Manuel Marsol

Per: Marina Llompart

 

Manuel Marsol (Madrid, 1984) és un il·lustrador i escriptor centrat principalment en la creació de llibres il·lustrats. Duelo al Sol, escrit i il·lustrat per ell mateix, publicat a Espanya per Fulgencio Pimentel (2019), ha estat editat a França, Itàlia, Corea, el Japó i Taiwan, i reconegut amb prestigiosos guardons com la Palleta d’Or del Saló del Llibre de Montreuil o el Premi Sorcières a França, i el Premi Ragazzi Di Cento al millor àlbum il·lustrat a Itàlia.

L’any 2018 (amb tot el que ha passat aquests darrers anys potser et sembla una altra vida) et vas convertir en el primer il·lustrador espanyol a guanyar el Premi Internacional d’Il·lustració de la Fira del Llibre de Bolonya-Fundació SM. Com et vas sentir en aquell moment? Vist amb perspectiva, creus que ha canviat molt la teva carrera?

En realitat ho sento molt a prop encara. Vaig publicar el meu primer llibre el 2014 i malgrat que els meus llibres han rebut certs reconeixements encara penso que gairebé estic començant. Potser perquè mai em vaig imaginar que m’hi dedicaria. Amb el premi de Bolonya la felicitat va ser immensa, però també va despertar alguns dimonis relacionats amb les expectatives i l’autoexigència. En aquell moment vaig pensar –i tots el que tenia al voltant m’ho deien– que el canvi seria més gran. Així i tot, després comproves que no n’hi ha per a tant. Potser et conviden a fer més xerrades, però no vaig rebre ni de bon tros una allau de correus d’editorials de tot el món interessades a publicar-me.
Aquest mercat de l’àlbum il·lustrat no deixa de ser petit, i normalment les condicions econòmiques no es fixen sobre la base de la suposada qualitat de l’obra de l’autor sinó en funció de les reduïdes tirades d’exemplars. D’altra banda, jo em vaig enfocar des del principi a desenvolupar en la mesura del possible els meus propis projectes, cosa que implica no només rebutjar força encàrrecs sinó també acceptar que en realitat no hi ha tantes editorials on el teu treball encaixi o que tu consideris afins a la teva proposta. Sí que és cert que per a mi va ser un impuls a l’hora d’intentar gestionar els drets dels meus llibres pel meu compte, cosa que molts autors o no saben o no s’atreveixen a fer, i ho deixen sempre en mans de les editorials. Això té sentit si el projecte sorgeix d’elles o col·laboren estretament en el seu desenvolupament, però no tant si l’autor presenta una obra acabada gairebé llesta per imprimir.

 

Què és el que valores més positivament del canvi professional que vas realitzar del món de la publicitat a la teva feina actual com a il·lustrador?

Abans feia anuncis per vendre telèfons mòbils i ara faig llibres il·lustrats per intentar enlluernar nens i adults. Tampoc és qüestió d’idealitzar la feina perquè no m’he estalviat disgustos ni frustracions ara que se suposa que faig el que m’agrada, i he renunciat a una carrera probablement més estable. Però sí que m’he evitat estar cada dia preguntant-me com seria la meva vida si em dediqués a dibuixar i a fer llibres. I no és poca cosa. Suposo que també vaig guanyar en llibertat; treballant com a creatiu publicitari, t’adones ràpidament que no és el lloc per desenvolupar-te com a artista. No fas feina amb les teves pròpies idees i interessos i hi ha massa intermediaris opinant amb capacitats i objectius dispars i gairebé sempre incompatibles.

 

Ja que aquest número tracta sobre el Western, parlem del teu interès pel gènere. Què t’atreu? Quines són les teves referències visuals i culturals?

Vaig començar a veure pel·lícules de l’Oest amb el meu pare quan era petit. Ell, a més a més de ser professor d’Història de l’Art, tenia moltíssima cultura cinematogràfica. Una de les seves pel·lícules preferides era Centaures del desert, de John Ford. També recordo veure amb ell altres clàssics com Arrels profundes, Sol davant el perill o Ballant amb llops, que es va estrenar aleshores. I el meu pare, per plaer, m’acompanyava sempre al visionat, tant en qüestions filosòfiques com estètiques i narratives. Em deia: fixa’t en això o allò, i això no s’oblida.
Amb el temps em vaig adonar que aquestes pel·lícules tenien una funció molt similar a les dels mites i els contes de fades, vàlids per a totes les edats. Qüestions complexes sobre la moral, els desitjos i la conducta humana en un embolcall senzill i fascinant, i sobretot posant per sobre de tot l’encantament, l’atmosfera, la ficció. Però no va ser fins fa uns sis o set anys que em vaig adonar que el cinema de l’Oest era també un refugi per a mi. Un home a cavall, un paisatge, la música… no necessitava gaire més per sentir-me bé. Era un lloc on volia ser, potser un lloc relacionat amb aquesta infantesa perduda. Que en el fons és un dels temes del Western, la idea d’un paradís perdut o corromput pel desenvolupament de l’home, o l’esperança que encara queden llocs de misteri més enllà de la frontera. L’home davant del paisatge, les grans preguntes existencials, com un quadre romàntic de Friedrich, tot hi era.
Aleshores em vaig submergir de ple en el gènere i vaig aprofundir en directors (John Ford a part) com Peckinpah, Anthony Mann, Delmer Daves, William A. Wellman, Sergio Leone o Budd Boetticher. Pintors com George Catlin, Alfred Jacob Miller, Albert Bierstadt o Charles Ferdinand Wimar. I també a la literatura, que sempre es va associar a les novel·les “barates”, però que un no va trigar a comprovar que hi havia la mateixa literatura que en qualsevol altre gènere. Els clàssics com Warlock d’Oakley Hall, Pequeño gran hombre de Thomas Berger o la mateixa The Searchers d’Alan Le May, en què es va basar Centaures del desert. Els relats de Mark Twain, O. Henry, Dorothy M. Johnson, Bret Harte, Stephen Crane o Elmore Leonard, les cartes de la pionera Elinore Pruitt Stewart, les memòries de Gerónimo, els westerns moderns com Meridià de sang de McCarthy, 1280 ànimes de Jim Thomson o recents com El banquet celestial de Donald Ray Pollock, Ahora me rindo y eso es todo del mexicà Álvaro Enrigue, En busca de New Babylon de la canadenca Dominique Scali o l’estranya meravella que és Basilisco de Jon Bilbao, que sent asturià, no té res a envejar als grans nord-americans del gènere d’ahir i avui.
 

 

Parlem de Duelo al sol, un llibre àlbum meravellós. En algunes entrevistes dius que quan veus algun producte audiovisual acabat t’agrada imaginar la idea que el va desenvolupar. Com vas arribar aleshores a la idea d’aquest àlbum?

És curiós perquè tinc un full del quadern on es veu clarament com sorgeix la idea, cosa que no sempre passa, almenys no d’una manera tan clara. Estava treballant en un projecte de llibre il·lustrat relacionat amb l’Oest, Western Scenes, més pictòric, i en un full tinc apuntat que a Cowboy de Delmer Daves, un pistoler en mata un altre en un duel, però després és mossegat per una serp verinosa. I per alguna raó se m’acut substituir un d’aquells pistolers per un indi i separar-los per un riu. I si la picada es produeix abans del duel? Per què disparar? I si en comptes de deixar-lo morir, l’altre busca un remei? A poc a poc l’absurd aflora, i m’enganxo a la idea de crear un duel on sempre passa alguna cosa que evita el conflicte. Dos mons comunament enfrontats que busquen excuses per no barallar-se. Per exemple, perquè un veu un núvol que recorda un cactus i ho fa saber a l’altre, que diu que més aviat és una forquilla. També tinc apuntades unes paraules que va dir Howard Hawks: que hi havia poques coses al cinema més boniques que mostrar l’amistat fraternal entre dos homes, com demostren Dean Martin i John Wayne a la inoblidable Río Bravo.

 

Com vas desenvolupar aquesta idea fins a l’àlbum que podem llegir avui dia? Va ser un procés ardu?

Cap procés és senzill, però aquest no va ser dels més ardus. El primer va ser definir el to gràfic, que en jugar amb els gags humorístics visuals, pensava que requeria un estil més directe, més senzill, menys pictòric i atmosfèric del que acostumo a fer. Per això el dibuix és digital, amb menys detalls i colors plans. I després el mateix gènere em va donar la clau. Més que el Western clàssic, prenc l’Spaghetti Western de Leone com a referència. I em plantejo com seria traslladar el seu llenguatge de plans cinematogràfics a les pàgines. Aquest ús del pla detall dels ulls dels duelistes per generar tensió, contraposat als plans generals per alliberar-la. Un joc d’inflar el globus que Leone explotava a través dels trets dels seus protagonistes, però que jo intento desinflar una vegada i una altra jugant amb les expectatives del lector, ja que la violència mai acaba de desencadenar-se. En el meu propòsit inicial, per cert, no hi havia el de fer una metàfora sobre l’entesa entre dues cultures. Era un propòsit lúdic, de fer riure des de l’absurd, d’utilitzar el gènere per donar-li la volta i de passada entretenir des d’allò més estètic i literari. Vull dir que no m’interessa la propaganda, per molt bones intencions que un tingui. Crec que és més convincent quan aquests missatges s’aconsegueixen fent una volta, anteposant la història i la ficció, i no de manera intencionada a través d’idees massa clares des del principi.

 

Una de les coses que més sorprenen de la teva feina és com cuides sempre la composició, com si fossin plans cinematogràfics. Com ho imagines quan penses en els teus llibres?

Suposo que haver estudiat Comunicació Audiovisual hi influeix. Veig molt de cinema i en pensar en imatges i en seqüències és inevitable que hi recorri, com al gust per la pintura. La meva cultura cinematogràfica i pictòrica sempre han estat molt més grans que la de l’àlbum il·lustrat, sobretot quan començava. El cinema clàssic, l’independent, les obres de culte, de sèrie B… a totes les seves èpoques sempre ha estat disponible i accessible. La pintura a través de llibres i museus també. Però amb els àlbums és diferent. N’hi ha molts que mai s’han editat a Espanya o són impossibles de trobar. Per sort han aparegut blocs, comptes a xarxes i sobretot plataformes com archive.org que a manera de biblioteca universal permeten l’accés a obres desaparegudes. I la venda en línia de llibres descatalogats a preus molt raonables a través de xarxes de llibreries com Iberlibro també han fet la seva tasca. De tota manera, m’interessen les obres més que els formats. No faig gaire distinció entre artistes de disciplines diferents, ja siguin pintors, il·lustradors, escriptors, músics o directors de cinema. M’influeixen al mateix nivell les obres de John Ford, Atak, Big Star, Munch o Rulfo.

 

 

Trastejant per la teva pàgina web vam trobar el projecte que comentaves: Western Scenes, que sembla que és un work in progress, no? Què ens pots explicar?

Com deia abans, va ser realitzant aquest projecte que va aparèixer la idea de Duelo al Sol, el 2016. L’estiu del 2015 havia fet uns dibuixos sense cap altre propòsit que el de dibuixar per plaer escenes de l’Oest, inventades o inspirades en el cinema. El mateix plaer que em proporcionava veure Westerns, me’l donava crear aquests mons amb els seus personatges petits, com el nen que juga amb figuretes d’indis i vaquers i les col·loca sobre unes pedres o les amaga darrere d’unes branques. Per això l’escala és un món en miniatura. Els drames de l’Oest vistos amb aquesta distància, el contrast entre la violència, l’humor i una certa ingenuïtat infantil de la posada en escena. Aquests dibuixos van ser seleccionats per a l’Exposició d’Il·lustradors de la Fira de Bolonya el 2016 i després de rebre l’interès de molts editors, vaig arribar a un acord per publicar-los amb una editorial important de Nova York. Vaig avançar en el projecte i sense cap explicació d’un dia per un altre em van deixar tirat (pel que sé és una pràctica habitual en ells). Vaig aparcar el projecte desanimat i un any després, parlant amb la meva editorial d’aquí, Fulgencio Pimentel, em van dir que el recuperés. Vaig avançant el projecte quan tinc temps, però tinc un problema d’escala: he vist i llegit tant de l’Oest que m’imagino un llibre massa gran. Amb algunes il·lustracions, WeArtExhibitions han produït Fine Art Prints limitats i signats. Pel que fa al llibre, espero acabar-lo algun dia.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!