El Culturista

Per combatre la pol·lució, un dels grans mals de les ciutats, i lluitar alhora contra el gran mal mundial, el canvi climàtic, és inevitable que a les àrees urbanes els cotxes i el ciment vagin deixant pas al verd. Per poder respirar millor i mitigar els efectes de l’escalfament del planeta, sí, però també per reduir la contaminació acústica, per sumar estímuls estètics als carrers i places, i, en definitiva, per afavorir la salut mental de tots els que hi habitem.

I afegir espais verds a la ciutat no sols és cosa de l’administració —amb la creació de parcs i jardins i la pacificació de carrers—, sinó també de la gent. Un parell d’exemples: us heu fixat que cada vegada hi ha més horts urbans en solars de la ciutat i en balcons particulars? I que, més tímidament, algunes empreses i institucions s’hi han anat sumant amb la instal·lació de jardins verticals a les façanes de les seves seus socials?

Malgrat que no ha estat fins als últims anys que se n’ha començat a parlar força, els jardins penjants són de fet una tendència que ja fa dècades que es va imposant. I, curiosament, Barcelona n’acull un de pioner a tot Europa. Es tracta de l’Edifici Planeta, construït el 1978 per allotjar inicialment la seu de Banca Catalana. Sí, és aquell que hi ha just al davant d’El Corte Inglés de la Diagonal, amb tot de plantes caient per la façana. Des d’aleshores, per tot el continent, han anat florint jardins verticals amb propostes cada vegada més vistoses, agosarades i conscienciadores amb el medi. A Barcelona mateix, aquestes últimes quatre dècades han vist com a poc a poc creixien plantes en façanes i panys de paret, per al bé visual i olfactiu de tothom.

Si sou assidus als markets periòdics que es fan al Palo Alto, no cal que us expliquin que en aquest recinte de fàbriques de llana nascut el 1875 al Poblenou, abandonat el 1980 i recuperat deu anys després com a espai per a petites empreses creatives, la naturalesa fa tres dècades que segueix el seu curs lliurement: les plantes enfiladisses han anat colonitzant una bona part de l’espai, fins a substituir el marró dels maons pel verd de les buguenvíl·lies.

A l’altra punta de la ciutat, a les Corts, una altra comunitat, en aquest cas de veïns, va decidir el 2011 instal·lar jardineres —a diferents nivells— en una paret mitgera ben lletja del seu edifici. L’objectiu era crear un jardí vertical de 250 metres quadrats per plantar-hi marfull, romaní, planta del filferro, falsa vinya, gessamí blau i crespinell groc. Si voleu comprovar si se n’han sortit, quasi una dècada després, només us heu de plantar a la confluència del carrer Berlín amb Marquès de Sentmenat i l’avinguda de Josep Tarradellas… i quedar-vos bocabadats!

També amb un esperit ornamental, però sobretot pedagògic i experimental, el 2018 es va instal·lar un jardí vertical a la Plaça de la Ciència del CosmoCaixa, amb més de quinze tipus de plantes —totes mediterrànies o adaptades al clima mediterrani—, una gran varietat cromàtica de flors i cinc sistemes de substrats i conreu hidropònic. Seguint l’afany educatiu de l’antic Museu de la Ciència de Barcelona, és visitable en família i també en grups escolars, per desgranar, a través d’experiments i observacions, la ciència que hi ha darrere seu i, alhora, donar idees i eines als visitants perquè s’animin a crear-ne un a casa seva. Perquè d’estudis que demostren els beneficis del verd urbà sobre el cervell, no en manquen!

I fins a un barri tan densament poblat i amb poc verd com el Raval —que curiosament a l’edat mitjana acollia sobretot camps i horts—, també hi han arribat iniciatives interessants. Des del 2014, al costat del Teatre del Raval, creix un jardí penjant de 45 metres quadrats amb uns quants detalls ben destacables. D’una banda, la vegetació s’ha seleccionat estudiant les plantes dels balcons que hi ha al voltant. I, d’una altra, l’espai funciona de manera autosuficient, tant en la gestió de l’aigua com en l’energia que l’alimenta: l’aigua de la pluja es recull del terrat de l’edifici i s’emmagatzema en un dipòsit, i dues plaques solars a la terrassa del teatre proporcionen l’energia per bombar-la fins a la part superior del jardí.

No gaire lluny, a la ronda de Sant Antoni, després de deu anys d’obres, el desembre del 2011 va reobrir les portes l’edifici històric de l’antiga Fàbrica Moritz, on és possible que hàgiu anat alguna vegada a fer l’aperitiu o a berenar. En la restauració i rehabilitació de l’espai, signada pel reconegut arquitecte francès Jean Nouvel, hi ha un detall que passa força inadvertit: un llarg passadís a l’interior del local dona pas al pati d’illa on Patrick Blanc, un pioner parisenc dels jardins verticals, va deixar la seva marca amb una frondosa catifa verda que tapa el mur de ciment existent. Un petit oasi dins una illa de cases en ple centre de la ciutat. Ah! S’hi fan visites guiades periòdiques.

I com a colofó d’aquesta passejada per mitja ciutat, hem d’afegir dues propostes més força espectaculars. D’una banda, el jardí vertical que va començar a florir el 7 de març de 2020 en una mitgera de la plaça de les Dones del 1936 de Gràcia. Si us hi fixeu bé, la composició de flors, a la primavera, es converteix increïblement en un homenatge a la jove miliciana Marina Ginestà.

I, d’una altra, a l’antiga paret del Palau de la Metal·lúrgia que dona entrada al CaixaForum s’ha instal·lat el primer bosc vertical de la ciutat, per acostar el paisatge verd de la muntanya de Montjuïc a la ciutat i crear un nou pulmó verd que anirà canviant segons les estacions de l’any. Amb 12 metres d’altura i 535 m² de superfície, inclou més d’un centenar d’espècies vegetals i una novetat: una desena d’arbres en suspensió!