Lliçó 38: Lupin III i Sol a casa

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres naixéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?


 
 
Lupin III (1971)
 
D’entre l’ampli mostrari de pispes de tota mena que podem trobar a la literatura i el cinema, els de guant blanc gaudeixen sens dubte d’un estatus especial per la manera refinada i subtil que tenen de fer desaparèixer joies precioses o preuades obres d’art de mansions riques i museus famosos. I un dels seus màxims exponents té nom francès, Arsène Lupin, com el seu creador, Maurice Leblanc (1864-1941). Conegut com el Conan Doyle francès, Leblanc va escriure desenes i desenes de relats breus que descrivien fil per randa els robatoris més increïbles perpetrats pel seu lladre gentleman. I amb un èxit incontestable: dècades i dècades després, el nom d’Arsène Lupin continua ben viu gràcies als títols originals i també a les versions que se n’han anat fent en forma de pel·lícules, obres de teatre, videojocs i fins i tot una sèrie d’anime, la producció japonesa Lupin III. Us en recordeu? Era protagonitzada pel net d’Arsène Lupin i la seva inseparable banda de lladres professionals, coneguda principalment per avisar amb antelació els propietaris dels objectes valuosos que volien robar. Se’n van emetre més de dos-cents episodis, dividits en tres temporades. Només calia mirar el color de la jaqueta del jove protagonista per saber a quina temporada corresponia cada capítol: verda (la primera), vermella (la segona) i rosa (la tercera).
 
 
 


 
 
Sol a casa (1990)
 
No tothom té la capacitat d’escriure una breu piulada a Twitter i generar més de tres milions de m’agrada i gairebé sis-cents mil retuits. I encara menys amb missatges plens d’ironia. Però això és el que va aconseguir, amb escreix, l’actor Macaulay Culkin el 26 d’agost passat quan va deixar anar: “Ei gent, voleu sentir-vos vells? N’he fet 40. De res.” Perquè sí, estimats lectors, ja fa trenta anys de Sol a casa (1990), la pel·lícula de John Hughes i Chris Columbus en què un joveníssim protagonista de nom una mica enrevessat es va donar a conèixer al món i va quedar gravat, amb cara de nen, en la ment de tota una generació que s’ha fet gran… com ell! Per als qui encara no hagin vist aquest clàssic dels noranta, us haig d’explicar que la trama conté dos ingredients fonamentals per assegurar-se l’espaterrant èxit de taquilla que va obtenir: una família de Chicago se’n va de vacances per Nadal a París i s’oblida un dels fills, en Kevin, a qui s’obre l’atractiva perspectiva de fer i menjar el que vulgui durant tota una setmana sol a casa! Però aviat descobreix que uns lladregots molt maldestres, pensant-se que no hi ha ningú aquells dies, volen entrar-hi…

Va, no us explico què passa aleshores… però sí un detallet curiós! L’enorme ressò del film va empènyer l’equip i la productora a estrenar-ne una seqüela el 1992, protagonitzada encara per Macaulay Culkin i ambientada a Nova York, en què apareix fugaçment un personatge que també piulava molt a Twitter, però sense gens de gràcia: Donald Trump.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!