Lliçó 34: La bola de cristall i Roseanne

Per: Professor Catòdic

La bola de cristal

Si se ríe usted señora romperá la lavadora, si se ríe usted señor romperá el televisor.” Us asseguro, apreciats seguidors, que aquestes dues frases faran aixecar de la cadira qualsevol adult que conegueu nascut entre els anys 1975 i 1985. I ja que s’aixequen, demaneu-los que us posin algun capítol del programa infantil i juvenil La bola de cristal. Potser el trobeu estrany d’entrada, però no patiu, també ho era a l’època en què es va emetre. I és que més enllà de la diferència tècnica i estètica que hi ha respecte a una cosa de fa trenta-cinc anys, aquest producte era fill de la cultura i la música de La Movida i de Lolo Rico, la primera dona que va dirigir un espai televisiu. I de la combinació d’ambdues va sorgir un programa innovador amb una idea essencial que he trobat força vegades a les pàgines d’El Culturista: no doneu contingut infantilitzat a les criatures perquè són molt intel·ligents i el que volen és aprendre, imaginar i crear lliurement. Així va ser com, durant quatre anys, els nens i les nenes vam poder veure un programa pensat per a nosaltres, amb videoclips i seccions sobre reflexió política, crítica a la societat de consum, cinema, etc. Com el vostre InfoK, però en versió més punk, diguéssim. De tan honest que era, suggeria que si et començava a fallar la imaginació potser és que havies de veure menys la tele…

Roseanne

Aviam, heroica concurrència –perquè la vostra resistència ha estat i és digna del millors personatges amb antifaç de la Marvel–, quins dirieu que són els elements clau d’una bona comèdia? Podria ser la temàtica, però trobem idees semblants amb èxits molt dispars. O bé podria ser la capacitat de riure’s de tot, fins i tot d’un mateix? Ara, què voleu que us digui, encara no veig clars els límits del que és acceptable i el que no en l’humor més negre… En canvi, què ho fa que alguns personatges ens facin riure només aparèixer en pantalla, sense ni tan sols obrir la boca? Hi ha alguna cosa magnètica, fins i tot màgica, en la seva simple presència. Amb la protagonista d’avui passa això, però en un tret encara més específic: el riure. Perquè el riure de la Roseanne, ja em perdonareu l’expressió sense malícia, és un dels més contagiosos que s’han sentit mai a la televisió. I té mèrit que la Roseanne rigués tant, perquè una de les característiques que la fa una sèrie especial és que es tracta d’un retrat d’una familia nord-americana de classe treballadora amb problemes en quasi tots els fronts, inestabilitat laboral i econòmica, mala alimentació i mala salut i, en general, amb un futur poc encisador. Però lluny de quedar-se aquí, els capítols tocaven temes poc habituals per a la televisió de l’època i encara menys per a una sit-com! I tots“es patien” i tractaven en l’àmbit domèstic: el despertar de la sexualitat, l’homosexualitat, les drogues, l’alcoholisme, l’avortament. Qüestions que sovint mirem de reüll i a Roseanne les viuen sempre amb una rialla a punt.

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!