El Culturista

Una bona colla d’infants de Barcelona, de l’Esquerra de l’Eixample sobretot, ha celebrat algun aniversari a El Cau. Però aquest espai del carrer Villarroel és molt més que un recinte per fer-hi celebracions i suposa una de les apostes més fermes de la ciutat pel joc lliure. Parlem del projecte, del seu ideari i de les necessitats que ve a emplenar amb Loren Tresserra, la seva ànima.

Vau obrir ara fa uns sis anys, amb una pandèmia pel mig. Com comença El Cau? Quina és l’espurna que du a muntar un projecte així?


Vam obrir el setembre del 2016, sí. Quan els meus tres fills sortien de l’escola volien estar amb els seus amics, anar a jugar amb ells. I a Barcelona, o com a mínim a l’Eixample, costa trobar un espai, no tenen la plaça del poble. Hi ha alguns parcs, però no sempre a mà. Així que no és fàcil tenir un lloc per trobar-se. Aleshores sovint m’enduia els fills, se’ns hi apuntaven quatre o cinc amics i anàvem a casa. Allà feien gresca, saltaven als llits, coses normals de nens de quatre o cinc anys que necessiten molta activitat i continuar jugant.
Vaja, que vas detectar una mancança, una necessitat desatesa.

Sí, en aquest barri hi ha un munt d’escoles i, com et deia, l’Eixample és una zona una mica hostil per als infants. Així que vaig agafar els meus fills i vaig començar a visitar xiquiparcs, ludoteques, etcètera. Per agafar idees. Els xiquiparcs m’agradaven, jo m’ho passava bé i els meus fills també, però volia proposar coses diferents. Per exemple, estan pensats per als infants, no per als pares, a mi no em deixaven pujar als espais. M’han fet fora de tots [riu], jo m’hi posava per jugar amb els meus fills, però no em deixaven. També volia fugir de tant de plàstic, de tants colors, de la sobreexcitació que promouen els xiquiparcs, també amb la música. Aquí, per exemple, la música que posem està més enfocada als adults, pensant en ells, que estiguin a gust, perquè als infants una mica tant els fa, ells juguen.
El Cau és el teu projecte, aleshores. És una iniciativa individual.


Sí, tot plegat donava voltes al meu cap. Com deia, vaig anar observant models, agafant i descartant idees, fins que vaig posar-m’hi. Jo soc enginyer de telecomunicacions, no tenia res a veure amb això. Aquí a vegades venen alumnes de pedagogia perquè els expliqui el model, però és quelcom que parteix del meu paper de pare. D’acord, també m’he anat formant molt amb tot el que és el mètode Montessori i tot el que representa el joc lliure per a l’infant. Però tenia una empresa de pàgines web i, una mica amb la crisi dels 40 [riu], la vaig tancar i vaig muntar això.
I continua essent una cosa individual, he rebut propostes de fer franquícies, obrir altres espais en altres bandes, però la meva idea és ser aquí presencialment, preparar els tallers… No soc empresari, si tens tres espais com aquest ja et centres a gestionar i a mi el que m’agrada és el contacte. Això és una il·lusió, no és un bon negoci, hi ha moltes altres maneres millors d’invertir els diners que jo vaig haver de posar aquí.
Però, és clar, a l’hora de treballar evidentment compto amb un petit equip, la feina la tirem endavant entre tots. Ara fa poc s’hi ha incorporat una noia que ve de l’Argentina, on tenia un espai semblant, i també hi aporta idees.

Imagino que, com gairebé tot, és un projecte que va evolucionant.


Sí, és anar vivint-lo. És com un joc on vas canviant elements. Si una cosa no funciona, la treus i en proves una altra. Tinc la llibertat de fer-ho. També passa que a vegades organitzes un taller que et penses que tindrà molt d’èxit i no hi ve ningú. I un altre dia passa al revés…
Poc després d’obrir ja vaig adonar-me que hi havia la necessitat d’oci amb infants petits. Quan ets pare d’una criatura d’un any o dos has begut oli socialment. Més endavant ja tens més opcions, pots anar a un parc d’atraccions, al cinema, a veure titelles… Però amb un nadó no saps gaire què fer. Aquí ho tenim tot extremadament net, tothom va amb mitjons, els infants van amunt i avall gatejant. Per als pares és molt còmode, venen amb uns amics, prenen alguna cosa, fins i tot hi ha qui treu el portàtil i es posa a treballar una mica.
Sabies força què volies quan va obrir El Cau. Hi havia quelcom a evitar?

Hi ha qui utilitza per al seu projecte el terme respectuós, però a mi no m’agrada usar-lo. Tothom és respectuós amb els infants, el que munta un xiquiparc amb una piscina de boles també està molt bé i a vegades sembla que sigui el dimoni. Però sí que volia aplicar un altre punt de vista, sobretot buscar un oci més creatiu i més calmat. A través del joc, introduir els infants a l’art, per exemple, perquè són dues coses que van molt lligades. Els dones material per pintar i et fan unes coses ben lliures, amb molta puresa. La prova és que molts il·lustradors intenten dibuixar com els infants. 
No volia que es convertís en una sala per celebrar aniversaris. Era un tipus de servei que volia tenir controlat. Són molt més destructius que el joc lliure, quan venen famílies separadament es comporten d’una manera i quan et ve un grup gros tot és més caòtic. De fet, durant els primers anys acollia poques festes d’aniversari, després vaig començar a acollir-ne convivint amb famílies que no formaven part de la festa, però la fórmula no em convencia.
Joc lliure és el subtítol d’El Cau, el lema. Més enllà d’aquest concepte, quina paraula usaries per descriure’l? Una ludoteca? Un centre cultural per a famílies?
Mmm, no m’acaben d’encaixar aquests termes. És que és un espai de joc lliure [riu]. És un espai familiar en el sentit que no pots venir aquí, deixar-hi la criatura i marxar-ne. Els infants han d’estar acompanyats per un adult.

Com es pot definir aleshores el joc lliure?

Les activitats dirigides estan molt bé, però la idea és proporcionar materials i un entorn favorable on deixes la criatura i aleshores el joc sorgeix. És difícil definir el joc lliure, buscar definicions no és fàcil, de la mateixa manera que no és fàcil definir conceptes com l’art i en general qüestions que són molt profundes. Però el joc lliure seria allò que es genera quan a un infant simplement li poses un tros de cartró al davant. Va molt lligat a la creativitat.
També teniu una mica de programació?
Sí, però els tallers són més aviat propostes de tipus instal·lació, com per exemple penjar tot de rotlles de paper de vàter d’una mena d’enreixat que tenim a la part del fons. Sense cap adult que guiï el joc. També fèiem teatre, però ara no perquè encara estem recuperant el funcionament previ a la pandèmia, tant en activitats com econòmicament.

L’espai físic és quelcom molt important en el projecte, oi? Què té aquest local de bo?

Si mires a fora, al carrer, tot és ciment, plàstic, metall… Com que no tenim elements naturals a l’abast, un bosc per exemple, era important usar la fusta. Com que no podem tenir arbres, almenys tinguem fusta, que tot plegat sigui una mica més orgànic.
Tot està fet a mida, per tant necessitava un lloguer una mica llarg, de mínim quinze anys. Aquí hi havia una impremta que duia molt de temps tancada, això era com el magatzem i, és clar, va ser una feinada per posar-ho tot a punt. És una mica més petit del que tenia en ment, però va ser una oportunitat i ja em va anar bé.
El que també tenia clar era que havia de ser en aquesta zona, molt a prop d’unes quantes escoles. Si no ho fas així, només funcionarà el cap de setmana, ningú agafarà l’autobús no sé quantes parades un dimecres sortint de l’escola per haver de tornar al cap de mitja hora. Vaig fer fins i tot un pla d’empresa on tenia comptabilitzats els nens que hi havia per quilòmetre quadrat al barri, però després comences i el pla d’empresa te’l passes per allà. Perquè res no és com t’havies imaginat.