El Culturista

 
 
Fama (1982)
 
Hi va haver una època, estimats amics, en què el metro de Nova York era la meca dels graffitis i no la gran xarxa de vagons impol·luts actual. Jo la vaig descobrir, aquella època, gràcies sobretot a una sèrie que, com ben poques, va saber retratar –indirectament– una ciutat aleshores plena de desigualtats i sinònim de violència. I ho va aconseguir gràcies a un grup d’estudiants de tots els barris que somniaven d’obrir-se camí a la New York City High School for the Performing Arts. Sí, parlo de la mítica Fama, que al llarg de sis temporades (entre 1982 i 1987) ens va omplir la petita pantalla (ep, que parlem de quan els televisors no eren ultraplans ni les imatges d’altíssima resolució, sinó més aviat el contrari!) de malles i mallots de colors cridaners, d’escalfadors i de cintes per a tota mena de cabells. Ah! I amb una banda sonora capaç de tocar la fibra a una bona part dels pares que, sense saber per què, encara fan lloc a la memòria per a un nom propi: Leroy Johnson.
 
 
 

 
 
Puesta a punto (1983)
 
Mentre a Nova York un grup d’amics buscaven a tota marxa la fama a les aules de l’Escola d’Art de la megaciutat nord-americana, a casa nostra una desconeguda esportista lleidatana, sense voler-la ni buscar-la, se la va trobar de cara gràcies a una idea una mica esbojarrada: engrescar els teleespectadors a seguir els exercicis que practicava amb un grup de gimnastes en un plató de televisió. La nostra Jane Fonda particular, sense cap experiència davant les càmeres, es va ficar el públic a la butxaca amb la seva naturalitat i es va convertir en una de les cares més populars de TVE gràcies a programes mítics com Puesta a punto i En marcha. El 1986, tal com havia arribat a les pantalles, va desaparèixer dels focus i només en va quedar el record d’un nom lligat a un lleu somriure i una veu mel·líflua.