Marina Llompart i Guillem Fargas

Per: Borja Barbesà

 

La Marina Llompart i en Guillem Fargas són un tàndem, en minúscules, i també un Tàndem, en majúscules. Aquest darrer, una iniciativa que, entre més assumptes, cristal·litza en el podcast sobre literatura infantil i juvenil (LIJ) que no sabíem que ens feia falta, però del qual ara no podríem prescindir. Més de dos anys després de la seva posada en marxa i en plena trajectòria ascendent, ja tocava de parlar-hi.

 

Quins infants i joves lectors vau ser vosaltres? Entenc que llegíeu força. Què us agradava?
Guillem: Jo vaig llegir molt de petit, m’encantava, però el meu problema és la memòria. Recordo pocs títols. Sí, Harry Potter, Eragon, però això ja va ser amb deu o dotze anys. Abans, molts llibres tipus El Vaixell de Vapor. Però dels tretze o catorze fins als divuit o dinou, ben poca cosa, com a molt llegia algun llibre de fantasia, que era un dels temes que més m’agradaven. Després, amb la carrera, vaig tornar-me a animar i a reprendre el gust per la lectura que tenia de nen.

Aquesta vall de pèrdua d’interès durant la secundària, que es diu.
G: Exacte, vaig ser aquest perfil de lector, totalment. Els entenc molt bé. Sempre dic a les famílies: “Mireu-me a mi.” Cal fer-ho bé al principi de les edats lectores, després hi poden haver períodes de baixada, però és molt possible que després es remunti.
Marina: Jo en canvi no vaig deixar de llegir mai. De fet, vivia massa en els llibres. Em recordo a mi mateixa a 3r d’ESO amb el llibre de lectura sota la taula i pensant que hauria d’estar escoltant. Així i tot, era mala lectora, i mira que odio aquest terme, però veient-ho en perspectiva em van faltar agents mediadors de qualitat. Em reconec llegint coses que per la meva edat ja no tocaven. Vaig llegir juvenil fins més o menys al batxillerat, però sempre he notat que, per molt que llegia, algú ho hauria d’haver vist i dir: “Va, donem a aquesta noia tralla més dura.” No tenia un itinerari lector, vaig ser una nena que llegia sense cap tipus d’ordre. Suposo que la vida en un poble petit no ho facilitava. Després, a batxillerat, amb les lectures que et fan fer obligatòries, i de les quals soc ferma defensora, vaig trobar per primera vegada una sèrie de referents comuns i això em va permetre fer el pas a la literatura per a adults.

Fem un salt endavant i expliqueu-me què fa que Tàndem arrenqui?
M: Quan vaig acabar Estudis Literaris vaig veure que en quatre anys de fer Teoria de la Literatura ningú no havia esmentat la literatura infantil i juvenil. I era un món que a mi m’interessava molt, així que vaig començar el màster de Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura i hi vaig conèixer aquest senyor d’aquí [assenyala en Guillem], que venia del magisteri. Al màster vam coincidir fent força treballs, sobretot en recordo un de l’assignatura de l’Emma Bosch que va ser una feinada ingent, però amb què vam aprendre molt. De fet, l’Emma Bosch va encunyar el nom del podcast sense saber-ho, perquè un dia ens va donar l’enhorabona tot dient que fèiem un bon tàndem. Vam ser companys abans que amics, ens enteníem molt treballant, potser perquè veníem de dos perfils diferents, però que facilitaven la retroalimentació. Ell té el vessant més educatiu, en dos segons t’ha muntat una activitat de promoció lectora, i jo més el de crítica i anàlisi literària. Després del màster ens anàvem veient de tant en tant i sempre dèiem que hauríem de trobar alguna cosa per fer plegats. A mi m’encanten els podcasts, a ell la ràdio, així que ja va estar. Vam comprar dos micros i vam començar.

És a dir, trobàveu a faltar debat públic i acadèmic sobre el tema i, evidentment, en el format específic del podcast. I ja no diguem en català.
G: Vam estar gairebé un any pensant què volíem fer. I vam decidir intentar fer allò que ens hauria agradat escoltar a nosaltres. Sí que hi havia algun programa de literatura així en general, però res d’específic de literatura infantil i juvenil. Quan acabes el màster és un moment molt de pensar què fer. I trobàvem a faltar alguna cosa.
M: Sí, aquella curiositat per continuar aprenent. Dins el món de la LIJ, malgrat que és petitó, hi ha molta gent que s’hi dedica, que hi deixa la pell, però amb prou feines tenen cap altaveu. Ho veig també des de la banda de l’edició: com costa que parlin dels teus llibres quan potser publiques títols que estan molt bé i d’altres llibres que, pel sol fet de ser adults, tenen ja d’entrada un altaveu molt més gran. Als mitjans tradicionals, la literatura infantil i juvenil no hi té espai, però resulta que en el món del podcast, que justament va néixer per oferir contingut alternatiu, tampoc. Aleshores ho vam veure com un espai perfecte, amb llibertat. I resulta que vam començar i va venir la pandèmia. Però ho havíem pensat prou perquè el pla no es desmuntés a la mínima que tinguéssim un entrebanc o una setmana complicada. I, efectivament, no ho hem aturat i ja fa una mica més de dos anys.

Què volíeu que fos i sobretot què no volíeu que fos Tàndem? Per exemple, sembla que voleu anar molt més enllà de ser un aparador de novetats.
M: Volíem evitar els llibres d’emocions [riuen]. Ara més seriosament: havia de ser un programa on, malgrat que ens ho passéssim bé, no caigués en la falta de rigor, de seriositat. Volíem tractar la literatura infantil i juvenil amb la seriositat que mereix. Si hi ha podcasts boníssims sobre literatura per a adults, entretinguts i rigorosos alhora, també volem això per a la LIJ. No volem que sigui una cosa ensucradeta.
G: Buscàvem un to que no fos ni molt ensucrat ni molt infantil, però que per altra banda tampoc fos pedant. També és cert que, quan començàvem, assumíem que no en sabíem gaire, del tema. Vam voler fer això per saber-ne més i els convidats serien els que aportarien el coneixement més profund. Així que de manera natural ja sortiria senzill, i crec que així és.

Presenteu el podcast de Tàndem com un espai sobre la LIJ, però també sobre la mediació literària. La visió de la LIJ que reflecteix el conjunt dels vostres programes sol recaure més en la mediació que no pas en la creació literàries? Pot ser? En tot cas, aquesta observació és de tot menys un retret. 
G: És que aquí, en aquest projecte, hi ha dues ànimes [riuen].
M: Sí, hi ha dues ànimes, però és veritat que una està guanyant, jo també ho crec.
G: Sí, és cert, però justament enguany estem convidant editorials…
M: Aquest any jo he estirat molt, és veritat…
G: Els primers temps, inevitablement, convidàvem més la gent o perfils que coneixíem i l’àmbit del qual proveníem era més de la mediació que no de l’edició, la creació o la venda. A mi la mediació m’apassiona, i com que és el vessant més pràctic, més enfocat al lector, també penso que és el més útil.
M: Sí, crec que ve del fet que ens vam plantejar que sobretot que fos un podcast útil i en conseqüència això et fa cercar la instrumentalització de tot. I en aquest cas la cosa més evident era abordar la mediació. Sí que és cert que noto que en els programes que consisteixen més en un “anem a veure com es media això” en Guillem està endolladíssim i, en canvi, els que són més del món del llibre o més teòrics se’m nota gaudir més a mi. Aquesta temporada hem intentat explorar més el mercat del llibre, donant veu a editors o creadors, però personalment crec que ens falta una pota que és una mica més de teoria de la literatura infantil i juvenil, que és quelcom que crec que manca a tot el sector. El que hi ha de teoria, crec que està molt centrada en la qüestió pràctica de sotjar la literatura infantil i juvenil com a gènere, però per seleccionar llibres bons i útils. Però diria que manca múscul de teoria literària. Hi ha molts programes o publicacions que es dediquen a desgranar obres per a adults i val la pena intentar dur aquestes aproximacions també cap a la literatura infantil.
G: La nostra idea d’evolució va una mica per aquí. Seguir amb aquest propòsit d’utilitat, però anar obrint-nos cada vegada més a aquests temes.
M: Sí, també perquè d’aquesta manera es posa l’accent en el prestigi de la literatura infantil i juvenil. És un propòsit evidentment molt gran per assumir-lo nosaltres mateixos, però busquem fer episodis que no només vagin destinats a gent que fa feina amb canalla. En absolut, no treballo directament amb infants i és un tema que m’interessa moltíssim.

És allò d’aspirar que la literatura infantil i juvenil no sigui una simple categoria, sinó que sigui considerada literatura a seques, oi? Com la literatura de gènere, que sovint ha estat desprestigiada i ha lluitat i lluita perquè s’abordi de la mateixa manera que es pot abordar Proust o Dostoievski.
M: Exacte, això mateix.

En un dels darrers episodis, l’especial de Sant Jordi, dieu que Tàndem cada vegada té més amics i amigues. Un dels avantatges principals que té un podcast és establir noves complicitats? Sovint penso que, en el pla personal, la millor cosa de l’ofici de periodista és que et permet aprendre moltes coses noves i conèixer gent amb coses a dir.
M: Dos-cents per cent a favor.
G: Això ho diem cada vegada que ve algú al programa i que no coneixíem prèviament, quelcom que cada vegada passa més. El fet de conèixer gent, el que t’expliquen… i no només la conversa en el moment in situ de gravar, sinó a vegades fins i tot més abans i després. Sovint són els moments en què sorgeixen complicitats i fins i tot coses a fer en el futur.
M: Nosaltres no som de tirar-nos a la piscina sense aigua, vam començar amb força planificació i organització, però tampoc no sabíem què ens trobaríem en termes d’audiència. Teníem clar que no seria massiva, perquè no deixem de ser un podcast de nínxol, però la comunitat que hem creat és molt entusiasta i sentim que ens valora perquè tenia les mateixes inquietuds que nosaltres i no hi havia res semblant que les satisfés.

Una curiositat final: al princip dels programes i a la web us presenteu com, tu Marina, “motivada de la vida”, i, tu Guillem, “hòbbit en potència”. Això de motivada de la vida, mira, ja s’entén força, però… hòbbit en potència?
G: Ha ha, soc molt fan d’El senyor dels anells i això és quelcom que m’ha acompanyat tota la vida. I em ve ja de família, el meu pare me l’explicava mentre caminàvem cap a l’escola, després me’l vaig llegir… I quan als hòbbits en concret, és una raça amb una manera de viure que m’entusiasma i m’hi sento força identificat. No té gaire més, també és una referència accessible al món de la literatura infantil i juvenil.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!