Marc Recha

Per: Núria Puyuelo

Marc Recha és guionista i director de cinema. A finals d’octubre va estrenar la seva darrera pel·lícula, Un dia perfecte per volar, protagonitzada pel seu fill Roc, de set anys, i Sergi López. Al film, ambientat al massís del Garraf, Recha ens mostra, a través de la narració d’un conte, la relació que manté amb el seu fill.

Altres pel·lícules del director són El cielo sube (1991), L’arbre de les cireres (1998), Dies d’agost (2006) i Petit indi (2009), entre d’altres.

La revista El Culturista dedica aquest número als dolents de les pel·lícules. A les teves pel·lícules hi ha bons i dolents?

No m’ho he plantejat mai. Una de les coses més interessants de l’ésser humà és la seva contradicció intrínseca. Hi ha gent que al llarg del dia està en diferents estats d’ànims i això és el més bonic que hi ha. Tant el cinema com la literatura i la música han aprofundit molt en això. Si no fóssim contradictoris, la història de l’art gairebé no existiria. Les coses són molt més complexes que aquesta dicotomia entre el bo i el dolent. I a vegades aquells que es diu que són els dolents, només són els diferents.

A Un dia perfecte per volar, el protagonista és el teu fill. Com sorgeix la idea de fer una pel·lícula amb ell?

Em vaig proposar fer una pel·lícula amb un grup d’amics un mes d’agost, amb cinc dies, al costat de casa, que mostrés els llocs on visc i, aquí, és quan va entrar el Roc. Es tractava de condensar tots els anys d’aprenentatge amb el meu fill amb una idea de ficció. A la pel·lícula tot el que surt és el que fem: fem volar l’estel, passegem per les vinyes o ens banyem a la platja. Per ell és fer el que fa cada dia amb el seu pare.

A la pel·lícula s’explica un conte d’un gegant. És un conte inventat expressament per a Un dia perfecte per volar?

És un conte inventat, que es diu «La pilota del gegant» i que fa molts anys que explico, on hi ha tot un seguit de personatges. És un conte de milers d’episodis, que han anat evolucionant al llarg dels anys, en què el Roc parla amb els personatges directament, interactua, proposa les trames… És un conte que li explico els matins, quan anem amb cotxe a l’escola, a Barcelona, i ens trobem uns embussos horrorosos. És una història improvisada: si un dia hi ha núvols, aquell dia el conte va de núvols… Quan el vaig a buscar a la tarda a l’escola, en comptes d’apuntar-lo a activitats extraescolars, fem tot això que surt a la pel·lícula. A la pel·lícula surt condensat tot això, s’ha escrit un guió molt treballat i dialogat. És una mena de ficció autobiogràfica en què es desdibuixa on comença una cosa i acaba l’altra.

Com va ser l’experiència de rodar amb el teu fill?

Per a ell va ser fàcil, perquè tota la gent de l’equip són amics nostres i coneix el Sergi López des que era petit. En aquest sentit, tot eren complicitats.

Tenia experiència com a actor?

No, però ell no li dóna cap importància. És com el fill del fuster que està acostumat a veure el seu pare fent prestatgeries, cadires… El seu pare fa cinema i ja està. El Roc ho viu com una cosa normal, el seu pare fa pel·lícules i aquest cop n’hem construït una en què parlem de coses que fem en la vida quotidiana.

La pel·lícula ens mostra una figura paterna propera i tendra. És una mena d’homenatge als pares?

La pel·lícula parla de la presència del pare, del pare entès com una figura constructiva i positiva, en contrast amb l’imaginari col·lectiu que hem vist al llarg dels anys en moltes pel·lícules, on la paternitat és vista des de la crueltat, el patriarcat, l’autoritat, la por… Aquí per primera vegada es veu una cosa que és justament l’altre cantó; és aquesta paternitat desitjada i volguda. A la pel·lícula el pare és algú que acompanya el nen, que està amb ell, que té cura d’ell, però que també el deixa volar i ser lliure, que li permet caure perquè sap que després s’aixecarà i continuarà volant. Hi ha pares que vivim la paternitat amb normalitat.

I també és tota una declaració d’amor al teu fill.

Jo diria que és un film testamentari, que queda fixat en l’espai i el temps, per quan jo no hi sigui, però sobretot perquè és una història que fomenta la curiositat com a forma d’aprenentatge. El nen observa el que hi ha al seu voltant i a partir d’aquí crea una mirada pròpia. És l’educació des d’aquest punt de vista, entenent que l’eix central de l’educació parteix de casa i que l’escola és complementària, encara que paradoxalment els nens hi passin més temps. A la pel·lícula es parla a través dels contes i s’aprèn a través de tot això.

Creus que després d’aquesta experiència el teu fill voldrà seguir fent cinema? 

A ell li ha agradat l’experiència. Durant el rodatge en Roc tenia sis anys i si en comptes d’haver durat cinc dies, s’hagués allargat més, el Roc segur que hauria petat, perquè els nens no són robots. La idea no va ser això que es fomenta ara, d’exposar els nens excessivament davant de les càmeres. Aquí es reprodueix una història a través d’un conjunt de molts anys de convivència i es crea una història de ficció, condensada en setanta minuts.

Quina pel·lícula recomanaries als pares perquè veiessin amb els seus fills?

N’hi ha moltes. Jo recomanaria que veiessin tot tipus de cinema, des de cine mut, fins a pel·lícules de Jacques Tati, per exemple Monsieur Hulot. Al meu fill també li ensenyo cine de tot tipus, també de dolent, perquè és bo que els nens vegin tot tipus de cinema.

Què volies ser de petit?

Als vuit anys ja vaig dir que volia fer cinema. De petit, tenia un projector Bianchi, amb bobines exteriors, i convidava els amics de la classe a casa. Vaig començar a fer cine als deu anys, filmant amb una Super-8. Jo em vaig educar veient cinema de gènere, westerns, pel·lícules d’aventures, de terror… i el que feia era una emulació del que veia a la pantalla gran.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!