Lliçó 32: Jocs de guerra i Sherlock Holmes

Per: Professor Catòdic

Jocs de guerra (1983)

Heus aquí, mainada, un dels millors exemples cinematogràfics per comprendre que, malgrat que la tecnologia ha canviat moltíssim en els últims quaranta anys, les pors i els dilemes ètics continuen sent els mateixos. Deixeu que comenci pel principi. Quan els vostres progenitors van veure la pel·lícula Jocs de guerra per primer cop, ni un de sol podia imaginar-se que un dia normal del 2020 estaríem permanentment connectats a internet a través de les xarxes socials, les plataformes d’audiovisuals i de música, els mapes, els jocs i un llarg etcètera. Ni tan sols haurien encertat que tot això passaria dins un telèfon mòbil. A les llars dels vostres pares i mares, com a màxim hi havia un ordinador (semblant a un microones d’avui) per jugar a jocs guardats en incomptables disquets. Per això tots els infants d’aquella època ens vam remoure als nostres seients veient el David, un adolescent d’institut encarnat per l’actor Matthew Broderick, quan es connectava a la xarxa de l’escola per canviar les seves (males) notes i posteriorment jugar a un joc d’estratègia en línia. El que no sap el David és que ha iniciat una partida amb un superordinador militar dissenyat per aprendre per si sol i amb la capacitat d’activar la seqüència de llançament d’uns míssils nuclears que causarien la Tercera Guerra Mundial.

Aconseguiu aquest entretingut thriller si ara mateix us pregunteu: guanyarà la màquina i causarà la destrucció absoluta del planeta Terra o l’ésser humà serà capaç de controlar-la, de moment? I potser de passada també us plantejareu: hi ha cap risc mantenint converses amb la Siri o cal que em preocupi que Google sàpiga constantment on soc?

 

Sherlock Holmes (1985)

Un dia descobrireu que el catàleg de referències audiovisuals d’aquest vell professor és més limitat que no sembla i que de tant en tant tornem a idees similars. Però us asseguro que la voluntat d’aquest humil instructor no és sinó presentar-vos mons que no per ser antics són menys fantasiosos, i aquí del que es tracta és de fer volar la ment amb les seves històries. Com ja vam tractar en els lliuraments de d’Artacan i Willy Fog, al principi dels anys 1980 va arrelar la idea de convertir clàssics de la literatura en carismàtics animals. Però ens faltava parlar del tercer gran personatge de l’època després de l’intrèpid gos mosqueter i de l’elegant lleó viatger: el perspicaç gos detectiu Sherlock Holmes. En aquest cas, i a diferència de les novel·les de Sir Arthur Conan Doyle, el nostre protagonista no és fred ni distant, però sí racional i molt observador, i aquestes característiques l’ajuden a resoldre els casos per davant de la policia i seguir constantment la pista del malvat professor Moriarty. Però hi ha un element que només trobareu en aquesta sèrie d’anime i és gràcies a l’univers creatiu d’un altre habitual d’aquesta secció, Hayao Miyazaki. I és que enmig del Londres de carros estirats per cavalls apareixen màquines de vapor de tecnologia impossible i, és clar, personatges femenins forts, dos detalls de ciència-ficció per a l’època.

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!