Lliçó 25: Singing in the rain i Capità Planeta

Per: Professor Catòdic

 

Singing in the rain (1952)

Feu l’experiment. Un dia de pluja calceu-vos les botes d’aigua, poseu-vos la capelina i un cop al carrer, obriu el paraigua, feu-lo rodar a l’espatlla i comenceu a ballar i fer salts sobre els bassals d’aigua. Què creieu que passarà? Bé podria ser que us enduguéssiu un bon crit, si és així feu-me un favor, no digueu que he estat jo qui us ho ha proposat. Però si la intuïció del vostre mestre catòdic segueix en forma sorprendreu els vostres acompanyants adults xiulant i cantant «Singing in the rain». Com que ja m’imagino que no sabeu de què us parlo us diré que, amb més o menys gràcia, estareu emulant Gene Kelly en una de les escenes més icòniques del cinema fet a Hollywood. La pel·lícula, que té el mateix nom que la cançó, és, segons els experts, el millor musical que s’ha fet mai. Així que un cop a casa, i amb els peus ben secs, feu el que recomana el British Film Institute i mireu-vos sencera una de les cinquanta pel·lícules que s’haurien de veure als 14 anys, segur que a casa faran com qui no ho veu si encara no els teniu.

 

Capità Planeta (1990)

Us semblarà, estimats catòdics, que això dels superherois és una moda dels últims anys, perquè us han enlluernat ja els poders dels qui formen Els Venjadors i La Lliga de la Justícia. Però heu de saber que la idea de salvar el món enfundat en unes malles, una capa i una màscara ve de molt enllà, d’abans que qui us parla hagués nascut. Un altre dia ja viatjarem als orígens però avui toca conèixer el superheroi que més falta ens faria tal com estan les coses: el Capità Planeta. Hauríeu d’haver vist els vostres progenitors saltar del sofà quan el Capità Planeta cridava: «El poder és vostre!». Potser volien ser algun dels planetaris, que eren cinc adolescents de cinc racons del planeta encarregats de defensar la Terra dels malvats que la volen contaminar i que quan les coses van mal dades tenen el poder d’invocar el Capità Planeta. I segurament els vostres pares i mares quan eren petits també creien que la batalla al final sempre l’havien de guanyar els bons i que, en tot cas, a la vida real no n’hi ha de malvats amb la voluntat de malmetre el planeta. La mala notícia però. companys planetaris. és que sí que existeixen, i alguns fins i tot han arribat a ser presidents del govern. Així que us demano que seguiu l’exemple d’aquesta sèrie de dibuixos, us arremangueu i feu tots els possibles per guanyar aquesta batalla, perquè recordeu que «el poder és vostre!».

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!