quals vivia la meva àvia. És una manera de retre culte al passat, perquè les casetes no tenen la forma convencional de teulada a dues aigües sinó que recorda els estables tradicionals. Em va semblar que la forma era maca i que, tot i ser una joguina infantil, un adult hi pot veure el component estètic i decoratiu. Hi ha una gran senzillesa en les formes que és totalment intencionada, no buscàvem grans floritures o habitacions tancades. Llegint els corrents del joc és interessant que tinguin l’espai com més obert millor. Vaig pensar en una rampa, una finestra rodona per on el nen pot passar el braç…

 

Són unes cases molt diferents de les cases que estem acostumats a veure per a nens. 

La meva generació va tenir una infància molt dirigida i quan m’ha tocat a mi ser mare he hagut de desaprendre aquest model. He intentat obrir el joc tant com he sabut i estimular la creativitat natural dels nens, que queda restringida per la vida adulta. Per això sorgeixen aquestes cases de fusta de línies senzilles, pocs colors i sense mobles, perquè els nens les puguin omplir amb el que vulguin. Intentem que tot siguin materials nobles i la pintura és apta per a joguines de nens. L’única cosa que no és material noble és una petita peça corredora de metacrilat que ens dona un joc i una transparència de color màgica i molt bonica a la casa.

 

La campanya de les cases, a més, té un punt reivindicatiu amb els homenets que fan protesta.

Vivim una època en què s’ha de reivindicar tot i veig que aquesta protesta és indefugible de les nostres iniciatives creatives. I encara més aquí a Barcelona, on el tema de l’habitatge és tan crític.

Les casetes en si són una reivindicació del comerç de proximitat, d’una persona amb cara i ulls que fa les coses a mà i és un punt al barri que és on fa el seu producte, sense internet, sense Amazon… Un producte que busca un consumidor conscient, que s’hi acosti, que esculli els colors, que promou aquesta mena de comerç. Tot va néixer amb la Gala, jo les construeixo i el meu company fa els gràfics, així que és tot un projecte familiar. No sé on ens portarà, però l’energia que hi posem és preciosa.

 

Què és el millor de la teva feina?

Que a través de la joguina tots connectem amb la nostra infància i m’expliquen unes històries meravelloses quan venen a arreglar-les. Sobretot hi venen persones que quan han de ser pares volen arreglar aquell peluix de quan eren petits perquè el tinguin els fills, o un noi que feia divuit anys i els seus pares li volien regalar la reparació del seu os…

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!