Lliçó 29: La Pantera Rosa i La Màscara

Per: Professor Catòdic

La Pantera Rosa (1963)

Ho reconec, cada entrega d’imprescindibles de la història audiovisual us la venc amb l’entusiasme d’allò que és únic i, a aquest ritme, potser acabareu pensant que exagero. Prometo moderar el grau de passió de les meves paraules. Però us asseguro que la recomanació d’avui és de les obres cabdals d’aquesta hemeroteca. D’acord, parlo de la Pantera Rosa. I sé que ara esteu pensant: «Tanta xerrameca per quelcom que ja coneixem?». Però jo us pregunto: de debò coneixeu l’abast de la Pantera Rosa? Estirem del fil. El nostre felí de caminars relaxats va néixer com a personatge per als títols de crèdit d’inici i final de la pel·lícula La Pantera Rosa, una comèdia que explica les nul·les habilitats de l’inspector Clouseau, inepte detectiu de la policia francesa, per intentar resoldre el robatori del diamant més gran del món. Un diamant tan extraordinari que si un mira ben al fons pot distingir la silueta d’una pantera. Endevineu el color del diamant? Doncs resulta que més enllà de l’èxit de la pel·lícula (feu el favor d’apuntar totes les pel·lícules interpretades per Peter Sellers com a assignatura obligatòria), els títols de crèdit també van causar sensació, amb la combinació perfecta del dibuix animat i l’arxiconeguda melodia composta per Henry Mancini. Tant és així que van demanar al creador de la pantera que creés una sèrie de dibuixos animats amb la pantera com a protagonista i va acabar convertida en una icona que just aquests dies compleix cinquanta anys. Ara, espavilats deixebles, ja podeu sortir al carrer amb pas ferm a reflexionar sobre l’èxit inesperat mentre bereneu un pastisset farcit de crema i cobertura rosa.

 

La Màscara (1994)

Ja em faig a la idea que els efectes especials són un art d’emmascarar que ha evolucionat fabulosament els darrers decennis i que les pel·lícules de fa vint-i-cinc anys us fan petar de riure quan en fan ús. Però el que amb la lliçó d’avui vull que considereu, catòdics, és que la màgia del cinema neix en els seus actors i actrius i en els guions. Això no hi ha efectes especials que ho rebatin, i si no proveu fortuna amb Avatar. Aquest és el pecat en el qual no cau La màscara que, tot i que va estar a punt de guanyar l’Oscar als millors efectes especials, compta amb la capacitat inigualable de Jim Carrey per convertir cada gest i ganyota en l’expressió pròpia d’un dibuix animat. També hi destaca el magnetisme de Cameron Diaz, que tot just començava la seva carrera. Fins i tot la història, que us pot semblar clàssica dins els cànons de superherois —noi obté poders sobrenaturals, s’enamora de noia, s’enfronta al dolent i… no us explicaré el final— té la bondat d’estar tractada com a comèdia. Així, concloent l’aprenentatge d’avui: les màscares, ja siguin per amagar-nos o per adornar les pel·lícules, no ens faran més feliços.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!