Mireia Segura

Per: Borja Barbesà

 

Un cop heu arribat al final d’aquest número segur que us heu fet un tip d’ulleres, de totes mides, colors i graduacions. Però quan apareix algun problema de vista el podem abordar de moltes maneres diferents. Conversant amb la Mireia Segura ens fa adonar que no parem prou esment als ulls, que la vista està més relacionada del que sovint ens pensem amb d’altres parts del cos i que conceptes com educació visual a poc a poc se’ns haurien de fer més familiars.

 

Com et defineixes professionalment? Quina paraula o paraules utilitzes?
Jo em defineixo com a mestra. És quelcom important. Soc naturòpata i d’ençà que vaig començar a treballar amb la vista vaig haver de canviar la paraula terapeuta per la de mestra. La feina que faig és molt més ensenyar que no pas fer algun tipus de teràpia. Ensenyar a la persona, donar-li eines perquè gairebé sigui ella mateixa la que es faci de terapeuta a si mateixa.

 

Aleshores no deus parlar de pacients.
Exacte, són alumnes. I aquest és un dels reptes. Aconseguir que la persona arribi amb actitud d’alumne, amb curiositat, amb voluntat d’aprendre i que agafi la responsabilitat del propi procés. Sobretot en aspectes que relacionem amb la salut, estem molt acostumats a anar que ens ho facin, que ens proposin alguna cosa senzilla: prendre una pastilla, posar-nos unes ulleres i ja està. Hi ha persones que em diuen que tenen la vista millor des que s’han posat ulleres. I aleshores jo els pregunto si quan es treuen les ulleres hi veuen millor. I han de reconèixer que no, que hi veuen pitjor. Però sovint es té la idea que la vista ha millorat perquè es duen ulleres. Tot el que fa referència a la vista està molt relacionat amb el pensament. Els problemes visuals moltes vegades estan lligats a pensaments erronis, des de pensaments molt senzills, de no saber definir una distància (allò està a tres metres, o a cinc), a altres pensaments més complexos. Però sempre està basat en un pensament erroni que és com un prejudici, un mal hàbit que hem de canviar.

 

Potser tenim una expectativa de com hem de veure les coses o de quin servei ens farà la vista i això fa que hi hagi dissonàncies amb el que experimentem.
Hem après d’alguna manera com si els ulls fossin una eina, com si no formessin part de nosaltres. Els ulls, la vista, són els grans desconeguts. Quan algú està malalt, al llit, descansa i fins i tot potser no menja. Deixem descansar el sistema digestiu, però en canvi ens posem a mirar la televisió o a llegir, com si els ulls no formessin part d’aquesta persona que està malalta i com si no necessitessin també aquest descans.

 

Com arribes a interessar-te per la visió? No era el teu camp d’estudi en els teus inicis professionals, vens de la dansa.
Jo sempre m’he mogut en l’eix cos – moviment – salut. Però sí, venia del món de la dansa, tenia una escola, però allí ja començàvem a treballar l’educació postural per a ballarins quan tot això era encara força nou. Així doncs, ja tenia una certa curiositat pel tema que relacionava la salut amb el moviment. Després vaig començar a treballar amb xiatsu, que és una pràctica germana de l’acupuntura. Aquesta és la meva formació bàsica com a naturòpata i amb la qual vaig estar treballant molts anys. Aquest treball em va ajudar a passar del que era el moviment extern al moviment intern del cos humà, a conèixer la relació entre el que és cos físic, cos vital, cos emocional i cos mental, i a com aquesta relació és dinàmica, interactua.
Aleshores, practicant xiatsu, cada dia com a formació havíem de fer txikung per estar preparades físicament. Un dia, en acabar, em va semblar que hi veia millor. Era possible? I el professor em va dir que estàvem fent els exercicis per a la vista de txikung. Per a mi això va ser una revelació. Jo tenia problemes visuals, no reconeixia la gent pel carrer, però no podia dur ulleres perquè em feien mal els ulls, em ploraven. Així que no m’hi veia. I això va ser un descobriment que em va dur a decidir a fer reeducació visual per al meu propi benefici. Però en aquell moment, fa molts anys, a Catalunya amb prou feines no hi havia professionals del tema. Vaig a començar a treballar amb gent de fora, però l’enfocament era per millorar jo, no tenia intenció de dedicar-m’hi. Vaig començar a treballar amb tècniques molt diferents: amb una professora de txikung que treballava l’acupuntura en un hospital xinès, amb un metge argentí que feia molts anys que es dedicava a la reeducació visual, amb uns italians que seguien el mètode Bates… Van ser un parell d’anys, fins que vaig millorar la meva vista. Aleshores em vaig adonar que quan jo impartia classes de txikung o feia xiatsu amb molta gent em començaven a demanar per aspectes de la vista. Vaig descobrir que hi havia una demanda, que hi havia un buit, no hi havia ningú que fes un treball holístic que inclogués la postura, l’alimentació i tot el que està relacionat amb la vista.
També va coincidir que em van demanar impartir cursos per a reeducadors visuals i em van donar un any de termini. Això va ser una oportunitat per començar a investigar i per anar donant forma al meu mètode. I aquí estic, són molts anys d’anar investigant i no s’acaba mai.

 

 

Com són les sessions amb els teus alumnes?
Quan mirem es mouen moltíssimes coses en els ulls, internament, a la musculatura, a nivell conscient, al coll… Així que primer necessito fer una valoració de cada persona, detectar què no està funcionant bé. Dono molta importància al fet de prendre consciència. Després de detectar i assumir fets inconscients, com per exemple donar molta prioritat a un ull en relació amb l’altre, proposo uns exercicis o uns jocs per anar equilibrant la visió dels dos ulls. A còpia d’anar practicant-ho, aquests canvis es van incorporant a la memòria corporal i arriba un dia que la persona ja adopta de manera inconscient la postura o gest desitjats. I tema resolt, llavors cal seguir per on la persona em guia, segons què va necessitant en cada moment.

 

En el cas dels infants, suposo que les seves famílies acudeixen a tu quan hi ha alguna dificultat, rarament com a prevenció.
Gairebé sempre venen quan ja hi ha alguna dificultat. Però no parlaria de prevenir, crec que el tema de la vista a poc a poc s’haurà d’anar integrant a l’escola. No és una qüestió de prevenció sinó d’educació. L’infant no té la visió desenvolupada del tot fins als 10 o 11 anys. Ell mateix, en el seu joc, va fent exercicis de desenvolupament visual, va despertant la visió perifèrica, jugant amb el moviment aparent… Quan es produeix una dificultat visual, a vegades prové d’una situació emocional. Al principi de dedicar-me a això vaig descobrir que em venien molts nens fills de pares que s’acabaven de separar. Tots passem moments de dificultat a la vida, la qüestió és com tornem després a la normalitat, i si coneixes el cas potser consideres que a aquell infant no cal posar-li ulleres o que no cal posar-li’n unes amb tanta graduació. Potser podem acompanyar aquell infant perquè torni a recuperar allò que ha perdut degut a un període d’estrès o angoixa.

 

Al llarg de l’entrevista estàs parlant de reeducació. El prefix re- implica que, poc o molt, hem estat mal educats prèviament?
A la pàgina web tinc el terme reeducació però actualment faig servir educació visual, m’agrada més. Hi ha alguns nens que pot ser que no, però d’entrada partim de la idea que la persona hi veu bé. Fins que arriba un moment que alguna cosa del sistema visual comença a no funcionar i s’enceta un cercle viciós: la persona, o l’infant, comença a mirar des de l’esforç, no hi veu bé, s’esforça més, hi ha més tensió… com més tensió hi ha pitjor s’hi veu… I aquesta persona es posa ulleres que l’ajuden a veure-hi perquè les ulleres van molt bé per poder veure-hi però no per millorar la vista. Per això és molt important anar trobant un camí de col·laboració entre diferents aproximacions: l’optometrista, és a dir qui fa ulleres, l’oftalmòleg i l’educador visual. Aquests àmbits ens hem d’anar coneixent. Fa vint anys, la gran majoria d’optometristes graduaven al màxim. Ara, almenys a Catalunya, gairebé tots graduen una mica menys i això ve del fet de saber que la vista durant el dia canvia, no hi veiem tot el dia igual, al matí potser hi veiem una mica millor, però les ulleres són iguals tot el dia. Així doncs, escollir la graduació més alta o més baixa és una elecció, i com dic, actualment, ja es tendeix molt més a graduar a la baixa per no empènyer a usar graduacions més altes del que necessitem en segons quins moments del dia.
A vegades, degut a un accident, per exemple, es poden danyar les cervicals, quedar bloquejades. I hi ha una relació molt directa amb els ulls. Quan alguna articulació relacionada amb aquests queda rígida, els ulls perden mobilitat. Però els ulls hi veuen bé perquè es mouen. Aleshores, una persona que ha patit un accident pot tenir un problema a les cervicals i hi veurà borrós. Podem posar-li ulleres si ho necessita, per sortir del pas, però alhora també caldrà començar a treballar les cervicals per recuperar mobilitat als ulls. I a l’inrevés: amb exercicis de moviment d’ulls, podem millorar problemes cervicals. Això és el que és fantàstic del cos humà, que podem treballar-hi des de moltes bandes.

 
 
 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!